×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb acudir |
Freqüència total: 7826 |
CTILC1 |
com, de totes tres, ets, tanmateix, la més afortunada. Ets mortal, no se m' | acut | com Posidó et va estimar, i ningú no sap què sortirà del teu cos, si | de l'accident, Dànae es desmaiava. La dida i la veïna, netejat el sòl, | acudien | a auxiliar-la. "Presto, presto, fia mia, tiò, nasa, nasa!" | amb barbitúrics, que et trasbalsen sense cap avantatge. Si reso? Ni se m' | acudiria | . A qui? Bé, estimada, et quedaràs aquesta nit. Els carrers són perillosos | m'he de penjar, com Jocasta i tantes d'altres que en aquest instant no m' | acuden | a la memòria", s'atribolava Fedra. "Amb quina irresistible voluntat | del Roso, quan veié tornar la seva filla, sentí que les llàgrimes li | acudien | als ulls i la tingué abraçada una llarga estona plorant. Joan del Santo, | els mossos i mosses, pastors, masovers i altres treballadors que havien | acudit | tots a la sala, el vell Candaina començà a dibuixar figures de dansa | escandalitzat sens dubte —també ell— per la seva última fugida, havia | acudit | a veure'l només el dia abans, i la seva visita a Tino Costa li havia | prop del balcó. "Estàvem en això —continuà la noia— quan entrà Mila. | Acudí | allí atreta pel xivarri que movien entorn de la gàbia i va romandre sense | En l'ànima de Mila palpitava ara una ferma decisió. Una antiga cançó | acudia | al seu record amb insistència, una antiga cançó apresa dels llavis de la | no havia arribat a la porta, quan el vell es desplomà sobre el trespol. | Acudí | la criada, que sortí corrents darrera la jove mestressa. Maria Àgueda es | del vell, a penes freqüentava la casa; però ara, avisada de l'accident, | acudí | amb tota pressa. El vell Costa estava ja assegut en una cadira, la mirada | es debatia amb sorda fúria contra les costes. Els mariners anaven | acudint | , ara l'un ara l'altre, silenciosos, indecisos, i no feien sinó passar la | anys, i amb Màrius, amb qui l'unien tantes afinitats espirituals. Ambdós | acudien | a casa seva, i molts dies s'hi quedaven fent música, cantant i bevent, a | veia pel poble. Llavors ell continuava vivint amb la seva mare. A la casa | acudia | únicament Sileta, que era encara una nena, i hi posava la nota clara de | que era encara una nena, i hi posava la nota clara de la seva alegria. Hi | acudia | alguna amiga de la seva mare —molt poques— i els seus amics que venien al | seu germanastre, o bé al seu nebot o a la seva cunyada (a aquests darrers | acudia | amb preferència), ho feia gairebé sempre per ajudar algun malaurat, que | ho feia gairebé sempre per ajudar algun malaurat, que ho era tant que | acudia | a ell, i el que és bo és que a vegades hi trobava ajuda. A despit de | endarrera, li privà que toqués aquella aigua, mentre els altres | acudien | també per impedir-li-ho. La Verge els diu: ""Per què em priveu de | Tino Costa el tingué a la seva a menjar i a dormir, i allí, d'amagat, | acudia | a veure'l sa mare. El minyó, ja delicat, emmalaltí. Son pare, vençut pels | nom del seu amic i el demanava. Tino Costa era lluny; no podia, per tant, | acudir | a la seva agonia; però era igual: ara estava moltes hores amb ell; | , posat davant seu, li diu: "Me'n vaig", a la ment de Maria Àgueda s' | acut | aquesta idea, i és ella la qui li trava la llengua, que voldria suplicar; | i dient entre llàgrimes que Tino Costa li havia pegat. Als crits del noi | acudí | sa mare, i hi acudí també Maria Àgueda tota sobresaltada. Maria Àgueda | que Tino Costa li havia pegat. Als crits del noi acudí sa mare, i hi | acudí | també Maria Àgueda tota sobresaltada. Maria Àgueda pogué sentir encara | fill, la presència d'aquella filla, que ja de nena deixava els jocs per | acudir | al seu costat a fer-li companyia, era l'única cosa que li feia suportable | nois. L'aigua era lluny, i encara essent a prop, hauria estat impossible | acudir | -hi a