Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

més", explicava Arístocles al seu fill Euforió, quan aquest encetava l'	angoixa	de l'adolescència. "Les verges negres, engendrades per la Nit, serventes
les seves ocupacions antigues i oblidades, els vacil·lants passos i l'	angoixa	del vell. No el provocava. Estès, regalimós, brut, indiferent i immòbil,
sense esguardar el paisatge destruït per la fecunda guerra. Ençà i enllà,	angoixa	, fum, opressió d'aire parat, desordre, vedrunes espargides, xafogor que
això no aconseguia de commoure'l, i Tino Costa es preguntava quasi amb	angoixa	què s'havia fet de la tendresa del seu cor. No era aquesta volta com al
la vista baixa, i quan l'aixecà, ell havia desaparegut. S'estremí d'una	angoixa	sobtada, i cercà ansiosament al seu entorn. El veié encara que es perdia
vibrà amb una barreja de falsa ironia, que no aconseguia de velar l'	angoixa	massa real que bategava en el fons; a tal extrem, que l'ancià aixecà els
d'una nit en què la seva ànima naufragava com aquesta nit en una mar d'	angoixes	increïbles i en què l'ancià el volgué aconsellar. Estaven asseguts vora
estrofa. Era un sinistre malson que es desenrotllava en una nit espessa d'	angoixa	i d'horror, un malson que semblava muntar des d'un tenebrós passat en què
de bell nou i la feia plorar; la carn semblava desfer-se-li d'	angoixes	i tristeses entre les seves estrofes. Mila del Santo plorava pel record
de les torxes il·luminava escenes d'horror i de follia; s'oïren crits d'	angoixa	i de terror, plors d'infants; hi hagué persecucions, crims i venjances i
darrera la jove mestressa. Maria Àgueda es deturà: enmig de la seva	angoixa	es preguntà si, després d'allò que havia passat, tenia el dret d'anar a
anar, fill meu? No estàs bé aquí? En els seus ulls surava una temor, una	angoixa	que ell no volia veure. —No: aquí m'ofego. Tornaré, mare; però ara me
silenci una llarga estona, i a la fi digué (en la seva veu palpitava una	angoixa	gairebé imperceptible): —Mai no podràs saber el que representes per a mi,
a parlar. La seva alegria s'havia esvaït completament i sentia que l'	angoixa	, sempre present al fons del seu esperit, anava a poc a poc dominant-lo;
amb tot, vaig deixar-la." Pronuncià aquestes últimes paraules quasi amb	angoixa	, en veu més baixa. Féu una pausa i continuà: "Un dia li vaig parlar.
en un esforç, amb veu apagada: "Ella m'havia fatigat. Tot em cansa..." L'	angoixa	li ofegà la veu. Regnà un silenci breu, i prosseguí encara: "Vaig
I, malgrat tot, la vaig deixar. —I repetí, ja completament vençut per l'	angoixa	—. Tot em cansa, saps? No sé què desitjo ni què espero; no sé darrera de
haver-se enfonsat i no haver vist mai la platja per a no conèixer tanta	angoixa	. Allí hi havia les ensenyances i l'amor de la meva mare; allí, hi eres tu;
hi eres tu; hi havia Sileta, hi havia Màrius; aquí hi havia les meves	angoixes	, el meu desassossec, la meva fe perduda: la meva desfeta. —I reprenent la
ara, què faré? Aixecà els ulls vers el seu amic, i hi havia en ells tanta	angoixa	, que Quim Bisa experimentà quasi pietat. —L'estimo, la Mila... Com t'ho
tal vegada no l'obligaria ja més a veure'l com en aquella nit d'	angoixa	en què se n'anà amb la forastera. Maria Àgueda ara recordava aquell
ja tard, i no sortí de casa—, i Mila hagué de tornar-se'n amb aquella	angoixa	punyent a l'ànima, sense el consol de la paraula d'ell, que tant
Mila sentia com si una mà freda li oprimís el cor. Era tanta la seva	angoixa	, que es dirigí a la seva habitació i, agenollada davant la imatge del
d'ella; aquell anunci que li arribà enmig de les seves hores de més viva	angoixa	, quan es disposava ja a consumar el seu sacrifici. Havia donat fi al seu
seva realització havia estat un continu combat, combat ple de suors i d'	angoixes	, de gaudis íntims i intensos, d'ardents entusiasmes en què es passava la
