×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb ànima |
Freqüència total: 22189 |
CTILC1 |
amb el sofriment de les seves víctimes, amb el dolor dels cossos i de les | ànimes | dels qui fereix. Segons els òrfics, a l'origen del temps, la nit, | hi ha, per exemple, aquesta cornucòpia que pesa molt. Els objectes tenen | ànima | , em consta, un cor pudorós, i s'enutgen. No n'abusis. Que no et caigui | paper. "En el meu llit he cercat, durant la nit, el qui estimava la meva | ànima | , l'he cercat i no l'he trobat", començava a refilar ella. "Si no m' | i assegurin per sempre el triomf de la vida. Condueix, benèvol, les | ànimes | dels morts més enllà de l'oceà i de la roca blanca, de les portes del | l'aversió a una feixuguesa parada i buida que els esperits senzills, les | ànimes | candoroses, anomenen felicitat. Orfeu No dubtem pas que estimaves la teva | una mica, perquè no paro ni un moment. Aquell beoci va dir que tinc l' | ànima | de ferro i el cor d'aram, un esplèndid elogi. Em judiques, en realitat, | que captivava els cors. Era quelcom com un efluvi, que naixia de la seva | ànima | i es difonia per tota la seva persona; quelcom que brillava en la vida | del seu glatir. Viuria? ¿Seria encara a la casa, amb el pensament, amb l' | ànima | fixa en el seu retorn? Ni tan sols això no aconseguia de commoure'l, i | ? Sóc jo. —Tino, fill meu: benvingut! L'acollí així, com sempre, amb | ànima | neta de retret, incansable en l'espera com en el perdó; amb una vibració | la tornada del fill pròdig per la qual cel i terra s'alegraren. La seva | ànima | s'estremí de no sabia quin fosc pressentiment, i en la nit i al poble —al | sentit sotragat per aquella veu, commogut fins al més pregon de la seva | ànima | . ¿Què tenia la veu d'aquella innocent, que tan profundament el commovia? | oblidada? Quan res no la despertava, ¿com podia ella despertar en la seva | ànima | una tan pura emoció? Era la veu de la innocència, que, a través dels | d'una vall de mort, un joiós toc de campanes que en l'hivern de la seva | ànima | cridés les coses a la vida i a la resurrecció. —Mano!... Tino!... Era allí | el brodar, i tal vegada heretà també un xic la inquietud romàntica de l' | ànima | sensitiva i somniadora de la jove mongeta, que anava traçant sobre les | en temps, Mila del Santo sospirava com en un molt vague anhel de la seva | ànima | . Això no obstant, el moment de què Mila no volia saber res arribà | i el pressentiment del que veia acostar-se fatalment li partia l' | ànima | . Ell, Joan, era bo —si el coneixia ell!—, estimava la seva muller, | Però les veus ressonaven insistentment, implacablement en la seva | ànima | . Els somnis de Mila s'anaren retirant, com ocells esglaiats que fugissin | bell nou entristida. ¡Qui sap si també la blanca mongeta va sentir-se l' | ànima | contorbada, i potser a la nit, en el recolliment de la seva cel·la, | un sentiment de simpatia que endebades s'esforçava a foragitar de la seva | ànima | . Li semblava, en efecte, que aquell sentiment tenia per causa una | ella era gràcia i suavitat. Ell no ho veié, però ho sentí tot en la seva | ànima | en una dolcíssima emoció no experimentada encara en la seva vida, en una | i les mirades es trobaren. Mila del Santo es sentí empal·lidir. La seva | ànima | tremolava tota com una fulla sota l'alè del vent. "És ell!", es digué | L'endemà al capvespre Mila del Santo baixà al portal. En la seva | ànima | , com al cel l'estrella solitària del capvespre, s'havia encès una | el cor li defallia. L'emoció, barrejada d'inquietud, creixia en la seva | ànima | , com al cel les ombres del capvespre. Es sentia presa d'un insòlit | per un vent ardent que bufés amb violència sostinguda a través de la seva | ànima | . Tota ella defallia. I, per damunt de tot, les paraules d'ell li | profundament la commovien? ¿Què tenia a la veu, que despertava en la seva | ànima | aquell tumult d'anhels adormits? I