Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Fóra una experiència més que suggestiva la d'establir el catàleg	analític	de les modalitats d'indignació predominants en una època o en un país —en
contemplació matemàtica, ho podria fer pel camí d'una mena de geometria	analítica	que aleshores situaria l'anàlisi en el temps —en el temps de la música—
"endocarditis lenta". (Per cert que em va impressionar molt la claredat	analítica	i dialèctica amb què va fer el diagnòstic i el pronòstic —pessimista—,
eixos, l'un reservat a les diversitats, l'altre a les similituds: L'acció	analítica	que permet de passar de les categories als elements i dels elements a les
de l'amplitud dels fins que s'assigna. Pretén d'ésser, simultàniament,	analític	i sintètic, d'anar fins al seu terme extrem en l'una i en l'altra
mediació entre aquests dos pols. Comte s'adonà molt bé de l'orientació	analítica	: "Fins i tot les supersticions que avui ens semblen més absurdes...
dubta entre dues concepcions de la raó dialèctica. Tan aviat oposa raó	analítica	i raó dialèctica com a error i veritat, quan no àdhuc com el diable i el
és el resultat de l'exercici, per l'autor, de la seva pròpia raó	analítica	: l'autor defineix, distingeix, classifica i oposa. Aquest tractat
diàleg, mal que sigui per condemnar-les. ¿Com es podria aplicar la raó	analítica	a la raó dialèctica i pretendre de fundar-la si es definissin per
partit ofereix el flanc a una altra crítica: si raó dialèctica i raó	analítica	arriben, finalment, als mateixos resultats, i si llurs veritats
generis a la raó dialèctica; existeix independentment de la raó	analítica	, com a antagonista seva o com a complementària. Tot i que la nostra
és la passarel·la incessantment prolongada i millorada que la raó	analítica	llança per damunt d'un gorg l'altra vora del qual no percep, tot i sabent
recobreix, per tant, els esforços perpetus que ha de fer la raó	analítica	per tal de reformar-se, si pretén de rendir comptes del llenguatge, de la
funda, a parer nostre, més que en la desviació temporal que separa la raó	analítica	de la intel·ligència de la vida. Sartre anomena raó analítica la raó
la raó analítica de la intel·ligència de la vida. Sartre anomena raó	analítica	la raó peresosa; nosaltres anomenem dialèctica la mateixa raó, però
a parer nostre, la raó dialèctica no és "quelcom diferent de" la raó	analítica	i allò damunt què es fundaria l'originalitat absoluta d'un ordre humà,
absoluta d'un ordre humà, sinó "alguna cosa de més en" la raó	analítica	: la condició requerida perquè gosi emprendre la resolució de l'humà en no
ja una resistència suficientment coriàcia a les empreses de la raó	analítica	. Acceptem, doncs, el qualificatiu d'estetes per tal com creiem que
tot de l'altre sigui integralment dialèctic. A còpia de convertir la raó	analítica	en una anticomprensió, Sartre arriba a refusar-li, sovint, tota realitat
disposats a admetre, perquè la raó dialèctica se'ns apareix com la raó	analítica	en marxa; però la distinció entre les dues formes, que constitueix la
de les societats nostres i altres. Però sense perdre de vista que la raó	analítica	ocupa un lloc considerable en totes i que, ja que hi és, el camí que
més greu que li podem fer. Car la llengua no resideix ni en la raó	analítica	dels gramàtics antics, ni en la dialèctica constituïda de la lingüística
tota la seva riquesa i de tota la seva originalitat, fixa només, a la raó	analítica	, la distància a vèncer, l'embranzida a prendre, per tal de superar la
del qual no deté la solució. La descoberta de la dialèctica sotmet la raó	analítica	a una exigència imperativa: la de donar compte, també, de la raó
raó dialèctica. Aquesta exigència permanent obliga incansablement la raó	analítica	a estendre el seu programa i a transformar la seva axiomàtica. Però la
Però la raó dialèctica no pot donar compte de si mateixa ni de la raó	analítica	. Se'ns pot objectar que aquesta ampliació és il·lusòria, perquè
raó dialèctica no és sinó la reconstrucció, pel que ell anomena raó	analítica	, d'accions hipotètiques de les quals és impossible de saber —salvat per a
en diu, i que, en cas afirmatiu serien definibles només en termes de raó	analítica	. D'aquesta manera hom va a parar a la paradoxa d'un sistema que invoca el
dissoldre les diferències, la que pot ésser anomenada, amb tot el dret, "	analítica	". Per una paradoxa sobre la qual hom ha insistit recentment, per al
(Auger, pàg. 475) Sens dubte, hom oposarà aquest continu	analític	i abstracte al de la pràctica tal com la viuen tot d'individus concrets.