la tempesta no deixava sentir, però el simple so de les quals emplenava d'	angoixa	el cor de la mare. Parlaven de tombar la porta... Tino Costa a dalt
més o menys amagada, no la porta també?" I es sentí estenallat entre l'	angoixa	d'aquesta reflexió i l'obscur terror de la brutal presència de la mort.
en el rostre del sant havia quedat imprès un sentiment nou, una mena d'	angoixa	desesperada, gairebé de plor. La llum que entrava per la finestra venia a
Mai, en les absències del fill, Maria Àgueda no havia passat per les	angoixes	per què passava aquesta vegada. Repetia incessantment les mateixes
amat— l'estés mirant, com si la mirés Déu. Cada nova fatiga, cada nova	angoixa	, li semblava que, en els sacrificis que portava acomplits pel seu amor,
de lluny. Mila es deturà de bell nou. La nit avançava, i una ombra d'	angoixa	se li retratà a la mirada. Hauria de passar al ras una nova nit? Aquesta
el seu cervell: els seus dies d'ansietat a la masada i les seves hores d'	angoixa	presents; la seva tortura moral i la seva tortura física; el seu esperar
devers ell, car l'esperar-lo o l'anar cap a ell comporten la mateixa	angoixa	. I Mila imagina que fa ja dies i dies que va caminant, que va sola pel
en ara, padrí... Anem-nos-en! Acompanya'm!... El seu rostre reflexava una	angoixa	tan desesperada que el padrí va acabar per cedir. L'acaricià a l'esquena.
les alegries, passà com una visió inabastable, com un somni. Sentí tanta	angoixa	, tanta desolació, que abandonà la balma on estava i començà a caminar
envellida i silenciosa, amb la impressió de les llargues esperes, de les	angoixes	infinites, en les profundes arrugues del rostre, li causava més pena que
alegre, però, malgrat ella, el seu rostre reflectia preocupació, potser	angoixa	. En l'atmosfera d'aquell sopar semblava pesar el record de Mila, de qui
ell, i a la mirada li brillava ara una inquietud malsana, alguna cosa d'	angoixes	instintives i animals, com una mena de terror còsmic. Es sentia més sol
l'obra de la seva vida: la imatge de les seves tristeses, de les seves	angoixes	, dels seus desvaris: la història del tremend enigma de la seva ànima,
ulleres, surava un brill gairebé febrós d'al·lucinació, una mena d'	angoixa	quasi animal i d'un estrany terror. Ell, posat davant d'ella va insistir
com recollida tota allà en un recó del seu ésser, plena de terror i d'	angoixa	. El cel s'enfosquia més i més; els núvols passaven gairebé ran dels
rostre d'ella hi havia, amb tot, una ferma decisió, tan forta com la seva	angoixa	; i continuava repetint sempre la mateixa paraula: "Vina... Vina..." Ho
tampoc ara no el mira. Només el seu rostre aixecat vers el cel —la seva	angoixa	— parla amb eloqüència aterridora. Les seves forces cedeixen, i el corrent
no podia apartar de la seva ment la imatge de sa mare en aquell instant d'	angoixa	suprema en què aixecava el rostre al cel, i la visió li traspassava
Obre'm, Sileta! Es deturà. Déu! No seria capaç de comprendre tota l'	angoixa	, tota l'atroç orfenesa en què es debatia la seva ànima? No tindria pietat
dona entrava també amb ells; s'anaven agrupant a l'entrada amb rostres d'	angoixa	. Miquel de Malhivern s'avançà; li tocà la mà i digué cridant, quasi
llibres de viatges a la Paul Morand, tractats sobre el concepte de l'	angoixa	o sobre l'ésser i el temps. No podia ser d'una altra manera. Mentrestant,
mi una de les sensacions més vívidament evocadores d'aquells moments d'	angoixa	. Sang i cançons: voilà l'Espagne. Em ficava al llit amb
La collita de morts era abundant, aquells dies. Després d'unes setmanes d'	angoixa	, de depressió terrible; després d'aquelles nits negres de la ciutat, amb
història. Cercava el paral·lelisme de les coses d'antany amb les	angoixes	d'ara. Esbrinava el misteri del mal, abisme vertiginós, amb Joseph de

Pàgina 1 (de 66)

50 següents