×
 Filtres |
|
|
|
| |
|
|
| Lema: Coincident amb allunyar |
Freqüència total: 6461 |
CTILC1 |
| tard o d'hora, un ben guanyat repòs, el terme dels teus dies. No t' | allunyis | gaire d'Ítaca ni, sobretot, l'abandonis, no perquè sigui la terra més | | del segur indret, sota els arbres vells, immensos i tothora verds. | Allunyant | -se cada vegada més del seu antic bressol, s'enfilava per les roques i | | pregunta que ara em formulo sigui inescaient i estúpida, però no la puc | allunyar | . Giravolta com un voltor damunt carronyes, damunt la llastimosa despulla | | plorava i es lamentava, fins va lladrar com una gossa, mentre el veler s' | allunyava | amb una elegant lleugeresa. Hi ha qui diu que, de la desesperació, | | l'enuig de les preguntes. Saludà el barquer, li donà una moneda i s' | allunyà | cap al poble. Els carrers eren gairebé intransitats, i Tino Costa pogué | | mala naixença, mala vida, mala mort: la hi tinc pronosticada. I s' | allunyà | tot senyant-se. —És fill del diable —afegí una altra, allunyant-se, mentre | | I s'allunyà tot senyant-se. —És fill del diable —afegí una altra, | allunyant | -se, mentre murmurava com per a ella mateixa: "Quan era noi, a la serra | | darreres ordres i corria per aconseguir-los. Els pastors, entretant, s' | allunyaven | pels prats. Vivien en míseres barraques, allà baix, prop del mar, al | | i sèquies, fent voltar el bastó i llançant pedres amb mà destra. Ara s' | allunyaven | comentant: —Bonica, la mestressa, eh? —Sí, però temorega com un anyell: s' | | faci que no sigui res. Que Déu ens ajudi a tots! Mentrestant, Candaina s' | allunyava | tot rondinant. Ara el Sagristà s'estava assegut al seu seient en un lloc | | mirar-la, endevinant-li la torbació i sentint-se torbat a la vegada. S'anà | allunyant | així i girant-se fins a arribar al cantó, per on es perdé. Va transcórrer | | reixes amb el bec, buscant desesperadament una sortida. La professora s' | allunyà | ; després ens allunyàrem nosaltres una darrera l'altra. Mila no es mogué. | | buscant desesperadament una sortida. La professora s'allunyà; després ens | allunyàrem | nosaltres una darrera l'altra. Mila no es mogué. Quan estigué sola | | en el seu esperit, s'anava perdent, com el cant d'un infant que s'anés | allunyant | per una selva... A penes ella n'és fora, que son pare va | | estona sense moure's, sola, en la nit crepitant de fogueres, mirant-lo | allunyar | -se al fons i girar-se a mirar-la. Com desitjava en el seu cor — | | combats, i a vint-i-dos anys era capità. Momentàniament la guerra s'havia | allunyat | d'allí: a penes si de temps en temps sonava un tret isolat per les | | pujat, com si caminés sota un pesant farcell. Tenia els ulls secs i s' | allunyava | sense saber on aniria. Però encara no havia arribat a la porta, quan el | | ho sentia prou, i no li causava pena; al contrari: a penes Tino Costa s' | allunyava | del seu costat, ja sentia la nostàlgia de la companyia d'ell i esperava | | i la mare d'ella, principalment aquesta, feien esforços desesperats per | allunyar | -la d'ell, i Tino Costa, en els seus moments de descoratjament, començava | | que hauria volgut, car ell, si hagués seguit el seu desig, no s'hauria | allunyat | d'ella ni un sol moment. Avui, malgrat tot, havia deixat passar l'hora en | | en els seus somnis, sempre l'evocava així. Ara, aquesta nit, mirant-lo | allunyar | -se, encara en la plena felicitat de la seva abraçada, Mila sentia, amb | | vora. Mila s'endinsà lentament. Tino Costa, per la seva banda, mentre s' | allunyava | pels carrers, no obstant aquell instant d'intensa felicitat, es sentia | | Déu no havia volgut que fos seva. —Oblida'm, Tiago, i perdona'm. I s' | allunyà | bo i deixant-lo allí, al mig del carrer. Però Tiago no podia oblidar-la ni | | alguna de cap. Déu faci que no ens vingui res de pitjor. —S'aixecà i s' | allunyà | tot rondinant: —Malviatge! —I repetia: —Maleïda l'hora que pensà a | | encara els llastimosos i penetrants grinyols de les bèsties, que s' | allunyaven | cap al poble; de