×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb abocar |
Freqüència total: 3431 |
CTILC1 |
t'és i et serà altrament, sense excuses, interdita." "Pel cap baix l' | abocaré | al començament, a la meitat i a les rerialles de cada disbauxa. Si no, | Però ells ja estaven massa embrancats. "Qui és aquesta que s' | aboca | com l'aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol? He baixat al | Li acostà una cadira; li posà al davant la tauleta amb les pastes i | abocà | vi als gots. Després volgué parlar-li de l'absent, car el record d'ell | a aquella atmosfera d'entusiasme cordial que sentia vibrar al seu entorn; | abocà | novament vi als vasos, begué amb ell i el volgué animar. Però ara li | fer la imatge d'ella davant seu, allí a la pròpia habitació. S'assegué, | abocà | licor en un vas i begué per ocupar-se en alguna cosa; després encengué un | ulls com si apartés una invisible teranyina. I tot ell, insensiblement, s' | abocava | al record de Mila, la dona forta que l'havia estimat amb un tan gran | , si el veiés venir!" Si així de sobte, a voltes —tantes voltes— que s' | aboca | a la finestra, o puja a l'altura, mirant cap el camí, si veiés de sobte la | el veiés la seva mare, si el veiés Sileta, cridarien d'horror: no és ell. | Aboca | de nou el licor en el vas; la mà li tremola de tal manera, que el licor se | una hipòtesi incontrovertible: que la menor fallida del "progrés" ens | abocaria | a un "regrés" fulminant. Ells estan ben convençuts de la | successives. Segons Pla, el "primarisme" dels "originals" | aboca | sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal "continuar": només la | la tardor, amb faigs color de púrpura i d'aram, la flor de la vidalba | abocant | -se pels arbres com una cascada cotonosa. I, més enllà de l'octubre, els | cel pur, amb algun núvol blanc, com una llarga cascada que el ponent | aboca | damunt la muntanya. El dia 13, a quarts d'una, estàvem a | moscatells, garnatxa, Pedro Jiménez, vora el torrent on s' | abocava | la vidalba florida... Que lluny, tot això! Avui he llegit Valéry. Rebo | mànec verd abans d'untar el crani amb iodina. —Més —diu el cirurgià. Hi | aboca | el flascó i el líquid goteja cap a terra, on crema el peu de les mitges | dels lligaments, tota la cavitat s'omple de sang mentre dos ajudants s' | aboquen | sobre l'obertura que practica el cirurgià. —Pinces. Subjecten els | L'individu de l'uniforme no deu ser pas del mateix parer, perquè el veuen | abocar | -se entre les dues espatlles, inclinar-se a l'orella de l'un, de l'altre | fons de la sala, on procedeix a rentar-se amb l'aigua que la infermera li | aboca | d'un pot de llauna, car, segons sembla, les conduccions d'aigua no | i una galleda, li dóna instruccions: —Recolliu tot el que pugueu i | aboqueu | -ho a la darrera comuna. Després destapeu els forats. Aquesta gent caguen | ha estat? —Algú ha caigut! —diu una altra veu—. Mireu... I tothom s' | aboca | per contemplar l'home que reposa estenallat, fins que al capdavall de la | quatre o cinc quilos. —Què? —pregunta ell. —Deixeu-la. L'ha d' | abocar | i després ell i la noia van seguint al llarg del camí, vorejant sempre el | entrar ningú, l'home de l'orella partida empeny una mica la porta, hi | aboca | la cara que retira seguidament mentre diu amb un aire desil·lusionat: —No | , li donen tot de copets a l'esquena. —Per què? —crida. Tots dos li | aboquen | l'orella als llavis, i ell repeteix: —Per què? —Per què què? —bramula | les rascades? —Sí —diu ell. Clava una altra queixalada a l'entrepà, s' | aboca | una mica de vi—. No és res. —L'has trobada, la mare? —És | La façana del nostre palau, adornada per les esquelètiques columnes s' | abocava | , amb tres esglaons rosats al Rio dei Mendicanti. I a l'altre cantó | quasi maligna d'àngel rebel, al moment d'iniciar el joc. Un gest que m' | abocà | al risc vora els