Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

com un titella, és un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn	a	escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns
bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona	a	nom i cognom d'una ex-vedette de variétés." "El titellaire és tan
sostenir la decadent bellesa, que el provecte admirador no li ha arribat	a	la que somnia, il·lús, suavíssima pell. Però és d'una banda tossut i, de
pell. Però és d'una banda tossut i, de l'altra, del tot inepte per	a	qualsevol altre feinós encanteri. Persisteix, doncs, en aquesta afecció,
inclòs el meu parlament, sobre alguns mites grecs i els seus entorns.	A	l'origen comentaris a dibuixos de diversos artistes, si les escolteu o
sobre alguns mites grecs i els seus entorns. A l'origen comentaris	a	dibuixos de diversos artistes, si les escolteu o llegiu, en un brevíssim
el tema em ve com l'anell al dit, que Apol·lo no corba i tiba el seu arc	a	totes hores." Els orígens "Tot plegat, el que veiem i el que se'ns
de ser pescadors. Hesíode, però, que no oblidem que era beoci, i	a	més pagès, i per torna capficat a pledejar contra un germà seu, esmenta
però, que no oblidem que era beoci, i a més pagès, i per torna capficat	a	pledejar contra un germà seu, esmenta el Caos abans de tot i l'imagina,
i parir, tal com li esqueia. Com que l'erudició és molt pesada i,	a	més, imprecisa, perquè cada savi s'esforça a inventar la seva veritat,
l'erudició és molt pesada i, a més, imprecisa, perquè cada savi s'esforça	a	inventar la seva veritat, tan diversa com li és possible, evitarem la
mai de grat, i Uranos no en va ser una excepció. Es va negar de sobte	a	multiplicar més l'estirp i, incontinent a pesar del seu propòsit,
excepció. Es va negar de sobte a multiplicar més l'estirp i, incontinent	a	pesar del seu propòsit, llançava des del cel els productes anòmals dels
Els dolors i la freqüentíssima desconsideració del marit varen irritar	a	la fi la soferta mare, tant, que es va entendre amb Cronos, hagut
el complex embalum, per la immensa superfície del netíssim Pontos. Ben	a	contracor, el polit Pontos rebia les misèries i mirava de diluir-les al
poder lluitar amb Cronos, el va guanyar, el va encadenar i va obligar-lo	a	retornar, plens de vida, tots els petits déus englotits. O Cronos els
Tàrtar van rompre els ferros i combatien, els uns contra Zeus, els altres	a	favor. Tot era ple de Gegants i de Cíclops, del llinatge d'Uranos i Gea.
i Gea. Tres dels Cíclops, forjadors del llamp i del tro, varen cedir-los	a	Zeus. Amb aquestes armes i l'ajut dels seus germans Posidó i Hades, amb
administració, amb l'expressa reserva d'una sobirania inapel·lable. Com	a	déu màxim, es va quedar en exclusiva amb el cel i la llum. Va cedir
quedar en exclusiva amb el cel i la llum. Va cedir liberalment en mandat	a	Posidó els oceans, els mars i les aigües. Va atribuir, amb la mateixa
els mars i les aigües. Va atribuir, amb la mateixa ampla supeditació,	a	Hades l'interior de la terra, amb les ombres, les riqueses ctòniques i la
de la raó, per don Francisco de Goya y Lucientes. En ell, Cronos endrapa	a	trossos el fill que devora. Goya, que complica així el misteri de les
dos, en el seu començ joves i ben plantats. Per les escenes pintades	a	la ceràmica grega, portaven a les esquenes, com a tot vestit, la claina
i ben plantats. Per les escenes pintades a la ceràmica grega, portaven	a	les esquenes, com a tot vestit, la claina —origen de l'himàtion—, una
les escenes pintades a la ceràmica grega, portaven a les esquenes, com	a	tot vestit, la claina —origen de l'himàtion—, una ampla capa de llana
