Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

o recordant massa el que havia comès amb el seu pare, Cronos va decidir d'	anar	devorant els seus propis fills, tot just naixien. Per un cèlebre ardit de
Titans, i la femella, com d'habitud, era la qui bramulava més. Pobres,	van	repetint sense pausa les mateixes blasfèmies, perquè n'han esgotat, com
i dels arbres, l'oberta mà de l'oreig als camps de blat i d'userda.	Vés	-te'n, doncs, i sigues feliç en el centre exacte de la nit, des del teu
nit, des del teu tron invisible, vora aquell cap que horroritza tothom.	Vés	-te'n, jo miraré de fer arreu el teu treball, quan els dies de sol arribin.
a refugiar-nos en un còmode silenci irrespectuós. Prometeu "	Vés	amb compte amb el martell, que tinc les mans delicades", advertia, només
"Les verges negres, engendrades per la Nit, serventes d'Hades,	van	i vénen entre els combatents, o volen damunt ells, i s'acarnissen amb els
era una dona esplèndida, reina en un llunyà país, la Líbia, on tu no	aniràs	mai. Mare de molts fills, els va anar perdent un per un, sense quedar-li'n
un llunyà país, la Líbia, on tu no aniràs mai. Mare de molts fills, els va	anar	perdent un per un, sense quedar-li'n cap. Aleshores va maleir-ho tot i va
amb tanta delícia, que tothom resultava parent de tothom, i s'havia d'	anar	amb cura de no esllavissar-se en els comentaris, la més fina menja —amb
on la Quimera amagava ben endins, com la més dolenta nosa que no se n'	anava	, que res no esvaïa, a penes el miratge d'un vestigi, d'un fals inici de
dels anys i amb la deguda serenor, no hauria comès el suïcidi i hauria	anat	oblidant, perquè l'única cosa que no s'acaba mai d'esborrar és la pena de
torn vells i eterns mites del nostre poble. Em sembla humà, doncs, que	vagi	penetrant, com a comiat, almenys de moment, en el silenci. Després de la
Glaucos, d'una barreja de verd blanquinós i de blau, cada cop més fosc en	anar	entrant el vespre i la nit, que és de lluna nova, a penes si sent l'esma
la nit. D'aquest ou va sortir el perillós fletxer, del qual escapem per	anar	a sentir, i enfortirem així l'ànim, la melassa, sempre amb aguts que
no ha estat mai tallada. És el gloriós i l'hiperbori, el qui se'n	va	a les misterioses terres del nord i retorna d'allí als seus santuaris de
que s'acollien a la seva benevolència. Ens cansarem més a seguir-lo? En	anar	envellint, el tenim, malcontents, cada cop en menys estima. No deixarem
avui amb una cura minuciosa, sense negligir ni el més íntim detall.	Anava	gairebé sempre nu, perquè a Amiclea, a Lacònia, el clima acostumava a ser
sobtades ires, molt perilloses en aquelles muntanyes, perquè se li va	anar	desenrotllant, per excés de repressió, un pèssim caràcter, agre i
se sentirà de seguida més bé", s'entossudia la sagaç contempladora. "On	va	, amb aquesta nosa. Jo ja patiria de migranya", va concloure, amb una
sentir com a propis els infantats per les concubines del marit. I els va	anar	perdent tots, i els darrers els més joves, Polidor i Políxena.
"Sí, encara que els a la força platònics no en sortirem guanyadors.	Vaig	contra el meu plaer, ja d'ordre estètic, però practico l'altruisme",
consell", va decidir, valenta, Cassandra. I, abandonant l'estança, se n'	anava	a endreçar. Aquella nit, va morir assassinada. "Pobra", va comentar
no ocorria en la llarga calma d'un matí clar, sense cap boira, i el cos s'	anava	a poc a poc escalfant al baterell del sol. Perseu i la Medusa "Qui jo
mil·lenaris enrera va ser de debò terrible. Ara, rodolant rodolant, ha	anat	a parar, per raons que no esmentaré, al meu repertori, i la meva comesa
del de família, la senyora Magdalena Blasi. "De quina carta te'n	vas	, aquella nyeu-nyeu, un rosec d'arna", va assentir la senyora Marigó.
