Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

paraules de la Pigada li ressonaven a les orelles i una pena profunda l'	acorava	. Havien passat dos dies de la visita de Joana a la Pigada. Al carrer on
Mercé no permetía esbravar, ni mostrar tant sols lo dolor qu' á tots	acorava	. Feya vintiquatr' horas que, germana y marit, se rellevavan devant de la
I una pietat de mi mateix, un regust nauseabund de la misèria moral que m'	acorava	em trasbalsaren de cap a peus. Ells no la senten, la misèria, em deia, i
quals no sabia com omplir, per tal d'allunyar el tedi i l'enyorança que m'	acoraven	. Anàvem junts al cafè-concert. Jo no hi portava altre daler que reveure
adonar-te'n? —em vaig preguntar, afligit. Em semblava que sí, i això m'	acorava	, em reduïa com un cuc als meus propis ulls. La sinceritat! La hipocresia!
et dóna aquella esgarrifança de tristesa, de soledat i desemparança que	acora	el més ardit quan la terra és mullada, quan saps que el sol és post per
i a punt de plorar. M'ofega la meva plenitud, i sento una buidor que m'	acora	. Per primera vegada em sento formant part de la vida dels altres homes,
ponent era igualment gris que la resta del cel. Un estrany enyorament m'	acorava	. S'havien acabat les llargues jornades al ras, les lentes caminades sota
la lluna envia un trist crepuscle a la meitat de nacions, i	acora	llurs reis amb la temença d'algun canvi. Així
l'amor que abans l'havía omplert a vessar. A la llarga la vall m'	acorà	pels records d'Eleonora, i vaig jaquir-la per sempre per les vanitats i
El món part de fòra s'arranjaría com podría. Mentrestant era follía	acorar	-se o pensar. El príncep havía proveit a tots els estres de plaer. Hi
la féu esclatar en un plor que, en lloc d'ésser un esplai del dolor que l'	acorava	, la portà fins als extrems de la exasperació. Aquell rosec d'una amargor
en particular la Joaneta, la tractaven germanívolament, la pena que l'	acorava	, curulla d'una amargor exacerbada per les condicions en que havía viscut
molt més que tot el que hi ha al món digues, si ton ramat t'	acora	: "Tabaqui canta i alça el front". Quan ta ramada
home que ell menyspreava. Paradoxalment, puix que una de les coses que l'	acoraven	era d'haver-se d'humiliar davant un home per ell menystingut, Arnau
defallença, i hagué de tornar a seure damunt de l'herba. Era la fam que l'	acorava	, la debilitat que omplia de lassitud el seu cos extenuat. Li semblà que
incomprensible, il·lògica. —Tots ho sentíem que una certa angoixa t'	acorava	—digué Saumell—. I no ha mentit Vilaret en dir-te que aquesta nit hem
orelles són plenes dels seus pidols voluptuosos... Un gran desfici us	acora	i la suggestió us hi empeny com si tinguessiu febre. Veieu lliscar en la
intensíssim, el pit curull d'una feblesa que l'omplia d'inquietuds i l'	acorava	. Estava torbat; amb el respir retingut; la suor del sofriment que li
acabar altrament i no hi volgué pensar, a desgrat d'aquella pena que l'	acorava	. Veieren son pare que baixava i es posava al treball. Es quedà sola. Va
moviment d'adhesió a la vida i una pregunta feta al destí. Sobretot ens	acora	la pregunta al destí, perquè vivim amb l'angúnia del qui sap que està al
se'n gaubava de vestir l'hàbit del Císter. No volia saber res més. Sols l'	acorava	l'amor de Déu i per Ell servia amb la més exacta puntualitat i amb la
ja és bell i, sobretot, laudable. El rònec desig, si és un desig	acorat	, ja compta, davant Déu, com una realització. ¿No fou el profeta Daniel
