DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
ànima F 20868 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb ànima Freqüència total:  20868 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

amb el sofriment de les seves víctimes, amb el dolor dels cossos i de les ànimes dels qui fereix. Segons els òrfics, a l'origen del temps, la nit,
hi ha, per exemple, aquesta cornucòpia que pesa molt. Els objectes tenen ànima, em consta, un cor pudorós, i s'enutgen. No n'abusis. Que no et caigui
paper. "En el meu llit he cercat, durant la nit, el qui estimava la meva ànima, l'he cercat i no l'he trobat", començava a refilar ella. "Si no m'
i assegurin per sempre el triomf de la vida. Condueix, benèvol, les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la roca blanca, de les portes del
l'aversió a una feixuguesa parada i buida que els esperits senzills, les ànimes candoroses, anomenen felicitat. Orfeu No dubtem pas que estimaves la teva
una mica, perquè no paro ni un moment. Aquell beoci va dir que tinc l'ànima de ferro i el cor d'aram, un esplèndid elogi. Em judiques, en realitat,
que captivava els cors. Era quelcom com un efluvi, que naixia de la seva ànima i es difonia per tota la seva persona; quelcom que brillava en la vida
del seu glatir. Viuria? ¿Seria encara a la casa, amb el pensament, amb l'ànima fixa en el seu retorn? Ni tan sols això no aconseguia de commoure'l, i
? Sóc jo. —Tino, fill meu: benvingut! L'acollí així, com sempre, amb ànima neta de retret, incansable en l'espera com en el perdó; amb una vibració
la tornada del fill pròdig per la qual cel i terra s'alegraren. La seva ànima s'estremí de no sabia quin fosc pressentiment, i en la nit i al poble —al
sentit sotragat per aquella veu, commogut fins al més pregon de la seva ànima. ¿Què tenia la veu d'aquella innocent, que tan profundament el commovia?
oblidada? Quan res no la despertava, ¿com podia ella despertar en la seva ànima una tan pura emoció? Era la veu de la innocència, que, a través dels
d'una vall de mort, un joiós toc de campanes que en l'hivern de la seva ànima cridés les coses a la vida i a la resurrecció. —Mano!... Tino!... Era allí
el brodar, i tal vegada heretà també un xic la inquietud romàntica de l'ànima sensitiva i somniadora de la jove mongeta, que anava traçant sobre les
en temps, Mila del Santo sospirava com en un molt vague anhel de la seva ànima. Això no obstant, el moment de què Mila no volia saber res arribà
i el pressentiment del que veia acostar-se fatalment li partia l'ànima. Ell, Joan, era bo —si el coneixia ell!—, estimava la seva muller,
Però les veus ressonaven insistentment, implacablement en la seva ànima. Els somnis de Mila s'anaren retirant, com ocells esglaiats que fugissin
bell nou entristida. ¡Qui sap si també la blanca mongeta va sentir-se l'ànima contorbada, i potser a la nit, en el recolliment de la seva cel·la,
un sentiment de simpatia que endebades s'esforçava a foragitar de la seva ànima. Li semblava, en efecte, que aquell sentiment tenia per causa una
ella era gràcia i suavitat. Ell no ho veié, però ho sentí tot en la seva ànima en una dolcíssima emoció no experimentada encara en la seva vida, en una
i les mirades es trobaren. Mila del Santo es sentí empal·lidir. La seva ànima tremolava tota com una fulla sota l'alè del vent. "És ell!", es digué
L'endemà al capvespre Mila del Santo baixà al portal. En la seva ànima, com al cel l'estrella solitària del capvespre, s'havia encès una
el cor li defallia. L'emoció, barrejada d'inquietud, creixia en la seva ànima, com al cel les ombres del capvespre. Es sentia presa d'un insòlit
per un vent ardent que bufés amb violència sostinguda a través de la seva ànima. Tota ella defallia. I, per damunt de tot, les paraules d'ell li
profundament la commovien? ¿Què tenia a la veu, que despertava en la seva ànima aquell tumult d'anhels adormits? I a la mirada, què hi tenia? Els seus
ressuscitaven en ella amb ímpetu de torrentada, i tot en la seva ànima semblava cantar com un matí de primavera amb el ressò de la seva paraula.