precipicis, els paranys, les teranyines, vora les aigües | no em deixava veure els ocells... —Sí, em dic Helena. El teu nom m' | abocà | al seu. Als cinc anys de les nostres vides juntes que tu, pronunciant una | record. Mentrestant, la ciutat s'anava omplint de tardor i lentament s' | abocava | a l'hivern... Les vetllades se'm feien llargues a casa, buides sense tu | em fas sentir encara malgrat aquest any que s'ha escolat entre nosaltres, | abocant | -nos qui sap si a la separació definitiva. He escrit aquests darrers folis | les monges... Potser abans de fer-ho, aquests records i no uns altres t' | abocaren | a l'alliberament definitiu. I t'adormires mentre la lluna amb els seus | de la humitat. Un poble numerós hi frueix del tresor que la natura li | aboca | a mans plenes. Nosaltres vèiem bandes d'homes i dones asseguts a l'ombra | davant dels ulls per animar-li la set. L'asiàtic del taulell m' | abocà | un cafè i em digué si hi volia llet de cabra o llet de coco; jo, eclèctic | per protestar i reclamar. L'ensulsiada del Vell Règim en 1808 | abocà | els catalans a fer-se ràpidament amb una mena d'Estat regional, la Junta | la continuïtat en la mesura, desempallegant-se'n com ha pogut, perquè s' | abocava | , en contemplar-lo com a sentit comú, a una tendència irreprimible vers la | arrambat a la pedra, era un cavall de toros, que | abocava | les entranyes: dos matalassos de panolla, gris el de | de rovell, i ningú no et dirà res, i si algú se'n recorda serà per | abocar | -te quatre fàstics. /Xela\ Ui, que corres! /Musclo\ Jo, | d'en Quimet, ha, ha, ha... Vaig desar els rosaris a la tauleta de nit per | abocar | -me a mirar el jardí de sota. El fill dels veïns, que feia el soldat, | a casa, perquè el dia abans del colom, en Quimet va comprar l'embut per | abocar | el vi de la garrafa a l'ampolla, tot blanc, amb un voraviu blau marí i va | I la vaig fer pujar al terrat i des de la golfa del terrat la vaig fer | abocar | a mirar a baix, pel forat de la trapa, i li va venir un rodament de cap. | tan trist, amb el cap i el bec a la mida del cos. I els pares no els | abocaven | menjar a dintre amb aquell desfici enfebrat i els petits no l'entomaven | i a llurs il·lusions i afectes. Si el seny, la serenitat i el bon tremp s' | aboquessin | a la indiferència, perdrien potser llur gran sentit: ésser manifestacions | deixem, en efecte, de creure una mica en la cosa sobre la qual s' | aboca | la ironia; deixem de creure, no en la seva veritat, però sí en la seva | com habitualment es creu la fe, sinó exclusivament aquella fe disposada a | abocar | -se sobre la primera cosa vinguda. Podem anunciar, doncs, que la ironia és | veritat que la desesperació de la qual brolla és tan pregona que no pot | abocar | -se tampoc ni a la mera curiositat ni al pessimisme, la forma que | desmesura, l'exaltació, el deliri. La seva fe —si pot anomenar-se fe— s' | aboca | indistintament a qualsevol objecte, perquè l'important no és l'objecte | el cinisme i l'utilitarisme, i d'ací també que la ironia deformadora | aboqui | contínuament l'existència humana a la dissolució de si mateixa. | arribava l'hora de barrejar les cartes, Rosa deixava el pontificat, i s' | abocava | a la feina de provar sort, d'aquella manera fofa i voraç emprada per les | trobar que si ensopegava una dona i li picava l'ullet, no podia córrer a | abocar | -se a unes orelles pacients i proclamar que acabava de veure la dona més | mica de desordre; la gent que seien al bar, deixaven els tamborets i s' | abocaven | al salonet del restaurant. En aquell salonet, s'hi veia una taula enlaire | Trènor; aquella novel·la s'havia acabat. Al "Grill Room", començà a | abocar | -s'hi el personal de l'"Excelsior"; la florista a la porta anava | nou la corriola per abeurâ els camells, i tota sola | aboqui | l'aigua dins l'abeurador, i, les piques omplint al pou veïnes, |
|