×
Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb adolorir |
Freqüència total: 60 |
CTILC1 |
| una hora... sense saber, a l'últim, ni què feia. Fins que el braç se m' | adoloria | i això em distreia de veure en Quimet arribant de voltar món, potser | | demanant comiat, per empendre la via del retorn. S' | adoloreix | la mare de que vulla partir tan aviat. —Deixa ma filla un poc; | | meu amic que portava el mateix cognom que jo). Aquestes paraules em van | adolorir | . Em semblà que em mirava amb una pietat irònica. Durant la visita parlà | | de vida, de llum, de poesia. Sóc un poeta sense obres, un turmentat i un | adolorit | per les seves infinites aspiracions i la seva impotència. Ahir era un | | ¿Què esperava? Ara, de dia, era insensible als refusos que tant m'havien | adolorit | . Demanava feina sabent que m'havien de dir que no. Ara m'agradava | | atrevir-nos a tocar aquests temes. Tot allò em va sorprendre, inquietar i | adolorir | . La noia ha acabat de passar el platet. Ben acompanyada del vell, que ha | | dramàtic; de tocar a una profunda pietat de la malaurança humana; d' | adolorir | -me, no pas tant del meu cas com de l'extensió i de la gravetat de la | | de l'home; s'oposa a la història que esclafa l'infant i la fulla; l' | adoloreix | la boca cosida davant els fetitxos dels poders cecs i destructors; és un | | El senyor Rei quedà molt trist d'aquella resposta, i més en fou | adolorida | la princesa quan n'hagué esment, que ella havia posat tota la seva amor | | pogut dormir i que li llevés amb una paraula, aquella ardentor que li | adoloria | el respir. Passaven cinc minuts de la una i ella no havia sortit encara. | | record de la Treseta li ha vingut tres o quatre voltes, esgarrifor que li | adoloreix | els braços i l'esquena, com si una acció violenta li distengués els | | mig de la boca, oberta per una plàcida rialla, ja al ventrell, inflat i | adolorit | per una digestió de dispèpsic. Eren a vegades tant graciosos aqueixos | | assegut en una cadira inclinada i deixant exprés, que el marc d'aquella m' | adoloreixi | la nuca —potser amb un sord instint de justícia, que em força de | | carícia immòbil de les coses que el volten, però el canvi, tanmateix, l' | adoloreix | una mica. Cada dia travessem davant un arbre sense fer cabal de tota la | | esclafada d'un cop de puny i un vinet begut a raig de boteiola que li | adoloria | les dents. Tota cosa material i prosaica era deixada de recó en l'esperit | | fins a l'excés, a la qual el contacte amb la vida inquieta, | adoloreix | o meravella. Després vindran les narracions del valuós recull | | d'aquell bon rei i la llobreguesa de la Torre dels Sospirs, el cor se li | adoloria | d'una rancúnia, tan lleu, però, en aquelles muntanyes tan tendres als | | , aquí, peix en estany d'aigua dolça; aigua bruta, si vols, però que no t' | adoloreix | els moviments. En canvi, en un nou món, verge, desert, la nit ha assistit | | que teníem ens hagués estat imposat i no fóssim sinó uns titelles, em va | adolorir | , però tot m'adoloria en la nostra relació. Fos quin fos el to en què em | | estat imposat i no fóssim sinó uns titelles, em va adolorir, però tot m' | adoloria | en la nostra relació. Fos quin fos el to en què em parlava, no podia | | fou pas, per a mi, cosa lleugera. Perquè no sabia dir escaientment com m' | adolorí | de pensar que Estel·la atorgués gens de favor a un ximple menyspreable, | | que per tant de temps va emplenar el meu cor, i tan sovint el punyí i l' | adolorí | , passo, sense noses, a l'esdeveniment que de més enllà, encara, m'havia | | amb un altre renec,— crideu altra vegada, i us enllestiré d'un cop! | Adolorit | i esmortit pel mal que em feia el braç atropellat, estordit de la | | cops fan només verdancs i blaus amb hemorràgies subcutànies. La pell, ja | adolorida | i congestionada per la suor de sang de Getsemaní, s'esquinça fins a | | a resoldre el problema, per tal com és única a mostrar al fons d'un món | adolorit | pel mal Déu baixant a rebre'n els cops i a anorrear-lo en el cos de carn i | | de Robert, minva el plor. Estreny els llavis contra els llavis fins a | adolorir | -se'ls. Ve una mica d'aire per entre les fulles i una estrella cau del cel | | de l'aire. Les més pregones i delicades fibres de l'ànima se li havien | adolorit | . Ací no entrarien mai les flaires del bosc, ni el piular d'un ocell, ni | | sensibles, car les bones hi llisquen suaument sense inquietar-los ni | adolorir | -los. I Aspriu escoltava tot seguit la rèplica de la ciutat —pura | | em semblà horrísona, espantosa. El contracop de l'escopeta m'havia | adolorit | una mica el muscle. Però, a part d'això, no passà res de particular. En la | | amb plantes arrapadisses a les esquerdes; els peus, congestionats, que s' | adoloreixen | en petjar el relleu dels epitafis i dels escuts nobiliaris esculpits a | | a la paraula, el pensament aturat, el batec del cor tan intens que li | adoloria | els polsos, li premé el braç, nu, fresc. La inconveniència de l'acció a | | el quid de la professió, que consisteix que les sabates que calcem no ens | adoloreixin | , sobretot quan es tracta de peus delicats. Suportarem, amb més o menys | | del mugró li és desconeguda, comença per apretar-lo desmesuradament, | adolorint | -lo; i, com que el fet es repeteix mantes vegades, arriba un moment en què | | i en la seva Ànima. Els assots rebotiren sobre Ella; la corona d'espines | adolorí | el seu front; sobre Ella anaren a parar les bofetades i els insults que | | no desmenteixen això, car lluiten també i demanen o es planyen i s' | adoloreixen | , com cal, de l'absència en els altres d'Aquell que per ells és tan | | psicològiques que els manquen, amb el doble objecte de no enguniar i | adolorir | encara més llur anormal existència i el d'evitar a la societat el | | seu misteri no tanqui també un secret ple de desesperança, i que no els | adoloreixi | igualment una mena d'exasperada consciència de la seva inutilitat. La | | nostra vida, la segueix i l'acompanya en tot el seu curs. Però, ¿per què | adolorir | -se? ¡Poguéssim traspassar en pau al no res amb tots els nostres records i | | , de genolls nus, fins a l'església, que tant se'n va nafrar i se'n va | adolorir | , que per més d'un any no podia eixir de casa ni podia cavalcar. Però així | | no en féu gaire cas, i al cap de poc era promesa. Aquest primer desencís | adolorí | fortament Folguera. De bell nou acabava de reproduir-se un fet semblant. | | i un cap de núvol al cel s'esgarria. Cau la recança que m' | adoloria | com una fulla de rosa, al bassal. El diumenge del senyor Pere | | el teu tresor ocult; cada derrota que m'acostava a tu m' | adoloria | ; fins que m'has conquerit. Ara els teus braços em | | baixà de son seient de pedreria, i tombà els ulls que l'averany | adoloria | . Als quatre vents tirà sos amulets del coll i cada | | part en la teva més que dolorosa rancúnia i contra aquells que odies no t' | adoloreixis | massa ni tampoc no els oblidis. El temps és un déu complaent. El fill | | en la inmensitat del mar. María. Cert que 'l cor m' ha | adolorit | la tragedia del amor qu' ara has contat tu enternit; mes l' amor per mi | | eran ja morts, li pujava al rostre una foguerada, la conciencia se li | adoloría | y'l cor se li omplenava de tristesa. ¡Qué voltas que dona'l món! De casa | | Una altra idea atravessá pe'l cervell de la Foix, que l'esborroná y li | adolorí | las arrels del cabell; ¿se'n hauría endut la nota son germá? ¿L'hauría | | profitosa, anava á dir, aludint á son germá. Però's contingué pera no | adolorir | més á la noya. —¡Quínas cosas té! Tant com jo'l sobrevisca, oncle Bernat, | | S' havía enconnat ja tant ab la vida vagamunda, que l' os de la esquena, | adolorint | li mes de día en día, fins li trevaba la voluntat... A las cruas | | benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor | adolorit | per la pena amarga que l' oprimía. Avans d' arribar al casal, lo senyor |
|