de fer síntesi. Nosaltres encara no hem fet l'anàlisi. Aixafar la vocació	analítica	, l'especialització de l'investigador, tindrà el risc d'impregnar de
es revela amb una magnífica capacitat sintètica. Es queixa l'autor del to	analític	que ha pres la investigació moderna. Tant de bo que a casa nostra
massa enlaire. No toca de peus a terra. Manca d'objectivitat. Esperit	analític	i esperit sintètic Cal que hi siguin tots dos. L'esperit sintètic que
que faci la integració i encamini la ciència de l'Home. L'esperit	analític	, intervingut o no, també és indispensable. Si no fos l'anàlisi, no
no sabríem aconsellar mai que es reunissin en un mateix savi l'esperit	analític	i el sintètic. Sortirien enciclopèdics que no servirien ni per a l'una
hi ha moltes altres qüestions que esperen el bisturí de la filosofia	analítica	de la història. Tanmateix, els filòsofs de la història no han
"no primitives". L'estructuralisme se serveix, en principi, d'un mètode	analític	, on predominen operacions com la distinció, la comparació, la
el primat de l'anàlisi i el de la síntesi (totalitzadora), de la raó	analítica	i de la raó dialèctica. En aquest respecte és innegable que, sense haver
s'expressa una certa preferència per la raó dialèctica enfront de l'	analítica	i que, en la mesura en què la primera tendeix a ser "historicista" i la
o aspira a totalitzar, les altres formes de raó, i en particular l'	analítica	. Per a Lévi-Strauss, la raó dialèctica és la raó analítica en tensió i
particular l'analítica. Per a Lévi-Strauss, la raó dialèctica és la raó	analítica	en tensió i com transcendint-se a ella mateixa. En ambdós casos s'oblida
un gran sentit pràctic i estar adornat d'un esperit altament observador,	analític	i psicològic, que és un judici que el repeteix parlant d'En Sibiuda, quan
i és d'una sola pessa, no fa més que aplicar-hi el mètode experimental	analític	i sintètic que serveix per a treure totes les deduccions possibles, que
principals té el mètode de la ciència universal del concret, que són l'	analític	, el sintètic i el deductiu, tres passos té el sistema llullià, que té
dir amb raó sobrada, que el sistema llullià és un mètode universalíssim,	analític	i sintètic, tan infal·lible i cert demostrant com operant i regulador i
sintètica del sistema, En Ramon Sibiuda dóna tota l'importància a la part	analítica	o sigui a la primera part del mètode i així com el primer Ramon repassava
apliquen a la part que els hi toca i que conté els tres passos: l'	analític	, el sintètic i el deductiu, i si el primer Ramon, que va ésser el
ha assentades abans d'haver estudiat el tot segons el mètode experimental	analític	i sintètic ordenat rigurosament i no hem vist que apliqui, al conjunt del
El factor històric no se solda, com en Marx, amb el racional o causal-	analític	instituint la recíproca funcionalitat de raó i matèria que és
l'abstracció o la hipòtesi científica, és a dir l'explicació causal-	analítica	; així com, inversament, és sols el material de l'observació el que, com

Pàgina 1 (de 24)

50 següents