Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
amic A 1929 oc.
amic M 21952 oc.
amic SIG 2 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2008)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb amic Freqüència total:  23883 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

reis, dels poderosos i d'altres que no ho són tant. Desitjo que els meus amics, si en tinc algun, o els simples coneguts, que me'n sobren, abans que
les mans delicades", advertia, només amb el pensament, el Tità al seu amic botxí. "El foc que vas robar te les hauria d'haver cremades", li
que se n'encarregava, se'n va cansar aviat i va parlamentar amb el seu amic Hades, perquè s'endugués l'embull del giny i del reu al Tàrtar, on el
del glaç de la mort, caliu de la nostra tristesa, ets immortal i ens ets amic. I un dia, tal vegada molt llunyà, ens trobarem, tu lliure i nosaltres
el cos del noi s'havia enfortit gràcies a les relacions amb els seus amics, els vents Bòreas i Zèfir. Un cop acabat el llarg agençament, el jove es
figura es desconsola prop del cadàver. Varen ser des de la infantesa amics inseparables, i el mort va acompanyar i aconsellar sempre el qui encara
de banda i per successió d'idees —segons la dita infal·lible d'un meu amic molt docte—, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans
els companys i els servents que l'ajudaran després, i Kedàlion, el seu amic i mestre, l'ha deixat sol. Confia ja en la traça del deixeble, una
disposat a calçar-se les alades sandàlies que faran el seu vol més ràpid. Amic del vent, tal vegada essència del vent, empara els ramats, els camins,
memòria de cada dia s'esvaneix amb ell. Un feble batre d'ales, el brunzit amic d'un eixam, una flor en esclatar l'entretenen. I per sempre ignorarà tant
un munt d'escombraries, des de la seva vocació de màrtir i amb pinyol, l'amic editor. "S'accepta", concedia jo, en aparença de grat, embridant la
gota confosa en un mar sense límits." Electra "El casal és buit d'amics i ple de la gent que mata", comprovava l'arrogant matrona, amb un eficaç
I em somreia, ingenu, amb timidesa, el poderós alàstor, el meu íntim amic, que no per això, quan m'arribi el torn, m'oblidarà. Ocnos Des de les
els seus records més bells, i ell avançava lentament entre les cases amigues gairebé commogut, com si estigués escoltant veus familiars que, des de
tractaven—. Vivien al mateix carrer, les respectives mares havien estat amigues de petites. Tino Costa sentia envers els nois, molt més joves que ell,
que l'hi obro", digué Tino Costa molt temps després, comentant-ho amb un amic. Però Randa no s'acostà: continuà proferint blasfèmies cada vegada amb
d'ira que gairebé l'alienaven. Ell, Joan del Santo, era sever, no gens amic de manyagueries i home de poques paraules, més aviat aspriu. La dissensió
flexibles, carregades de blancs raïms, es movien com en reverències amigues. Per la seva part, la vella Càndia del Noro li havia repetit, en canvi,
els més severs acabaren per desarrugar les celles. Hi havia molts joves, amics tots de l'hereu. Els qui en tenien, havien portat llurs promeses. Hi
qui en tenien, havien portat llurs promeses. Hi havia algunes famílies amigues i altres coneguts. Aquell dia, a la taula, hi figurà també el germanastre
i ballava cada vegada amb més entusiasme. Ramon del Santo, burleta i amic de gresca —eren amics de la infantesa i s'estimaven com germans—,
amb més entusiasme. Ramon del Santo, burleta i amic de gresca —eren amics de la infantesa i s'estimaven com germans—, l'advertí cridant: —Candaina,
de la conducta de Tino Costa—; per ell Quim Bisa havia romput amb els amics; per ell s'havia llançat com un lleó sobre el de Tralla, un dia que
un costat, i el de la mare difunta a l'altre, fets tots dos per un pintor amic seu; amb la tauleta que contenia totes les seves futeses i les joguines
Quan va tornar no quedava ningú dels seus: son pare havia mort; dels seus amics, els uns havien mort també; els altres havien desaparegut, i amb els dos
enterrat amb els nostres avis. Arribem aquí: els pares no existeixen, els amics han desaparegut. Però ací hi ha els vells arbres, les places que ens
va saber-se que el qui aquell dia estava al front de la guàrdia era l'amic més íntim del capità; la resta es suposà. Maria Àgueda aquella nit es
els trets de son pare, l'antic heroi de les guerres civils. Poc amic de paraules, i menys donat a manifestacions exteriors, era, en canvi,
tornà als seus llibres i cultivà de bell nou l'amistat amb els dos únics amics que tenia: amb Quim Bisa, conegut i estimat en els dies de col·legi i
alegria. Hi acudia alguna amiga de la seva mare —molt poques— i els seus amics que venien al vespre. I un dia el poble s'assabentà amb estupor que Tino
havia tornat. Tornà fatigat. Es tancà a casa, on no veia sinó els seus amics, que hi anaven de tant en tant. Llegí molt i treballà en noves estàtues.
