Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

restauradora del Vuitcents. L'estampa d'un XVIII borbonitzat,	àton	, dividit entre la derrota i la defecció, en surt corregit: la represa
no pot influir-se mai damunt unes estructures que per a sempre semblen	àtones	i descolorides. Per altra banda, la suma de tots aquests esforços aïllats
també, a les inèrcies de l'home, a aquestes classes de passions	àtones	, que són com el negatiu o encara millor l'escàndol de la passió:
que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida	àtona	, passiva, incerta. En virtut d'aquesta il·lusió, l'home emprèn les més
a la mar —és a dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable,	àton	. 8 D'agost. La mar. Aquestes ones verdes, blaves,
família del difunt entra en la pau i en la calma, en una mena de vegetal,	àtona	—agradabilíssima— tranquil·litat. L'acompanyo en el sentiment... Ah,
onsevulla, perquè el contrast del tumult i xivarri general amb la seva	àtona	mansuetud els donava un relleu inoblidable. El fet d'ésser tan pocs i
En les terminacions verbals, el repartiment d'a i e	àtones	coincideix, com en Ballot, amb el de la conjugació castellana: amas,
sortir i sofrir. Aquests casos a part, l'ús de les vocals	àtones	, en "Lo Verdader Catalá", sol concordar amb el del català
no dur-ne. En els infinitius en r precedida d'e	àtona	, sol prevaler l'omissió d'accent: correr, apareixer, viurer,
i el mateix s'esdevé quan la i va seguida de vocal	àtona	(patria, propia). Pronoms. La conveniència d'emprar el
i esta vocal sol ser anomenada tònica, rebent la denominació d'	àtones	les restants vocals de la paraula. Una paraula que tinga la síl·laba
a la {u} castellana de /turco, azul\. Les vocals	àtones	54. Distinció del timbre de les vocals àtones. Una de les
Les vocals àtones 54. Distinció del timbre de les vocals	àtones	. Una de les característiques de la pronunciació valenciana és la
no confon en una vocal mixta la /a\ i la /e\	àtones	, com fan el català oriental, el rossellonés i el mallorquí, i conserva
En les pronúncies comarcals, però, hi ha certs casos en què les vocals	àtones	presenten matisos dialectals que convé evitar en la pronunciació culta.
i no ©. Tampoc no deu canviar-se en /i\ la /e\	àtona	de la síl·laba inicial en les paraules començades amb la palatal
vulgarisme prou generalitzat de canviar en /e\ la /i\	àtona	de la síl·laba que precedix una atra que té també una /i\,
© i no ©. Deu articular-se sempre la /i\	àtona	quan es troba en hiatus davant una /e\ tònica, encara que
la pronúncia culta, la diftongació en /au\- de la /o-\	àtona	inicial de paraula que ocorre molt sovint en la llengua popular, i així
i no ©. Convé també mantindre el timbre de la /o\	àtona	, sense fer-la /u\, segons s'ou a vegades en la pronunciació del
joncar © i no ©. 59. Relaxament de les	àtones	agrupades. En contacte amb una atra vocal del mot següent o anterior,
o anterior, tant les /a\ i /e\ com la /o\	àtones	finals o inicials de paraula, arriben a elidir-se o almenys s'articulen
el caràcter rítmic de la nostra llengua que perd totes les vocals finals	àtones	llevat de la /-a\; això vol dir que és preferible comptar els
o dièresi damunt la vocal tònica, per tal de distingir-la de les vocals	àtones	de la mateixa paraula (§ 40). L'accent que s'empra en
es representa amb la lletra /q\, quan va davant /u\	àtona	seguida d'una atra vocal i forma diftong amb ella; exemples: quadern,
la pronúncia normal es perd generalment la /e\ de les paraules	àtones	i de lligam (§ 39), en l'escriptura només es pot fer l'elisió de
quan va seguit de paraula començada amb /i\ o /u\	àtones	: la influència, la humanitat, la universitat, etc. (257).
(§ 261). c) Les formes plenes dels pronoms personals	àtons	me, te, le, se, i del pronom adverbial ne, s'escriuen
287). d) Les formes invertides dels pronoms personals	àtons	em, ens, et, el, els, es i de l'adverbial en, s'escriuen
en /-ler\ tònic. c) verbs acabats en /-xer\	àton	. 183. a) Verbs acabats en -dre. Els verbs
farts, etc., etc.. 239. Els mots acabats en /-a\	àtona	, canvien la terminació /-a\ en /-es\; exemples:
dona dones, casa cases, artista artistes, etc.. Quan la /-a\	àtona	final precedix /c, ç, g\ o /j\, per raons ortogràfiques
nus, mercés, cafés). Molts dels mots acabats en /-e\	àtona	formen el plural afegint la terminació /-ns\; exemples
formen mai el plural amb /-ns\ els mots acabats en /-e\	àtona	quan esta va precedida de /n, r\ o /l\; exemples:
fan el femení canviant eixa terminació en /-loga\	àtona	; exemples: anàleg anàloga, filòleg filòloga. d) Als noms
en /-al\ o /-el\ tònics i en /-il\ tònic o	àton	; exemples: central, principal, cruel, fidel, humil, gentil, fàcil,
resplendenta, etc.. f) Els acabats en /-a\	àtona	; exemples: agrícola, homicida, belga. g) Molts dels
homicida, belga. g) Molts dels acabats en /-e\	àtona	; exemples: amable, simple, cèlebre, mediocre, lladre, cofre, alegre,
a) Les paraules acabades en /-a\ o /-o\	àtones	perden eixa vocal final en rebre un sufix: casa cas-eta cas-utxa, dona
etc.. c) Moltes de les paraules acabades en /-e\	àtona	prenen també una /-n\ davant el sufix: home home-n-et
jove-n-et jove-n-iu, etc.. Emperò els mots acabats en /-e\	àtona	precedida de /n, r\ o /l\, perden eixa /-e\
(d'Antoni), Quico (de Francesc), etc., i /-o\	àtona	, i en est cas es sol escapçar l'inicial del mot, com Cento (de
li va darrere comença en vocal que no siga /i\ o /u\	àtones	: exemples: l'amiga, l'empenta, l'illa, l'hidra, l'hora, l'ungla
personals posseïxen formes fortes o accentuades, i formes dèbils o	àtones	. Els pronoms personals forts, que fan de subjecte en l'oració, són els
el qual no sofrix les variacions de gènere i número. La forma dèbil o	àtona	del pronom reflexiu, és a dir la que té quan no va precedit de
no han estat expressats explícitament. Té la forma ho, i sempre és	àton	. S'empra per a representar: a) Un complement acusatiu; exemples:
Falta d'accent. Per definició, els pronoms dèbils són	àtons	, i formen un tot fonètic amb el verb al qual van adossats. Per eixa raó,
damunt el pronom dèbil que seguix les formes verbals acabades en vocal	àtona	; així s'ha de pronunciar agáfa-la i no agafa-lá, tíra-li i
que aquests dos sons, junt amb les /ii\ i /uu\ obertes (	àtones	o breus), i amb els rics matisos de /ee\ i /oo\ obertes

Pàgina 1 (de 7)

50 següents