fins que l'hauré trobat. Plany d'amor Oh, mon tresor ¿per què t'	acores	? ¿per què estàs trist y et planys y plores?
dia es venjaria del seu amo i el pols li aniria segur, a l'hora justa d'	acorar	-li un ganivet dins el clatell. Era bo de veure que en Jaume feia temps
tantes beneitures semblava una femella, va treure el ganivet disposat a	acorar	-me el tall de mànec, sense pietat. La fulla brillava. En Brau la'm tenia
al pedaç de la cara i el descobrí. En Gafet no hi pensà dues vegades i li	acorà	l'arma dins el coll. Els bramuls de la dona i la frescor de la sang
castell asturià, ella hauria d'estimar molt per no sentir-se massa prest	acorada	per l'enyorament. Acabada la festa, que les amigues la cercaren per
magnífica poesía /Llúita de braus\ de lo mateix qu' á nosaltres	acora	; peró si tal no vegessem; si lo nostre poble, mes encara que per sa
demunt l' espal·la per axafar-la, alçant, alhora, 'l braç i un punyal per	acorar	-la, cosa que no pot realisar, porque s' obri la terra i pel badall surt
en la colecció de ses /"Obras en prosa y verso"\. A mi m'	acorava	veure'l tan malaltíç y tan poch curós del tresor de la salut. Les
fins les entranyes dels travessers. L'airosa tasca, que no els	acora	, dóna a llurs ansies estranys plaers, plaers de
la trontolla per instants. I una donzella d'or pàl·lidament s'	acora	; que el més entrenadiç de sos amics dançants —aquell que es
Peransa, chua á la piu. ¡Quina treseta! Llástima no	acorar	la En la goleta. * * * [12] El Sr. menistre de
profunda s'ajeu damunt ton pit. D'amor no ets mai retuda. Les vides se n'	acoren	. El sol aroma aspires de ton bell si desclòs i al
pollanc. Com un obac on la bardissa frissa la verge	acores	en tornar de missa, sol de l'esguard i saba de la sang.
a l'enyorança confusa del cel, a la teva falda. ¿T'	acora	l'or dels joiells o aquesta llum que hi
sembla més gran, i que ens oblida. XVI Ara m'	acora	un record que voldria sol i mar viva, i
el més ignorat d'entre els homes del món; perquè sa mort no m'	acoraria	pas tant d'havê estat domat entre els seus companys, al poble
les bandes, i drets al voltant del coval, preguntaven-li què l'	acorava	": "—Què és això, Polifem, que tant t'aclapara, que crides
responia: —"Eumeu, de debò el que has dit és una paraula que	acora	. Perquè, com vols que jo aculli aquest forastê en mon estatge?
entenimentat responia: —"És una dolor, però deixem-lo, mal que ens	acori	. Perquè si tot ho tinguessin a arrap de mà, els moridors,
te donen sense solta, per tal com no hi frenen la mà ni els	acora	de fê el generós amb béns d'altri, tants com cad'u en té a
a l'esposa casta: —"Mullê, en veritat el que has dit és una paraula que	acora	. Qui ha canviat de lloc el meu llit? Difícil seria
si la mà d'un rapisser us foradava la butxaca, no us	acoreu	, que al bon Jesús, les animetes li furtaven mentre
vent, de la tempesta al doll, t'esguerres, però vius, del que t'	acora	; la pols de terra endins et torna foll, afront
i passa alhora, "Germà," digué, "no és cap record que m'	acora	, sinó les comparances al que fou tan senzill; dormim
Surten de tu crits dels que moren i els cridats a viure s'	acoren	. Ah, com devoren l'home, esperança, els teus parts!"
en faria ara de l'esparsa flora? Em trob més sol i lànguid, i m'	acora	d'haver-te obert un horitzó improvís. Si convergírem d'amagat
l'absolta darrera a l'amor decebut. I s'esmenta un neguit que ens	acora	i el pit va emplenant-se d'un tedi que ens puny, i

Pàgina 1 (de 3)

50 següents