DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
adversari A 80 oc.
adversari M 1335 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb adversari Freqüència total:  1415 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

per sentir-se enemiga dels vencedors. Admet només circumstancials adversaris, pobres nàufrags, com ella mateixa, en l'aiguabarreig darrer. Mirarà de
I el cas és que tothom encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral —adversari vergonyant—; era una cosa pitjor: un
encertava en la sospita. Erasme no era un adversari declarat, ni neutral —adversari vergonyant—; era una cosa pitjor: un aliat traïdor. Per a l'Església
marxa. Qui pot —o creu que pot— encarar-se de tu a tu amb el seu adversari, no dubtarà a apel·lar a la contundència subsegüent: de paraula o d'obra.
d'Aragó. Explica que tres companys seus van parlar amb un grup de soldats adversaris, que els van donar un gran raïm de bananes. Diu que tots van abraçar-se i
els serveis vitals. Daladier ha dit que França ha triomfat dels seus adversaris. 2 desembre. Al poble i al Noguer. A la tarda vaig a
nomenar abat d'un monestir de prop de Constantinoble. Va mostrar-se gran adversari de l'heretge Nestori, però l'exaltació de les seves opinions el va
és novament decisiva. I ara en el doble sentit de paralitzar un adversari i, ensems, de salvar-lo dels estralls de la pròpia política. Innocenci
cap a Castella amb l'esperança de trobar-hi un ajut contra els adversaris ultrapirinencs. Els acompanyà —i això també determinà llur tria— la
moda, sinó perquè es considerà com l'única possibilitat de destruir els adversaris polítics —o sigui tradicionalistes i carlins—. Com que mai el règim
per a la seva estabilitat. D'una banda, els conservadors a ultrança, adversaris del més petit avenç polític i social, força de resistència al corrent
l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb
Branda la fona i comença el combat. El còdol brunz i colpeix l'adversari al mig del front sumari: sobtadament l'abat.
pàg. 43). Observem que la llança, tot i haver derrocat un adversari, no s'ha trencat. Que es tracta de llances d'asta molt forta, ben
inferior de l'asta amb l'aixella del braç dret, i amb el ferro apuntant l'adversari, típica postura tantes vegades atestada per documents gràfics (així
enginys que, sobretot en la lluita cos a cos, poden ferir i esgarrinxar l'adversari sense mèrit militar per part de l'oponent: llança emplomada, maça amb
(1292), organitzat per Roger de Llúria, el qual ferí un seu adversari "per l'elm, e donà-li tan gran colp davant, per la cara de l'elm,
més forta, amb l'augment produït per l'estrebada o el cop donat sobre l'adversari), i per tant havia d'anar fixat sobre un material sòlid i fort i que al
no hi ha malvolença ni odi. En qualsevol dels casos, tant si els adversaris delegen matar-se com si només volen exercitar-se, tots dos han de
quan Pere de Tous (1439) divisà de manera vaga les armes, el seu adversari, el famós cavaller errant Felip Boyl, li demanà que concretés:
e d'Anglaterra", replica que de la manera que vol combatre el seu adversari és molt difícil que un cavaller venci l'altre, car "se han a
a lexar la cota". És evident que amb això vol dir que, si el seu adversari vol portar una peça que li protegeixi l'esquena, haurà de prescindir de
cascú". Aquest plural es refereix al peto de cadascun dels dos adversaris, i fixem-nos que el pes donat és molt inferior al de les cuirasses. El
que no s'esdevé mai, o bé, cosa que crec més possible, atorguen a llurs adversaris la facultat de triar entre els guants o guantellets i les manyopes. Quan
de la Serra (1453) divisa "guant de mala" i el seu adversari, Bernat de Vilarig, li replica "guants de acer". També Ximèn
(§ 45). Joan d'Íxer (1434) retreia al seu arcaïtzant adversari Joan de Luna que volgués combatre amb "calces de fferro", com
i espectadors que presenciaven la batalla, ans encara pels mateixos adversaris, quan el combat es feia de dos contra dos o de quatre contra quatre. La
de Aragó e de Spanya", cosa que suposaria, com li retreu el seu adversari Joan d'Íxer, portar el cap armat "de capellina". La capellina,
(1453) féu el mateix ("cervelera rassa"), el seu adversari, Bernat de Vilarig, contraproposà "celada beguina". Advertim
de portar en guerra, ab aquella careta que li plaurà"; i el seu adversari, Joan Marrades, li replica: "Yo de bon grat me metria al juhí de Déu
en guerra, ab aquella careta que li plaurà", a la qual cosa el seu adversari Joan Marrades oposava el bacinet. Altres quatre vegades, a les lletres de
qual proposa "celada beguina, gorgal", a la qual cosa el seu adversari, Joanot de la Serra, objecta que "la celada begina... par ésser
proposa de lluitar amb "elmet ab bavera", i el seu adversari, Ximèn d'Urrea, contraposa "escaramucina con media bavera, sin
Galceran de Besora (1472) proposà de fer-ho a cavall, el seu adversari, Lluís Cornell, replicà: "a peu, per no metre la honor en perill
i el català tingué el gest cortès d'aturar el cavall del seu adversari, deslligar-li el peu de l'estrep i ajudar-lo a llevar-se, per a
en la qual Joan Tolsà divisa les armes que efectivament ell i el seu adversari portaren quan entraren en el camp clos (Apèndix I, 1432), la
armes deixa de precisar la mida de les espases que portaran ell i el seu adversari, ja que una diferència acusada entre les manejades per tots dos donaria
qual mesura comprengua la llargària de la spasa tota", però el seu adversari, Lluís Cornell, concreta: "spases de quatre palms e mig del pom fins
exigeix "espada de quatro palmos de ferruça" i el seu adversari, Jerónimo Dansa, hi oposa: "estoques de quatro palmos y medio de la
combats a peu, sobretot al darrer moment quan s'amenaçava amb la mort l'adversari enderrocat. Aquesta situació és freqüent a la novel·la, per exemple al
ocells, cosa molt útil per a garfir les peces de l'arnès blanc de l'adversari i desprendre-les del conjunt de l'armadura. El cronista borgonyó Olivier
i Galceran de Besora (1472). De vegades, quan cadascun dels adversaris proposa una forma distinta de lluita, aquell que propugna que sigui a
proposaren de lluitar a peu i sense llances, i llurs respectius adversaris, Bernat de Vilarig i Ximèn d'Urrea, divisaren a cavall i amb llança. Quan
cubertes... sens rest" i amb "lançes de mà"; i el seu adversari, Miquel Francesc del Miracle, li objecta que són armes massa
esperonava el cavall, i en arribar a una distància molt curta del seu adversari (que se li acostava per l'esquerra també galopant), distància que alguns
dret del cavaller al costat esquerre del cavall), apuntava i colpia l'adversari, car en poquíssims segons l'arma passava a la posició horitzontal i
eficaçment la punta del ferro vers el lloc que volia atènyer del cos de l'adversari. Tot això, naturalment, exigia un llarg aprenentatge, des de la
massa aviat o no encertaven el cop, car l'arma, quan no topava amb l'adversari, es balancejava i es clavava a terra, la qual cosa podia fer molt de mal
de córrer puntes", per comptes de fer-ho, com havia divisat el seu adversari Lluís Aguiló de Codinats, amb "lances de mà". Això revela que
que és l'arma que ell propugna, i blasma la proposada pel seu adversari així: "la lança ab fere de Xerès... és pus pròpia per a ginet e per

  Pàgina 1 (de 29) 50 següents »