×
Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb aferrar |
Freqüència total: 1689 |
CTILC1 |
| l'admiraren, però la majoria, malgrat el seu significat, davant d'ella s' | aferraren | en la idea que aquell infant havia nascut sota un signe advers i que allò | | ell agafat a ella, deixant-se guiar per ella, abraçant-la i ensopegant i | aferrant | -se al seu cos. La mossegà en un muscle. Ella amollà una queixa i li pegà | | apressava el pas maquinalment, però era en va: la imatge tornava a ell, s' | aferrava | a ell —l'acompanyava— amb els millors records que d'ella tenia. La veia | | veia al seu entorn, com més perduda es sentia, més desesperadament s' | aferrava | ella a la seva esperança. Però que diferent que era el camí de com ella | | Si no morí aleshores, si no caigué fulminada, fou perquè la seva ànima s' | aferrà | instintivament a una última esperança de trobar-lo amb vida, de poder-lo | | munt de pedres i s'hi acostà panteixant, amb aquella darrera esperança, | aferrant | -s'hi desesperadament i ja des de lluny el cridà, i aquesta vegada —cosa | | dels Goethes. Els quals, en efecte, si passen per alt la injustícia i s' | aferren | a l'ordre, i així ho proclamen explícitament, vénen a reconèixer que | | argument de repte. Quan s'esgota el Romanticisme, quan el XIX s' | aferra | a la ciència com únic recurs de salvació, i la ideologia positivista | | mudada. Té unes llesques immenses que li deuen permetre de dormir dreta i | aferra | el portamonedes amb uns dàtils que envejaria un cavador. —Tots són | | ganes de cridar, de rebel·lar-se contra aquell enemic que se li havia | aferrat | al coll i l'abaltia a poc a poc, i ganes de plorar, de seguida, com quan | | Aquí mateix, ara mateix, a cau d'orella l'estrident xiscle d'uns frens | aferrant | les rodes sobre l'asfalt a un pam del seu cos. Vaig sortir espantada i | | de persones desfetes, malmenades, amb els rostres mossegats per la por, | aferrant | -se, aguantant-se les unes amb les altres a les bodegues, a la coberta, a | | cap a mi, em mira, m'agafa ses mans, m'empeny cap a sa paret, m' | aferra | pes coll i puny per tirar-me en terra. —Verge Santíssima, vaig dir-me jo | | persona devia obediència al senyor de la terra. S'acabà el règim romà que | aferrava | el pagès al camp, com un instrument qualsevol de la producció agrícola. | | en especuladors dels béns públics dels municipis. Això els obligà a | aferrar | -se cada vegada més al govern de les ciutats i viles; més precisament, a | | de Catalunya tot canviava i es removia, els nostres homes romanien | aferrats | a les lleis que els havien fets poderosos i rics durant els segles | | d'aquesta perllongada decepció històrica. Paradoxalment, els catalans s' | aferraren | al representant de la dinastia que havia enervat el país. I això fou | | Sèiem vora la porta, i ens va veure de seguida. | Aferrant | la gran culata que el devia ajudar a aguantar-se dret, | | sap el que li he aconsellat moltes vegades. Amèlia. [( | Aferrant | -se al braç del seu pare.)] Et prego que no segueixis més. Tia Roser, | | amb les dones, és qüestió de paciència, de polsar bé la brida o d' | aferrar | -les pel ronsal amb totes dues mans. Gravat La més | | —Que això no és el port de Marsella, filla. La francesa tornà a riure i s' | aferrà | al seu company: —Anem en aquella taula —digué la Violeta al seu alt | | en nosaltres, qui venia a persuadir-nos que un mal també s' | aferra | a uns homes de lluny, com és ara el marxant de | | joguina, tèbies i balbes d'incertitud del món que encara no coneixen, s' | aferren | amb una estranya força al pit que Laura els ofereix. I amb el cap | | vell que li puja pel coll, li arriba a la galta i al llavi; una mà se li | aferra | al pit. I com altres vegades, Laura clama: —Déu meu, ajudeu-me!... | | la mort és una falsedat!, li havia dit el seu pare, aquell il·lús que s' | aferrava | desesperadament en l'optimisme que li anà lligant la vida, com aquella | | en algun