Nyx "Que és una ximple?", va preguntar la senyora Magdalena Blasi. "	Anava	a fer un bisbe, tu", s'enriolava la senyora Tecleta Marigó. "Representa
"Aquesta sí que és boja", va afirmar la senyora Magdalena Blasi. "On	va	, amb l'exhibició desvergonyida de pits i melic i amb les mans tan
d'encaix etern, i així comencen les altruistes revolucions incòmodes,	anem	-hi amb compte—, quan d'improvís Alcestis s'oferia a ocupar el meu lloc,
meu, sortim al camp." Era fi de setmana. "Farem nit a les masies.	Anirem	de bon matí cap a les vinyes. Veurem si broten els ceps, si esclaten les
escorrialles d'un maniple d'armats —a Sinera dèiem malarmats, o perquè hi	anaven	o per les reminiscències d'una esvanida vila de pescadors— en alguna
vigorosa, dedicat a la seva feina. Amb un martell no gaire gros,	va	afinant amb atenció, damunt una enclusa petita, un instrument punxegut,
la dona se t'esvaniria per sempre més. Pujàveu cap a la claror. Tu	anaves	davant, la pàl·lida rescatada et seguia. Com que el pensament és lliure,
"En els trastorns d'avui, nosaltres i el dimoni som dels pocs que encara	anem	a missa." "En aquest punt hi toques", va aprovar la meva àvia. I,
penso que per no tornar-hi mai més. Les nimfes nodridores varen plorar en	anar	-se'n el predilecte protegit, que havia d'acomplir tota llei d'actes, en
en la tenebra?", deia i repetia la reclusa voluntària. "L'heroi se'n va	anar	i ja deu haver arribat a la seva illa, a la fi de la seva navegació. Mai
pobre cavall, ben quiet, que ara l'àvia l'ha de rentar i raspallar",	anava	Hals tranquil·litzant la noble bèstia. "Fixa't: de primer el morro, amb
"Tu no t'amoïnis ni et preocupis, que tresquin i enraonin",	anava	joguinejant Hals amb la seva predilecta presa. "Que es distreguin, i
i s'endormiscava, aclaparat pels anys. Antígona "Prou sé que, pel que	vaig	de seguida a fer, em glorificaran estúpidament al llarg del temps, fins a
sumptuosos, i vet aquí que de pressa venia el càstig dels déus", s'	anava	trencant el darrer fil del pensament del rei. "No he tingut ni temps
Clitemnestra "Que em mati un fill, el meu propi fill, no m'ho acabo", s'	anava	desfent l'ordit de l'andarejar mental de la reina. "I això que havia
o no, serà parer del públic", badallava Pulcre Trompel·li. I se n'	anava	xano-xano a jóc, per la fosca del carrer de la Perera. Orestes "No es
a Déu, fins els pediatres en aquest punt s'avenen. Demà al matí me'n	vaig	a veure'l, a ell, el menut Tisàmenos, i no m'agrada el nom, què ha
, el menut Tisàmenos, i no m'agrada el nom, què ha de venjar? Per tant,	vagin	-se'n també, ara, si els plau, perquè em convindrien unes quantes hores de
de la destral del llamp i de l'estranya família que hi senyorejava",	anava	filant la memòria intacta d'Enone. "De la destral del llamp, sí, encara
em distrec, amb un parell d'insensats. Vella, estimo més que mai la vida.	Vagi	on vagi, en tots els indrets hi haurà arbres, camps, ocells, un riu
amb un parell d'insensats. Vella, estimo més que mai la vida. Vagi on	vagi	, en tots els indrets hi haurà arbres, camps, ocells, un riu amable. I
meus sotmesos, i el que desitjo és sempre la meva suprema raó. Entretant,	anem	-nos-en al palau i descansem, que la nit m'hi convida. Els meus llaços d'
que només jo, renunciant al seu ajut, a molestar-lo, teixia o provava d'	anar	ordint. En el fons, em penso, és o era una simple enyorança, un alambinat
procés de solitud, des de la qual ell inexorablement m'encerclava, m'	anava	conduint a poc a poc —des d'avui de pressa, de seguida— cap a la mort.
i l'amo no planyia xurriacades a l'animal. Potser no venien d'enlloc ni	anaven	enlloc. Aquest meu vell, no pas silenciós, no entaulava de debò cap

Pàgina 1 (de 4356)

50 següents