tret en tret, es deturaven a llepar-se les parts | | les pròximes festes nadalenques va anar desmaiant-se en la seva ànima i | allunyant | -se'n. Maria Àgueda anà adonant-se de com ell s'aflaquia i perdia el | | . Què tens? —No tinc res, Sileta. Deixa'm. Li acaricià els cabells i s' | allunyà | sense mirar-la. Tino Costa podia recordar també aquelles tardes tan | | les paraules precises. Mila tancà el balcó i tornà a dintre. Sa mare s' | allunyava | cap al seu dormitori. Estava cansada —li va dir— i se n'anava al llit. — | | no quedi res obert. Retira les peces i no triguis a ficar-te al llit. S' | allunyà | sospirant. Mila s'adreçà a la part del darrera de la casa a comprovar si | | Una ratxa de vent sotraguejà de sobte els arbres de la placeta i s' | allunyà | tot perdent-se amb sorda i profunda remor sobre el garroferar obscur. | | per la teva mare... pel que tinguis de més sagrat... Ell es girà i s' | allunyà | a poc a poc, vençut per les súpliques. Sota el fanal els homes | | havien trucat a la porta, potser havien proferit un insult... Les veus s' | allunyaven | per donar pas de bell nou en la seva ànima a la imatge de Mila. La imatge | | Però ara, on deuria ésser? Què devia fer a Citavella? Tino Costa s' | allunyava | pels carrers i no veia res de la vida que s'agitava al seu entorn: les | | desig el sotragà, i va apressar el pas cap a la desconeguda. La dona s' | allunyà | ; quedà un instant confosa en la tenebra i reaparegué de seguida sota la | | El desconegut la va estrènyer contra seu i amb els caps molt junts s' | allunyaren | , es perderen gairebé confosos l'un amb l'altre, com si fossin una sola | | costat. El cotxer, des del pescant, fuetejà la bèstia, i el carruatge s' | allunyà | sorollosament sobre l'empedrat. Després tornà a sentir-se el soroll del | | continuar aquí en la llum el joc començat al passadís. Tino Costa se l' | allunyà | instintivament, gairebé amb rudesa. Ella es retirà sense insistir; sens | | firmament. El carrer, després, l'ofegava; la nit, la ciutat, l'ofegaven. S' | allunyà | pressós. Darrera la violència a què havia sotmès els seus nervis es | | a ell —l'acompanyava— amb els millors records que d'ella tenia. La veia | allunyant | -se en aquell terrible moment de la seva última entrevista, quan el seu | | companya per riure i comentar: "L'ha atrapada bona!", mentre ell s' | allunyaria | agitat i pressós. Només ara la veu al seu costat, amb l'oferta als | | i el tombà contra un portal. —Maleït borratxo! Li donà un cop de peu i s' | allunyà | . Tino Costa va romandre mig tombat, tal com havia quedat, sense moure's. | | pregunta del padrí o ho fa als seus propis pensaments. Manuel del Santo s' | allunya | . Baixa les escales i se'n va vers l'indret on el seu germà està | | de festa i, sola i a peu, sense cap por, agafa la sendera del barranc i s' | allunya | camí enllà alegrement. Allí, a la part oposada dels turons, enmig dels | | d'arrencar-la-hi; en braços del seu pare el vell professor la veié | allunyar | -se plorant i estenent els bracets cap a ell. L'ancià, dret a la vora del | | ell. L'ancià, dret a la vora del riu, els saludà amb la mà, mentre s' | allunyaven | amb la barca. Pensà: "Potser no els veuràs ja més." Sentí que se li | | La barqueta havia arribat a l'altra banda. Saludà per darrera vegada i s' | allunyà | lentament. A la seva ànima semblava haver-se obert un buit més. Però a la | | por. La muntanya ha quedat ja a la seva dreta. Ella ha procurat sempre no | allunyar | -se d'aquesta muntanya. Però, ara, on es troba? On va? Recula? Avança | | S'assegué allí mateix, sense poder continuar. Li entrà fred. El camí s' | allunyava | al seu davant, es perdia en la fosquedat creixent, llarg i inacabable, | | el que calia fer en el cas que arribés alguna notícia d'ella, s' | allunyava | feixugament per la sendera, remuntant el turó. Sempre se n'anava amb | | la cara per no veure'l, allargant cap a ell els braços descarnats, tot | allunyant | -se'l, horroritzada de la seva presència. Ara estava sol; la pluja |
|
