DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
acostar V 12640 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb acostar Freqüència total:  12640 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

les redaccions, els confiaré un meravellós secret. Quietud, sense soroll, acostin-se, els el diré baixet, perquè la competència professional no se
mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'acostava a la casa, alterava el ritme del seu glatir. Viuria? ¿Seria encara a la
cap a l'interior. La sentí sortir al corredor i baixar l'escala, i acostar-se... acostar-se... Li costà una mica d'obrir; la mà nerviosa no
La sentí sortir al corredor i baixar l'escala, i acostar-se... acostar-se... Li costà una mica d'obrir; la mà nerviosa no encertava el pany. Féu
a fora, decantat contra la paret perquè es refredés. En veure Candi que s'acostava, el noi de la ferreria va concebre una idea diabòlica. —Eh! Ve Candi!
al noi cridant-lo amb veu manyaga: —Candiet! Escolta, Candiet! Candi s'acostava sense sospitar cap mal. —Candiet: mira què diuen aquests... —Va girar-se
altres celebraren la facècia, amb fortes rialles. Tino no rigué: s'havia acostat; s'aixecà amb un terròs de fang endurit a la mà dreta, i el llançà contra
i continuà la tasca, enmig de l'estupor i l'estranyesa de tots. "Si s'acosta aquell dia, li obro el cap; estic cert que l'hi obro", digué Tino Costa
Tino Costa molt temps després, comentant-ho amb un amic. Però Randa no s'acostà: continuà proferint blasfèmies cada vegada amb veu menys ferma i
i també sabia que ell no es dominaria, i el pressentiment del que veia acostar-se fatalment li partia l'ànima. Ell, Joan, era bo —si el coneixia ell!
la masia. Després, per les senderes que travessaven la finca, els veieren acostar-se lentament devers allí. —Vénen a veure la vacada: la coneixerem. —Diuen
corprengué: un íntim defalliment semblava flectar-li els genolls. Ell s'acostava amb el seu gec curt cenyit al cos; el seu barret d'ala estreta, caigut
començaven a guspirejar els primers estels. Per fi el veié aparèixer. S'acostava en la mateixa direcció que el dia abans, en direcció a casa seva. A poc a
s'abstingué, malgrat tot, de passar pel seu carrer. Veié com s'anava acostant l'hora —anava fent-se nit— i amb el córrer del temps es sentí envaït d'un
igual —li digué—. A vegades agafo el violí, i ja em sembla que la sento acostar-se pel passadís com solia fer-ho, que em besa i s'asseu davant del
nosaltres una darrera l'altra. Mila no es mogué. Quan estigué sola s'acostà a la gàbia, obrí la porteta, agafà la cardina i se la posà a la mà com si
i se la posà a la mà com si volgués acariciar-la. A poc a poc va anar acostant-se al balcó, i quan hi hagué arribat amollà l'ocell. Sembla que la vegi
li passava un somriure tan joiós, que fins jo vaig sentir alegria. S'acostà, a poc a poc, fingint-se desolada, dient que se li havia escapat sense
entrar, no la vulgueu saber. Algunes de les noies deixaren els llocs i s'acostaren a saludar-la amb llàgrimes als ulls; altres no es pogueren contenir i se
del voltar de les imatges que anaven desfilant per la seva ment. S'acostava i es feia novament llunyana segons la força de l'evocació, o segons que
de nena, que l'estimava, havia sortit de casa, i, veient Mila, se li acostà i li parlà així, equivocant-li el sentiment: —Em fas pena, Mila. Hi ha
morir per ell..." Caminava tan cega, que no s'adonà del seu padrí, que s'acostava en direcció oposada. Havia anat a casa i, no trobant-la-hi, alarmat per
arraulida a l'ombra del portal i aixecà el fanal per il·luminar-la. Se li acostà ple d'astorament. Ella li suplicà que li portés quelcom amb què cobrir-se
tots els esguards es giraven per admirar-la. Un dels oficials, veient-la acostar-se, cridà l'atenció dels altres: —/Mirad, qué capullo de
la seva mare. Estaven asseguts a taula esperant el sopar, quan Tinet va acostar-se al seu oncle i, amb la mà sobre el seu genoll, li digué sense més ni
un moment de mirar-la. Quan la noia, venent el bàlsam entre el públic, s'acostà al lloc on ell es trobava, Tino Costa li féu senyal que s'apropés, com
veu més apagada i lenta, prosseguí: —No sé què hauria donat aleshores per acostar-me a tu, per dir-te només una paraula, o per estrènyer senzillament la
hi ha en aquest record res per què un dia pugui vituperar-me d'haver-me acostat a tu; en ell no hi ha cap motiu de preocupació; en tot cas podria haver-n'
Però no et preocupis. Ja passarà. Després demanaria el remei. Ara s'acostava a Candaina. —Com estàs, mon germà? —Bé. —Contestava sense mirar-lo.