—no sabia què—, tal vegada una resta de temor arrapat encara a la seva ànima, la privava de parlar. Estava amb la vista baixa, i quan l'aixecà, ell
sense que ell hagués aparegut, li semblà que s'enfosquia també la seva ànima. Mila del Santo se'n tornà desolada; en el seu cor meditava amargament
temptació. Un vent de tempesta semblava ja sotraguejar la seva ànima, i Tino Costa es preguntava gairebé amb terror què hauria de fer. Ara la
ple de fervor, com si un vast i poderós despertar es produís en la seva ànima, com si en ella s'anunciés també la primavera. I, això no obstant, ara,
tan clar i tan segur. Tino Costa maldava amb totes les forces de la seva ànima contra aquell impuls: no aconseguia, en rigor, altra cosa que fer
per la pau i la serenitat que es desprenia d'aquella noble figura, de l'ànima i de les paraules del bon vell; trista, per tan allunyat d'ell com es
qual, a causa de la distància i del fred, no podien penetrar en la seva ànima. Ell l'havia conegut uns quants anys abans; l'ancià aleshores vivia sol.
i l'habitació i la casa se'm fan buides, immenses; sento quasi fred a l'ànima, i àdhuc tinc por del soroll dels meus passos. Tot està igual: la tauleta
a Santa Maria. Orfe de mare, amb un pare abúlic i indolent, la seva ànima, tempestejada d'altes inquietuds, l'havia empès a fugir del poble quan a
i de pau. En els seus ulls es reflectien la bondat inalterable de la seva ànima i la noblesa dels seus sentiments, com en un llac tranquil es reflecteix
la meva confessió; vull comunicar-vos el que turmenta dia i nit la meva ànima. Després maleïu-me o beneïu-me, però no deixeu d'escoltar-me." I
com contorbat, esglaiat potser de l'abisme entrevist sobtadament en l'ànima de l'altre. Tino Costa el recordava de després, d'una nit en què ell li
nit en què ell li parlà de les seves inquietuds, d'una nit en què la seva ànima naufragava com aquesta nit en una mar d'angoixes increïbles i en què
i per experiència, perquè només amb aquesta condició fructifica en les ànimes. Sempre imaginem que ací darrera la muntanya hi ha el cel, que ens
¿No diries que en aquesta breu demanda s'enclou tot el bé a què una ànima digna pot aspirar en aquest món? T'ho repeteixo: si el teu cor et demana
què s'evidencià una vegada més la dissensió essencial que separava llurs ànimes: el present del vell professor consistí en un volum manuscrit que
aquell acte com qui compleix un ritu, davant el silenci de la seva ànima. I el complí. Poc després Tino Costa se n'anà del poble amb la forastera.
havia estat mai capaç de fregar tan sols el misteri tenebrós de la seva ànima, davant el qual ell mateix es sentia a voltes esfereït? ¿Era en l'art,
vegada aquell aire pur, incontaminat, que era un perenne anhel de la seva ànima, gairebé una necessitat. Tino Costa només sabia que aquí no es trobava en
Costa només sabia que aquí no es trobava en el seu centre, que a la seva ànima li mancava quelcom, i li semblava com si la vida l'hagués defraudat en
tot allò que el bon vell li havia dit només una cosa persistia en la seva ànima amb ferma persistència, i era la sentència de l'antiga saviesa, que
ofrenant-li la tendresa i l'amor més sincers, tots els tresors de la seva ànima: tot el que posseïa. Tancava els ulls i la cridava en veu baixa,
i tots els somnis de la seva infantesa han ressuscitat de cop en la seva ànima. Mila del Santo ja no es vol casar. "Mila del Santo ha begut el suc de
el compliment de tots els seus anhels, tenia la millor companyia. En l'ànima de Mila palpitava ara una ferma decisió. Una antiga cançó acudia al seu

  Pàgina 1 (de 418) 50 següents »