Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

t'és i et serà altrament, sense excuses, interdita." "Pel cap baix l'	abocaré	al començament, a la meitat i a les rerialles de cada disbauxa. Si no,
Però ells ja estaven massa embrancats. "Qui és aquesta que s'	aboca	com l'aurora, bella com la lluna, resplendent com el sol? He baixat al
Li acostà una cadira; li posà al davant la tauleta amb les pastes i	abocà	vi als gots. Després volgué parlar-li de l'absent, car el record d'ell
a aquella atmosfera d'entusiasme cordial que sentia vibrar al seu entorn;	abocà	novament vi als vasos, begué amb ell i el volgué animar. Però ara li
fer la imatge d'ella davant seu, allí a la pròpia habitació. S'assegué,	abocà	licor en un vas i begué per ocupar-se en alguna cosa; després encengué un
ulls com si apartés una invisible teranyina. I tot ell, insensiblement, s'	abocava	al record de Mila, la dona forta que l'havia estimat amb un tan gran
, si el veiés venir!" Si així de sobte, a voltes —tantes voltes— que s'	aboca	a la finestra, o puja a l'altura, mirant cap el camí, si veiés de sobte la
el veiés la seva mare, si el veiés Sileta, cridarien d'horror: no és ell.	Aboca	de nou el licor en el vas; la mà li tremola de tal manera, que el licor se
una hipòtesi incontrovertible: que la menor fallida del "progrés" ens	abocaria	a un "regrés" fulminant. Ells estan ben convençuts de la
successives. Segons Pla, el "primarisme" dels "originals"	aboca	sempre a la vacuïtat. I, sobretot, cal "continuar": només la
la tardor, amb faigs color de púrpura i d'aram, la flor de la vidalba	abocant	-se pels arbres com una cascada cotonosa. I, més enllà de l'octubre, els
cel pur, amb algun núvol blanc, com una llarga cascada que el ponent	aboca	damunt la muntanya. El dia 13, a quarts d'una, estàvem a
moscatells, garnatxa, Pedro Jiménez, vora el torrent on s'	abocava	la vidalba florida... Que lluny, tot això! Avui he llegit Valéry. Rebo
mànec verd abans d'untar el crani amb iodina. —Més —diu el cirurgià. Hi	aboca	el flascó i el líquid goteja cap a terra, on crema el peu de les mitges
dels lligaments, tota la cavitat s'omple de sang mentre dos ajudants s'	aboquen	sobre l'obertura que practica el cirurgià. —Pinces. Subjecten els
L'individu de l'uniforme no deu ser pas del mateix parer, perquè el veuen	abocar	-se entre les dues espatlles, inclinar-se a l'orella de l'un, de l'altre
fons de la sala, on procedeix a rentar-se amb l'aigua que la infermera li	aboca	d'un pot de llauna, car, segons sembla, les conduccions d'aigua no
i una galleda, li dóna instruccions: —Recolliu tot el que pugueu i	aboqueu	-ho a la darrera comuna. Després destapeu els forats. Aquesta gent caguen
ha estat? —Algú ha caigut! —diu una altra veu—. Mireu... I tothom s'	aboca	per contemplar l'home que reposa estenallat, fins que al capdavall de la
quatre o cinc quilos. —Què? —pregunta ell. —Deixeu-la. L'ha d'	abocar	i després ell i la noia van seguint al llarg del camí, vorejant sempre el
entrar ningú, l'home de l'orella partida empeny una mica la porta, hi	aboca	la cara que retira seguidament mentre diu amb un aire desil·lusionat: —No
, li donen tot de copets a l'esquena. —Per què? —crida. Tots dos li	aboquen	l'orella als llavis, i ell repeteix: —Per què? —Per què què? —bramula
les rascades? —Sí —diu ell. Clava una altra queixalada a l'entrepà, s'	aboca	una mica de vi—. No és res. —L'has trobada, la mare? —És
La façana del nostre palau, adornada per les esquelètiques columnes s'	abocava	, amb tres esglaons rosats al Rio dei Mendicanti. I a l'altre cantó
quasi maligna d'àngel rebel, al moment d'iniciar el joc. Un gest que m'	abocà	al risc vora els precipicis, els paranys, les teranyines, vora les aigües
