Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

òxid (oxidar), etc., i en certes paraules com	alcaid	, almud, assud, fluid, fred, sud, Alfred, Conrad, David, Madrid, Bagdad
de Tlemecèn, i li atorgava l'alcaidia del dit lloc, de manera que fos	alcaid	de tots els cristians, així cavallers com altres que fossin o anessin a
la facultat per nomenar en els dos primers llocs batlles, alamins i	alcaids	. Dos dies després, el rei Jaume, que es trobava a Saragossa, confirmava
del mateix Rei; Ximèn Peres de Salanova, justícia d'Aragó; Gonzalo Ruiz,	alcaid	de Toledo i notari major de Castella Ferran Romero, canceller del rei
i apareixen sotscrits per En Pere Jordà, aleshores Batlle reial i	Alcaid	. Ha estat gran la impressió que m'ha produït l'estudi de l'estela
en ales del vent, apart de que 'l Secretari dels Duchs li hu avisá al	Alcait	de la fortalea y als Jurats de la vila; en el castell palau començaren
de guèrra, tingué llòch la breu ceremònia en el portal, de fer entrega el	Alcait	a sa Senyora de les claus de la vila y del castell, seguint hasta 'l
tals autoritats com a continuació dels funcionaris alarbs anomenats	Al Caid	, deu recordar-se, tal com demostra Hinojosa, que això no es
filológica que hi hà hagut respecte al nom i funcions dels arcaldes; L'	Al Caid	, —jefe militar alarb— convertint-se en Alcaide i l'Al Caid, jutje,
arcaldes; L'Al Caid, —jefe militar alarb— convertint-se en Alcaide i l'	Al Caid	, jutje, convertint-se en arcalde, funcionari que per l'evolució de
(retrógad, àcid; però humit). 3o· En	alcaid	, aldehid, almud, anèlid, anhidrid, aràcnid, àspid, bèlid, caid, fluid,
religiosos, administratius i inclús militars i civils. Eren cadins,	alcaids	, arrafes... Com a la vall d'Alcalà del Magre ho era Almansor
El centre radicava a Carlet, on seia l'arrais qui manava els	alcaids	de torres i fortaleses. Posseïa a Carlet, naturalment, la seua llar, a
real de Mahomet Dadabeix. El 1242 En Carròs rep les cases de l'	Alcaid	Abut Abdala den Maimon, entre la dàrsena i les cases de Zaen, i l'hort
Alcover, el pare conrer de la Cartoixa, que era don Dionís Fàbregues, l'	alcait	dels castells d'Alaró i de Pollença, el del de Capdepera, el de la
jura: primer els d'un banc, després els de l'altre. El Jurat major i els	alcaits	de les fortaleses i castells entregaren les claus, i aquell Jurat va fer
fidelitat a Carles III. El comte de Savellà va tornà les claus als	alcaits	i llavors, en nom d'en Carles III, va jurar els privilegis de Mallorca.
autoritat insular no fos ja el governador resident a Ciutadella, sinó l'	alcaid	del castell de Sant Felip, vora el port de Maó; així es donava la primera
també sense a penes cap resistència. Es donà, a més, el fet que els	alcaids	de les dues places d'Opol i Salses, mancant a les constitucions, no eren
no eren catalans, i hom va fer una seriosa acusació a aquests	alcaids	de rendir-se per diner. Des del començament de la campanya, va
es comprometia a atorgar als catalans els oficis de capitans de castells,	alcaids	o governadors del Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la
Jaume I en el domini de les nostres illes. Substituïren seguidament amb	alcaids	propis els nomenats pel sacrista, reservant-se, ultra aquest i algun
per evitar sorpreses dels bandolers, ordena a Guerau de Sanmartí,	alcaid	de Bellegarde, "que a cinquanta passos de cada part del camí real
imposició superior, sota la vigilància del valencià Berenguer Mercader,	alcaid	del castell de Xàtiva. Com a documents de l'època tenim el Dietari de
del qual començaren l'atac, ajudats pels mateixos moros descontents. L'	alcaid	que, junt amb uns vint hòmens, es mantenia fidel a Zayyan, no va tenir