la barba per un afiblall, per embolicar-se amb ella la resta del cos, com	a	defensa del fred. No en sofrien pas, sinó que suaven a raig —amb una olor
resta del cos, com a defensa del fred. No en sofrien pas, sinó que suaven	a	raig —amb una olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre estaven
aparenten —centenars de milions—, potser perquè en provenen, retiren tant	a	cabrum, sobretot per la brillantor de la intel·ligència. Amaltea,
període, i Cronos ja vençut, res no ens interessa dels Curetes, fins	a	l'embull de Iò i d'Èpafos i la gelosia, permanent i sense raó, d'Hera,
el varen eliminar, amb aquella innocent irresponsabilitat d'eines	a	punt esmolades que en el fons tan sols eren. Zeus, al seu torn, temorós
d'Hera, per demostrar-li que no s'acovardia, no per amor al fill i	a	Iò, que tant se li'n donaven, va ordenar la mort dels Curetes, sense
tinc algun, o els simples coneguts, que me'n sobren, abans que creditors	a	la gratitud siguin víctimes d'un odi clar i que no es refiïn de cap favor
ofèn més, tant els déus com els homes. Moira "Quan els homes començaven	a	reflexionar, es varen adonar de seguida que estaven subjectes, tots,
es varen adonar de seguida que estaven subjectes, tots, sense excepció,	a	la necessitat i a la mort. I que els seus destins, mentre alenaven,
de seguida que estaven subjectes, tots, sense excepció, a la necessitat i	a	la mort. I que els seus destins, mentre alenaven, durant una curta i molt
o grans, al mar— en un mateix i essencial acabament", va dir Arístocles	a	Euforió. "Aleshores varen comprendre que els governava una divinitat
sentiments i impassible, però imparcial, i que aquesta divinitat era per	a	ells la llei, que en aparença, en contacte amb nosaltres, es dividia en
nosaltres, es dividia en parts, els trossos de la llei que ens assignen	a	cadascú. És probable que la Moira existeixi des dels orígens, darrera el
i potser exigint, per la seva intrínseca autoritat, que el Caos adquirís	a	poc a poc estabilitat i forma. Em penso que m'és lícit d'assegurar-te que
exigint, per la seva intrínseca autoritat, que el Caos adquirís a poc	a	poc estabilitat i forma. Em penso que m'és lícit d'assegurar-te que la
que la Moira és anterior, de molt, als nous déus olímpics i	a	la seva victòria, que tant hem de patir. La Moira es correspon amb Aisa,
li atansés i que, amb afalacs, utilitzés l'adjectiu, graciós un dia per	a	algunes orelles lavinianes —ignores per complet la sobtada i estranya
de Moiragetes. Ja t'explicaré en una altra oportunitat l'al·lusió	a	Lavínia, remota en l'avenir, i com Zeus va muntar una organització sobre
de quasi homonímia amb la banda pintoresca d'un indret pertanyent	a	una boira llunyaníssima, per a mi comprensible pels meus rars dots de
la banda pintoresca d'un indret pertanyent a una boira llunyaníssima, per	a	mi comprensible pels meus rars dots de previsió discontínua, a clapes,
per a mi comprensible pels meus rars dots de previsió discontínua,	a	clapes, trivial, del futur. El cas és que, amb adjectiu o no, la gran
sagaç interlocutor. Acota el cap davant la Moira, però no perdis el temps	a	dirigir-li pregàries, perquè la seva sordesa a la veu humana és total.
però no perdis el temps a dirigir-li pregàries, perquè la seva sordesa	a	la veu humana és total. Pesca i campa. I ara ajuda'm a llevar el peix de
la seva sordesa a la veu humana és total. Pesca i campa. I ara ajuda'm	a	llevar el peix de la barca, que veig que hem emplenat a seny les
I ara ajuda'm a llevar el peix de la barca, que veig que hem emplenat	a	seny les xarxes." Les Moires "L'eterna Moira, en pactar amb Zeus, ens

Pàgina 1 (de 40056)

50 següents