a la mirada, què hi tenia? Els seus | ressuscitaven en ella amb ímpetu de torrentada, i tot en la seva | ànima | semblava cantar com un matí de primavera amb el ressò de la seva paraula. | —no sabia què—, tal vegada una resta de temor arrapat encara a la seva | ànima | , la privava de parlar. Estava amb la vista baixa, i quan l'aixecà, ell | sense que ell hagués aparegut, li semblà que s'enfosquia també la seva | ànima | . Mila del Santo se'n tornà desolada; en el seu cor meditava amargament | temptació. Un vent de tempesta semblava ja sotraguejar la seva | ànima | , i Tino Costa es preguntava gairebé amb terror què hauria de fer. Ara la | ple de fervor, com si un vast i poderós despertar es produís en la seva | ànima | , com si en ella s'anunciés també la primavera. I, això no obstant, ara, | tan clar i tan segur. Tino Costa maldava amb totes les forces de la seva | ànima | contra aquell impuls: no aconseguia, en rigor, altra cosa que fer | per la pau i la serenitat que es desprenia d'aquella noble figura, de l' | ànima | i de les paraules del bon vell; trista, per tan allunyat d'ell com es | qual, a causa de la distància i del fred, no podien penetrar en la seva | ànima | . Ell l'havia conegut uns quants anys abans; l'ancià aleshores vivia sol. | i l'habitació i la casa se'm fan buides, immenses; sento quasi fred a l' | ànima | , i àdhuc tinc por del soroll dels meus passos. Tot està igual: la tauleta | a Santa Maria. Orfe de mare, amb un pare abúlic i indolent, la seva | ànima | , tempestejada d'altes inquietuds, l'havia empès a fugir del poble quan a | i de pau. En els seus ulls es reflectien la bondat inalterable de la seva | ànima | i la noblesa dels seus sentiments, com en un llac tranquil es reflecteix | la meva confessió; vull comunicar-vos el que turmenta dia i nit la meva | ànima | . Després maleïu-me o beneïu-me, però no deixeu d'escoltar-me." I | com contorbat, esglaiat potser de l'abisme entrevist sobtadament en l' | ànima | de l'altre. Tino Costa el recordava de després, d'una nit en què ell li | nit en què ell li parlà de les seves inquietuds, d'una nit en què la seva | ànima | naufragava com aquesta nit en una mar d'angoixes increïbles i en què | i per experiència, perquè només amb aquesta condició fructifica en les | ànimes | . Sempre imaginem que ací darrera la muntanya hi ha el cel, que ens | ¿No diries que en aquesta breu demanda s'enclou tot el bé a què una | ànima | digna pot aspirar en aquest món? T'ho repeteixo: si el teu cor et demana | què s'evidencià una vegada més la dissensió essencial que separava llurs | ànimes | : el present del vell professor consistí en un volum manuscrit que | aquell acte com qui compleix un ritu, davant el silenci de la seva | ànima | . I el complí. Poc després Tino Costa se n'anà del poble amb la forastera. | havia estat mai capaç de fregar tan sols el misteri tenebrós de la seva | ànima | , davant el qual ell mateix es sentia a voltes esfereït? ¿Era en l'art, | vegada aquell aire pur, incontaminat, que era un perenne anhel de la seva | ànima | , gairebé una necessitat. Tino Costa només sabia que aquí no es trobava en | Costa només sabia que aquí no es trobava en el seu centre, que a la seva | ànima | li mancava quelcom, i li semblava com si la vida l'hagués defraudat en | tot allò que el bon vell li havia dit només una cosa persistia en la seva | ànima | amb ferma persistència, i era la sentència de l'antiga saviesa, que | ofrenant-li la tendresa i l'amor més sincers, tots els tresors de la seva | ànima | : tot el que posseïa. Tancava els ulls i la cridava en veu baixa, | i tots els somnis de la seva infantesa han ressuscitat de cop en la seva | ànima | . Mila del Santo ja no es vol casar. "Mila del Santo ha begut el suc de | el compliment de tots els seus anhels, tenia la millor companyia. En l' | ànima | de Mila palpitava ara una ferma decisió. Una antiga cançó acudia al seu |
|