temps, donada la rapidesa amb què es produí l'incendi i la força amb | trobar. Ja abans que el foc fos dominat, alguns camperols, que havien | acudit | els primers, havien aconseguit, després de grans esforços i a costa de | mares hagueren d'esperar fins més tard, quan, l'hora avançada i haver | acudit | ja tots els altres, les va convèncer que llurs fills no havien ja | i acalorant-se. Noves figures d'homes, sorgits de les cases veïnes, | acudien | ja, atrets pels crits. Un d'ells corria esverat sota la pluja sense saber | tan incomprensible, i els seus pensaments no trobaven explicació. Li | acudien | a la ment les paraules d'ell d'una nit, aquelles paraules que tantes | l'os dislocat al monyó i hagueren de córrer a buscar el metge. El padrí | acudí | també corrent. Ell, Joan del Santo, s'havia assegut a fora, i romania | hi anà, amb tot, una mica commogut; preguntà per la dispesera, la qual | acudí | de seguida, sorpresa de saber-lo allí. Ella no sabia res de Sia, o molt | penses en mi, i em maleeixes..." "I si tornés allí?" El pensament se li | acudí | amb una tan forta commoció que Tino Costa s'ha parat enmig del carrer. | una llarga estona forcejant sense poder obrir. De temps en temps li | acudia | als llavis la tonada de la vella cançó: ¡Ay, rosa bonita;| ay, | encara amb més freqüència. Crida Anselma, perquè l'acompanyi; la noia | acudeix | sol·lícita. Entre la jove mestressa i ella s'havia establert ja una | portals tot comentant, o lliurades a la murmuració; cada matí els infants | acudien | a jugar a la plaça. Cap al tard regressaven els treballadors; regressaven | després a una cadira, però així que l'amollà, caigué en terra i quan | acudiren | al soroll, la trobaren en terra plorant. Mila aquest capvespre s'havia | d'això es recordava de Sia, i de seguida les paraules de l'ancià Baldà li | acudien | a la memòria, bo i emplenant-lo d'un terror misteriós: "Temo que Déu no | ja amb Joan de Llosa, que havia sentit el brogit; el vigilant també hi | acudia | pel fons del carrer des de la plaça. La porta de l'escala era oberta: | amb el coll blanc torçat dolçament sobre el coixí, com adormida. | Acudiren | nous homes; alguna dona entrava també amb ells; s'anaven agrupant a | i començà a cridar els veïns. Els homes sortien de les cases i anaven | acudint | ; preguntaven a grans veus què succeïa. El tumult creixia. La veu anà | Costa ha matat la Sileta! Els grups s'engrossien sense parar; els homes | acudien | ja armats amb falçs, amb pedres, amb bastons. Hi havia Randa; hi havia | pausa; obrí els braços suplicant—: Pietat, Senyor, us demano pietat!... | Acudien | noves dones; agafada pels braços, l'arrossegaren lluny d'allí. Ella | en sengles pedres i el vetllaren fins a l'alba. Més tard havien | acudit | noves dones; havien anat asseient-se per les pedres entorn d'ell. En el | trobava amb ella Maria del Carme; l'amiga més íntima de Mila, que havia | acudit | corrent a la casa així que sabé la notícia. "És ella —es digué la mare— | era de dia en dia més gran i a penes es movia ja del llit. De tant en tant | acudien | a veure-la les amigues; parlaven, despertaven records i acabaven | que llurs esforços per animar-la no aconseguirien res. També a veure-la | acudí | un dia la germana Àgata de la Creu, amb la qual havien brodat i havien | Els tornaria a viure tan sols? Mila somnia un país llunyà... El seu padrí | acudia | a veure-la cada dia. Una d'aquelles tardes, sola amb ell, Mila, sense més | fons, es tracta de l'ou de Colom. ¿Com és que a ningú no se li havia | acudit | això abans? La pregunta té un lleu aire ximple: no ho és gens. | qual, en última instància, és també passat "nostre", passat d'"avui". | Acudim | a l'obra literària a la recerca de noves o millors dades, d'opinions, de | amb els respectius mancaments. Seria natural que l'home de realitats | acudís | , com a lector, als llibres d'evasió, i que l'home abstret o poruc de la |
|