Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Seria convenient que féssiu una declaració. —En quin sentit? La veu	afemellada	protesta: —La llei no ho exigeix. —Tampoc no ho prohibeix. En aquestes
l'esperit de la matèria... —És contradictori —el talla la veu	afemellada	—. Esperit i matèria són estructures diferents d'una substància total. Cap
—Ja n'hem parlat massa vegades, de tot això —s'impacienta el de la veu	afemellada	—. Darrerament tothom té una tendència a queixar-se, i això pertorba la
diu: —Potser valdrà més que prosseguim... —Oficialment no podem —fa l'	afemellat	—. No hi ha la secretària. —En podem prescindir. Ho hem fet altres
en la porcellana, diu: —Amb una condició. —Quina? —pregunta la veu	afemellada	. —Que m'absoldreu. Sent que un d'ells pica de peus, divertit, mentre els
punts si obeïu sense històries i tanqueu l'aigua. —Jo també —diu la veu	afemellada	—. Sempre m'ha agradat de ser comprensiu. —Jo ho sóc més —fa l'altra veu
semblat funest. Aquí es comença cada vegada des del començament. La veu	afemellada	pregunta a la secretària: —Porteu el sobre? —Naturalment. Obre el
porqueria en un racó mentre la secretària s'asseu impacientment. La veu	afemellada	pregunta: —Preparats? —Quan vulgueu. La secretària s'interessa, ara ben
veure'ls per primera vegada: el ventre apelleringat de l'home de la veu	afemellada	, el tors robust i esblanqueït de l'individu de la veu greu, la taca
grosses i boterudes contra la fusta de la comuna. A la fi, la veu	afemellada	mormola: —No ho podeu dir... Ell fita de l'un a l'altre, lluita contra un
d'un timbre que sona a la darrera cabina, on seu el de la veu	afemellada	, i aleshores s'adona que hi ha un telèfon que l'home agafa amb un mocador
consti l'incident. —N'hi haurà més —promet ell. —Molt bé —fa la veu	afemellada	—. Ho heu aconseguit. Us retirem els punts per la vostra falta de
pot ser a ell, deu ser als tres individus de les cabines, perquè la veu	afemellada	contesta amb equanimitat: —N'hi haurà. —M'ho ha deixat tot fet malbé —es
de la secretària. —Perdem molt de temps, amb tantes explicacions —diu l'	afemellat	—. Ja se'm comença a cansar el cul. Per cert —afegeix—, no hi torna
humanitat de robots la persegueixen... —Secretària —s'alça la veu de l'	afemellat	—, ja preneu nota del llenguatge i conceptes subversius de l'acusat?
ignorava que hi hagués ingressat. —Vint punts per negligència —diu la veu	afemellada	. Ell obre molt la boca, però l'ha de tornar a tancar immediatament perquè
sentit parlar d'aquesta llei. —Dotze punts més, negatius —declara la veu	afemellada	— per una negligència encara més culpable que la primera: ignorar la llei.