no em deixava veure els ocells... —Sí, em dic Helena. El teu nom m'	abocà	al seu. Als cinc anys de les nostres vides juntes que tu, pronunciant una
record. Mentrestant, la ciutat s'anava omplint de tardor i lentament s'	abocava	a l'hivern... Les vetllades se'm feien llargues a casa, buides sense tu
em fas sentir encara malgrat aquest any que s'ha escolat entre nosaltres,	abocant	-nos qui sap si a la separació definitiva. He escrit aquests darrers folis
les monges... Potser abans de fer-ho, aquests records i no uns altres t'	abocaren	a l'alliberament definitiu. I t'adormires mentre la lluna amb els seus
de la humitat. Un poble numerós hi frueix del tresor que la natura li	aboca	a mans plenes. Nosaltres vèiem bandes d'homes i dones asseguts a l'ombra
davant dels ulls per animar-li la set. L'asiàtic del taulell m'	abocà	un cafè i em digué si hi volia llet de cabra o llet de coco; jo, eclèctic
per protestar i reclamar. L'ensulsiada del Vell Règim en 1808	abocà	els catalans a fer-se ràpidament amb una mena d'Estat regional, la Junta
la continuïtat en la mesura, desempallegant-se'n com ha pogut, perquè s'	abocava	, en contemplar-lo com a sentit comú, a una tendència irreprimible vers la
arrambat a la pedra, era un cavall de toros, que	abocava	les entranyes: dos matalassos de panolla, gris el de
de rovell, i ningú no et dirà res, i si algú se'n recorda serà per	abocar	-te quatre fàstics. /Xela\ Ui, que corres! /Musclo\ Jo,
d'en Quimet, ha, ha, ha... Vaig desar els rosaris a la tauleta de nit per	abocar	-me a mirar el jardí de sota. El fill dels veïns, que feia el soldat,
a casa, perquè el dia abans del colom, en Quimet va comprar l'embut per	abocar	el vi de la garrafa a l'ampolla, tot blanc, amb un voraviu blau marí i va
I la vaig fer pujar al terrat i des de la golfa del terrat la vaig fer	abocar	a mirar a baix, pel forat de la trapa, i li va venir un rodament de cap.
tan trist, amb el cap i el bec a la mida del cos. I els pares no els	abocaven	menjar a dintre amb aquell desfici enfebrat i els petits no l'entomaven
i a llurs il·lusions i afectes. Si el seny, la serenitat i el bon tremp s'	aboquessin	a la indiferència, perdrien potser llur gran sentit: ésser manifestacions
deixem, en efecte, de creure una mica en la cosa sobre la qual s'	aboca	la ironia; deixem de creure, no en la seva veritat, però sí en la seva
com habitualment es creu la fe, sinó exclusivament aquella fe disposada a	abocar	-se sobre la primera cosa vinguda. Podem anunciar, doncs, que la ironia és
veritat que la desesperació de la qual brolla és tan pregona que no pot	abocar	-se tampoc ni a la mera curiositat ni al pessimisme, la forma que
desmesura, l'exaltació, el deliri. La seva fe —si pot anomenar-se fe— s'	aboca	indistintament a qualsevol objecte, perquè l'important no és l'objecte
el cinisme i l'utilitarisme, i d'ací també que la ironia deformadora	aboqui	contínuament l'existència humana a la dissolució de si mateixa.
arribava l'hora de barrejar les cartes, Rosa deixava el pontificat, i s'	abocava	a la feina de provar sort, d'aquella manera fofa i voraç emprada per les
trobar que si ensopegava una dona i li picava l'ullet, no podia córrer a	abocar	-se a unes orelles pacients i proclamar que acabava de veure la dona més
mica de desordre; la gent que seien al bar, deixaven els tamborets i s'	abocaven	al salonet del restaurant. En aquell salonet, s'hi veia una taula enlaire
Trènor; aquella novel·la s'havia acabat. Al "Grill Room", començà a	abocar	-s'hi el personal de l'"Excelsior"; la florista a la porta anava
nou la corriola per abeurâ els camells, i tota sola	aboqui	l'aigua dins l'abeurador, i, les piques omplint al pou veïnes,

Pàgina 1 (de 69)

50 següents