instant fugisser i intemporal de la realitat. De poder | aferrar | i mantenir en poder de la nostra contemplació allò que en la realitat és | | ulls indecisos d' anyellet, ab sos ditets de nina probava sens' esma d' | aferrar | se á la blanca mamella, mentres per sa banda la corpulenta montanyesa 'l | | las llágrimas, passejava l' emboyrada vista pe'l sostre. Tots s' | aferravan | á la necessitat de descans tan recomenada, pera escursar aquellas escenas | | de penediment. Mes, de sopte, ferida per la temor de qu' anava á amollar, | aferrant | ben bé al nen contra son pit y escampant duas llambregadas de fera | | personal cada dia més arrelada dintre nostre. Tot home que no és poltró s' | aferra | allà on pot per tal de no sucumbir. Amb més daler que abans —i amb un | | llançar a terra contra la paret. Jo encara me n'anava, mut; ella se m' | aferrà | als camals, m'agafà les mans i començà a besar-les com una afamada, amb | | de descriure ací. Tal vegada això era la causa que després m'hagués | aferrat | a l'alegria amb una fúria tràgica. Una criatura abandonada que clou els | | és un sofriment. Veureu que el desesperat crispa les mans i que aquestes | aferren | la mamella que li torna la vida, la unglegen, la maseguen febrosament; | | recordi el color de les cobertes, i el títol, no? És així. Com les coses s' | aferren | a la nostra memòria pel seu exterior, més que no pas per les idees que | | d'una estona el capellà ens cridà, esglaiat. Era l'agonia. S'ofegava. S' | aferrava | als barrots del llit, a les mans del capellà, a les de la seva germana, a | | vaig viure en una mena de desesma enyorívola, com un orfe. Després vaig | aferrar | -me a poc a poc a la vida, i amb quin braó! Un llibre salvador Encara avui | | hores i els dies, damunt el temps i les coses. Era un convalescent que s' | aferra | dolçament a la vida després d'una terrible malaltia. El meu viatge tenia | | de la seva pell. Era una sensació misteriosa i dolça que se m'havia | aferrat | a l'ànima. Vaig contar aquestes coses al meu amic mentre anàvem a dormir. | | il·luminacions dels llibres gòtics sinó com éssers creadors i sofridors | aferrats | per les arrels a la terra, patint del fred, del vent i la secada, com | | els nostres vestits), però la pols de dues jornades per carretera s' | aferra | a la pell, la portes més endins de la roba, de la carn, dels ulls. És | | eh? Torno al banc. Em divertiré mirant la gent. Aquests francesos van | aferrats | a llurs dones com gossets. Són elles les decidides, les qui dirigeixen. | | les idees com ells ho eren de les carreteres. Quelcom d'ells se m'havia | aferrat | , i veu's aquí com en vaig tenir consciència. Altra vegada Mistral Un | | teniu diners? —Per ara no em falta res, vaig respondre ambiguament. — | Aferreu | -vos a la vostra terra i deixeu-vos de córrer món, em va dir. El món | | cap. La idea de llevar-me era un esquinçament. Un tros de mi mateix era | aferrat | a una matèria tova, pastosa, confusa i profunda. Aquest aferrament era | | m'eixugava de pressa i joiós, sense temps de treure'm els brins d'herba | aferrats | a la pelussa del pit, perquè calia córrer a enforcar l'altra porció del | | va fent més lleu. No és sinó això. La melangia de les partences, que no t' | aferra | a res, que no et pot retenir, perquè la vida d'allà al davant tira més | | al seu damunt, la despullen, la posseeixen. Ella es sent posseïda, | aferrada | per innombrables mans, penetrada pels sexes d'aquells homes. Canta | | com el plaer. I com se m'emporta! És tan fort el corrent, que m'he d' | aferrar | a una punta de pedra de la riba per no ésser endut. És dolç sentir que el | | humana al meu costat, una cosa calenta i viva que em venia d'ell i se m' | aferrava | a la gorja. Aleshores m'hi acostava fins a tocar-li les robes, i ell de | | fugim, que potser encara voldrien donar-nos feina i tu series ben capaç d' | aferrar | -te a una pala com aquests infeliços." I si el terreny ho permetia em |
|