justícia per la meva mare assassinada? —Secretària —diu el de la veu	afemellada	—, si l'heu escrit, esborreu el darrer parlament de l'acusat. —Sí,
que corre de cabina en cabina, que obliga a retorçar-se l'home de la veu	afemellada	, ara ja totalment cordat, el mateix guàrdia que s'ha tornat a repenjar a
d'on mormola: —És increïble... Aquesta audàcia... Ell i l'home de la veu	afemellada	s'esguarden desconfiadament, tractant sense èxit de sostenir-se la
que no quedi la més remota esperança d'una coincidència... El de la veu	afemellada	, però, branda el cap. —Tenim les mans lligades. No podem acumular-ne més
que el reglament: la seguretat del nostre ordre. —Té raó —accepta la veu	afemellada	. —Però la responsable sóc jo! —protesta la dona des de la seva cabina—. Si
poderosos. —Ja és la segona vegada, aquesta setmana —exclama el de la veu	afemellada	. —Més val que ens n'anem —diu la tercera veu, i l'home surt precipitat de
més propera al bassal. —Proposo un número improbable —diu el de la veu	afemellada	—. Un cap-i-cua. —Sí, sí! —assenteixen els altres, replegant-se cap a
ha obert. —Tres-cents tretze punts negatius, doncs —repeteix el de la veu	afemellada	—. Secretària, obriu el sobre. La dona deixa la faixa que anava a
aixecat l'esguard i tots dos es contemplen llarga estona, fins que la veu	afemellada	del jutge mig pregunta: —Sou vós, oi? —Sí —diu, reconeixent-lo tot
i aleshores es precipita disparat cap a la parada del jutge de la veu	afemellada	, atrafegat amb la seva caixa, massa petita per totes les coses que hi ha
profeta, perque tant com a vos, m'enutja aquest pseudo art d'esperits	afamellats	. XXII Teníu contret un deute, amb nosaltres, qu'ens l'hauríau de
d'ésser el masover del mas veí. Es tractava d'un calçasses hipòcrita i	afemellat	, dels que tiren la pedra i amaguen la mà. Estigué gratant-se el cap i
l'escriptor i jo arribàrem al pati central, on un jove moro, un poc	afemellat	, ens rebé. Els seus ulls i els seus llavis sensuals ens acolliren amb
ronyó, arronyonat; botifarra, abotifarrat; domàs, adomassat, femella,	afemellat	; flauta, aflautat; taronja, ataronjat; cingle, acinglat; turó, aturonat;
de vint-i-cinc. I li ho donà tot. Solament que dels bitllets, amb una veu	afemellada	, va exigir-li que li lliurés un rebut. I mentre Aspriu l'estenia, una
que interiorment et parla. Tota l'art de la perfumeria va destinada als	afemellats	i fetorosos. Per la qual cosa, deixa't d'odorants i fes per manera
y ab tant serena solemnitat, que, contrastant fortament ab l'esperit	afemellat	y ab la por de definir sense l'aquiescencia del gran mon,
el fet que entre els amics del seu espòs hi hagués algun jovenet de caire	afemellat	. No és estrany, doncs, que ella s'enfurís quasi tots els dies amb
. E· [(alçant-se d'espatlles).] —¿Trobes? V· —Una mica	afemellat	. E· —Baveja. V· —Naturalment. E· —Treu
Ai!, quan penso el canvi que hauré de fer... Avesar-me a costums	afemellats	, oblidar els costums de la milícia! Pirgopolinices. Procura
ho necessito gens, ara. No us anéssiu a pensar que sóc com aquests tres	afemellats	que venien amb mi al vapor. Els puc aporrinar tots tres, estant assentat
—sacerdotisses de l'Amor— ens hi han servit els fruyts... L'Instint	afemellat	emmatlleva a la Passió —sempre atenta al dernier cri— toilettes
vells ídols de fang, complint llur missió d'iconoclastes reflexius, sens	afemellats	apocaments de místich per anemia y per reclosió. Plantes frondoses
no tenia res de femení, no tenia sentiments ni gestos	afemellats	, la veu tampoc, no feia plomes. En cap dels miralls dels
dels musulmans, afirma que no hi ha res al món de més fluix, flonjo i	afemellat	que la poesia àrab. I aquesta és la primera volta, a parer nostre, que un
cantelluts, boteruts i sorruts, petits, esquifits i neulits, avinagrats,	afemellats	i desangelats. 170 El cel, l'edèn, el paradís dels benaventurats i dels
Abans que el fat sorrut i malparlat, animalot i caragirat, desvergonyit i	afemellat	, analfabet i illetrat, desconsiderat i enverinat, vessi la teva sang
despietats i vulturins, els gargamellites amb les seves invocacions	afemellades	i obscenes, i els esdruixolites amb els seus arguments abarrocats,
de sastre i els que el practicaven; se'ls tenia per mentiders, covards,	afemellats	i fins i tot per lladres. Lo paraire no val gaire, més poc val lo