Quan ho féu —era aquesta la segona volta—, Màrius, el seu més íntim amic, estava malalt. Aquesta vegada Tino Costa ho digué a la seva mare. A la
padrí; ton padrí es quedà darrera vostre amb el vell Candaina i un altre amic: ho recordo com si ho veiés. Un xic més enrera, cap a la part esquerra, hi
d'ella, sola allà, sense conèixer ningú; després fou sa mare; fou un amic, amb qui tingué, potser, una ingratitud. L'aire, a l'entorn, se li anava
pel carrer gairebé corrents, en direcció a la taverna. Quim Bisa, l'amic de Tino Costa, que la volia des de molt de temps, li sortí a l'encontre.
i profund. Tot el que digués no impedia que el vell Candaina fos el seu amic de tota la vida, l'amic que estimava més. El padrí havia pres de bell nou
digués no impedia que el vell Candaina fos el seu amic de tota la vida, l'amic que estimava més. El padrí havia pres de bell nou la paraula: —Et contaré
nits, i en ocasió de la seva festa onomàstica, Tino Costa invità el seu amic Quim Bisa perquè anés a passar la vetllada amb ell. Quim Bisa envià a
del seu fill. Tino Costa es dirigí a la seva habitació per esperar-hi l'amic. —Quan arribi, faci'l passar. Havia begut una mica i es trobava en un
la seva alegria! No podia estar amb ella, i per això havia fet invitar l'amic, perquè necessitava estar en companyia, sentir un afecte vora seu, un cor
la petita taula: preparà les pastes i el vi amb què obsequiar el seu vell amic. Maria Àgueda tornà a fora. Ell s'assegué, encengué un cigarret i
sant—, passada en aquella mateixa habitació amb Quim i Màrius, l'altre amic ja difunt, pel qual havia sentit un afecte tan entranyable com no l'havia
deixava la col·locació, i gairebé amb llàgrimes als ulls confessà al seu amic que no podia continuar. A casa seva es produí amb aquest motiu una forta
a delirar, i en el seu deliri pronunciava contínuament el nom del seu amic i el demanava. Tino Costa era lluny; no podia, per tant, acudir a la seva
sabien quin país, en aquells dies d'alegries i de somnis. Els passos de l'amic arrencaren Tino Costa del seu evocar. No sentia pena ni tristesa —si de
Costa la hi va estrènyer commogut. Això no obstant, en el rostre de l'amic descobrí de seguida quelcom que li torbà l'alegria. S'esforçà, amb tot, a
pares; havia passat per sobre les censures i, àdhuc, les burles dels seus amics, i hauria passat encara per sobre de més coses, si més hagués estat
sempre per a ell una misteriosa inquietud); el de Sileta, el de l'amic mort, el de sa mare... En el fons hi havia també el de Sia, la noia amb
la seva emoció d'aquesta hora no trobava cap ressò en el cor del seu amic. Tino Costa sentia que amb ell estava tan sol com sense ell, com abans de
tot el seu ésser palpitant. Però aquesta nit Tino Costa en el rostre de l'amic llegeix la preocupació que el turmenta i sap que ell no el comprendria.

  Pàgina 1 (de 478) 50 següents »