esdevingueren o dels personatges històrics que els havien poblats, com a	alcaids	els uns i com a presoners els altres. No eren poques les històries
cap a les terres de més al sud del Regne, hagué de fer nit a la ciutat. L'	alcaid	de Xàtiva i els canonges de la Col·legiata —doctes aquests en coses del
boig á sa moda, mossen Joan. —Sí, peró... —Lo vostre parent, que era	alcayt	de Casp, vos pót haver contat com serví á Catalunya lo correu Joan de la
dia (á 1r· de juny de 1433,) burlant la confiansa del	alcayt	ó escarceller, mentres lo desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi
emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al	alcayt	que'l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort natural,
l'Andreu, disposat a acabar al més aviat possible amb aquell embolic. —L'	alcaid	? —va fer el vell. —Això mateix. —Doncs jo vull veure el papa de Roma
i enreixades, oh, Senyor, que això va de debò! —He dit que volia veure l'	alcaid	! M'acusen d'una cosa que no he fet! —Per aquí. Vosaltres no podeu passar.
l'Andreu—: Incomuniqueu aquesta rata. Fins que no arribà a l'oficina de l'	alcaid	don Rafel no es va guardar el mocador a la màniga. Aquella tarda s'havia
més l'edifici de la presó, més discret que no el de l'Audiència. L'	alcaid	, un aragonès d'Egea que havia regentat amb encert dos bordells abans de
no era gaire usual però es veu que havia rebut instruccions precises i l'	alcaid	es va haver d'arronsar d'espatlles perquè no era problema seu. Es va
què l'has deixat entrar? —Mossèn... Jo què sabia... Si té el permís de l'	alcaid	... —Oh, l'alcaid, l'alcaid... Aquest rai, perquè ell va a la seva.
? —Mossèn... Jo què sabia... Si té el permís de l'alcaid... —Oh, l'	alcaid	, l'alcaid... Aquest rai, perquè ell va a la seva. —Jo què sabia, mossèn
... Jo què sabia... Si té el permís de l'alcaid... —Oh, l'alcaid, l'	alcaid	... Aquest rai, perquè ell va a la seva. —Jo què sabia, mossèn... —Tu
amb la pretensió absurda ja que no era contemplada per la llei, que l'	alcaid	els concedís una entrevista amb el reu. No van aconseguir ni l'entrevista
una entrevista amb el reu. No van aconseguir ni l'entrevista amb l'	alcaid	. Quan se'n tornaven, capcots, disposats a repassar el fang negre i pudent
fusta, que no comenci a fer escàndol. —I va marxar, camí del despatx de l'	alcaid	, profundament humiliat, perquè eren ben pocs els que se li resistien
i estris per escriure i un lloc on seure. Tot li va ser concedit per l'	alcaid	. L'Andreu volia entendre la seva perplexitat i un paper en blanc sempre
la Sang, que ja s'esperaven des del vespre abans a les dependències de l'	alcaid	amb el seu posat lúgubre. I després d'aquesta intervenció obligada pels
dies de les execucions. —No vol la meva assistència —va reconèixer a l'	alcaid	. Sabia que els llops de la Confraria l'estaven sotjant des de l'altre
per sentir el que deia. —Molt bé, mossèn. Vol una mica de cafè? —L'	alcaid	assenyalà la cafetera de damunt la taula. El mossèn se'n serví. Estava
prevista, l'execució? —A dos quarts de sis. —I no pot ser abans? L'	alcaid	va prendre un glop de cafè i va somriure: —Sempre em dieu el mateix. No
mossèn es va acostar la tassa a la boca. Era bo, aquell cafè. Sort que l'	alcaid	n'era un consumidor fervent... Potser aquesta era una de les raons per la
buscant enemics rere els tapissos. Va posposar una audiència amb l'	alcaid	de la presó de la plaça del Blat i ajornà sine die la resposta a la
havia pogut parlar amb el mariner: —Sí, aquest matí he aconseguit que l'	Alcaid	em deixés entrar i m'ha fet llàstima. És un pobre al·lot portuguès,
presents en la pobra carn malmesa i el carceller, esborronat, avisà l'	Alcaid	i aquest permeté que madò Grossa comparegués a rentar-li les ferides i

Pàgina 1 (de 3)

50 següents