"Ve sa germana!" I s'apartaven a les vores per deixar-li pas. Sileta s'acostà a la reixa i el cridà de cara a l'interior, on res no es distingia. I de
commogut? Però ells no es commogueren: continuaren impedint-li que s'acostés a l'aigua i, afegint l'escarni a la crueltat, es posaren a riure i la
ells es trobaven sens dubte Randa i Joan de Maro—, i ai del qui s'hi acosti per apagar la set, així sia la Verge santíssima, i així vagi amb el propi
la paraula. Mila mirava cap al fons del carrer i descobrí el padrí, que s'acostava cap allí. El saludà amb gest alegre, i ell, des de lluny, li tornà la
. —Féu una pausa, i continuà: —I ara, una altra cosa, Mila. S'acosten les festes. Altres anys, molt abans d'aquest temps comptaves ja els dies
en silenci i es retirà a la seva habitació. Aleshores Manuel del Santo s'acostà a sa cunyada. —Per què la fas plorar? Per què no et domines? ¿Et penses
quelcom que li torbà l'alegria. S'esforçà, amb tot, a no pensar-hi. Li acostà una cadira; li posà al davant la tauleta amb les pastes i abocà vi als
els dies (jo començava ja a cansar-me), i així arribàrem a la fi... S'acostaven les santes festes de Nadal, que sempre han despertat en mi no sé quins
nostàlgics sentiments de llar, quelcom així com un anhel de pureses. S'acostaven les santes festes de Nadal, en què un desig de pau i de companyia pren en
havia fatigat.) La meva mare és vella —li vaig dir. És l'hivern, i s'acosta el sant Nadal, i vull veure la meva mare." Ella em suplicà perquè la
em bastaria aleshores recordar-me d'aquell dia en què, tendre infant, t'acostares a mi i m'abraçares quan la brutalitat d'un home em colpí, perquè a
de Mila estava llest del treball de les terres. Ja eren al juny, i s'acostaven els dies en què se n'anaven tots dos a les fires com una parella
la mare, forjava plans de vida i somniava ja en les festes de Nadal que s'acostaven. Enguany, per primera vegada des de molt de temps, tot feia esperar que
a penes podia separar-se'n. De tant en tant la vella criada, compadida, s'acostava a la nena i l'enviava: —Vés una estona, Sileta; distreu-te. Ja en
altres nenes del seu temps. Les amigues, abans que ella, el veieren que s'acostava. —Mira, Sileta, qui ve... Ella aixecà el cap, el veié i, deixant els
havia determinat una debilitació en la seva severitat, una necessitat d'acostar-se a sa filla. Tota la nit s'havia manifestat en ella —encara que velat—
passaré per damunt de tot." I nogensmenys, Mila aquesta nit, mentre veu acostar-se l'hora, sent que un vague desig de plor li puja a la gola —tal potser
percebia la llunyana, l'amenaçadora i profunda remor del temporal, que s'acostava com un foll cavalcar per damunt dels turons de garrofers. Els carrers
de no veure-la, i ara, ja decidit a esperar-la, quan veu que s'acosta l'hora, sent que tot ell tremola i es consumeix d'ansietat. Podrà, en
fulgurar dels llampecs. "Es fa tard —va dir-se— i la tempesta s'acosta. Tal vegada..." I no acabà; vivia ja de ple en aquella il·lusió, i
, la descobrí. Era a penes una ombra lleu en l'ombra —un moviment—, que s'acostava arran de la paret: una ombra lleu, un moviment, i, això no obstant, com

  Pàgina 1 (de 253) 50 següents »