DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
apel·latiu A 75 oc.
apel·latiu M 173 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb apel·latiu Freqüència total:  248 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

fa molts anys està fincat a Corbera de Dalt. Hom el coneix millor per l'apel·latiu bonhomiós d'En Pep de l'Aigua, car durant molt de temps fou l'encarregat
Valencià esdevé "província" molt abans que l'Administració donés aquest apel·latiu a cada una de les tres parts en què va dividir-lo en 1833. És
entre els pagesos o gent de la part forana i els ciutadans, apel·latiu donat a Mallorca als habitants de la Ciutat, nom de la capital de l'illa;
la Verge Maria, coneguda més tardanament també per l'apel·latiu de Mare de Déu, ens adonarem de la complexitat que s'amaga rera l'aparent
en coses públiques. No es va poder treure de sobre de cap manera aquest apel·latiu: "la senyora Pona." No li agradava gens que la tinguessin per senyora,
que una dona, sinó com els antics, que van preferir aquest nom a l'infame apel·latiu de savis. Ells es donaven a celebrar encomiàsticament les glòries dels
el doctor dels gentils, en escriure als Corintis, es dóna de bon grat l'apel·latiu de "neci": "Parlo —diu— com un insensat, car en sóc més que ningú
/magistri operis terre\ o "mestres d'obra de terra", amb el mateix apel·latiu que, com s'ha vist, s'usava, tant a Paterna com a altres bandes, per a
ara, en parlar de radiacions hom considerava inclosos sota aquest apel·latiu un sistema molt heterogeni de fenòmens físics substancialment diversos.
faxa, capçana\ etc.. Certs moros valencians tenien el nom o l'apel·latiu romànic: Ben Monteiel, Ben Sanxo, Ben Paxqual, Tona, al Sabatair, al
a tots els senyors que'ls dominaren, que, perxò pogueren prendre l'apelatiu d'Ambróns en el sentit comercial. Els O-Estrimnis foren la gent
i definitives. Dues fonts directes posseïm per a estudiar l'evolució de l'apel·latiu de la nostra llengua: els documents cancellerescs i la literatura. El nom
el nom de català per al propi idioma, i el substituïa per aquell apel·latiu elegant i de noble ascendència literària, el parentiu del qual amb la
i que no pogués assolir mai una literatura pròpia, car no mereixen aquest apel·latiu un escàs nombre d'obres històriques i jurídiques i els esforços erudits
l'Edat Mitjana no té tanta convicció del propi valer. Per això rebutja l'apel·latiu de joglar. I se'n sent ofès. "No sóc joglar, ni en faig
del Portal de Santa Anna, desaiguava a la nomenada Basseta dels Pobres, apel·latiu que podria obeir als que hi acudien, donada la seva situació a prop de
part del gremi que hom anomena de la màniga ampla, li aplicaren l'apel·latiu d'Isabel la Catòlica, perquè havia conquistat Granada. Si el
avançades i coents, hi venia literatures enceses. D'això li pervé l'apel·latiu alarmant que li penjaren entre cap i coll els sorneguers dels seus
En Fàbregas, aquell home tan remenut a qui hom va penjar, per això, l'apel·latiu de Pam i Mig, també hi anava. No tenia botiga. A vegades, però,
com si gaudeixen de govern propi, hi ha els anomenats fills bordissencs, apel·latiu genèric amb el qual hom adjectiva els que no són prou fidels a la pròpia
alterar-se esencialment, pristines intuicions populars que justifiquen l'apel·latiu Vox Dei que se sol donar la veu del poble. En el ben entés, emperò
principalment algúns inverosímils!; atres mars tenen, com es sabut, els apelatius de Blanc, de Roig, de Negre, fins de plata el de alló de lla l'
quan començaren a anomenar-se catalanes les fargues, ni el perquè de dit apel·latiu. Segurament que llur renom, o quan menys el procediment, és de molt,
de nom es deixar-les conforme estàn i cadascú done a son parlar l'apel·latiu més falaguer per als seus sentiments, sempre a condició de reconèixer
més educatius que d'altres; que no endebades la teologia porta l'apel·latiu de /regina scientiarum\, també en aquest sentit d'alta
els antics "Tarraco" i "Barcino", en època reculada, tenien un sentit apel·latiu tan clar per al poble que els va crear, com ho té Vilanova per a
de no fer la distinció: Badia, per exemple, les encasella totes dues en l'apel·latiu "llengua literària" —en el sentit ampli—, la qual és contraposada a la
i si això està en el pensament de Busquets, aleshores reclamaria l'apel·latiu d'"escriptor bilingüe" per a Menéndez-Pelayo, autor d'un memorable
i el mar immens, i el sol que pertot brilla... Cada adjectiu, cada apel·latiu, té sentit per la pietat. La paraula "aquest" fa com si el poeta passés
molt estesa a d'altres contrades. A Argençola, el coneixen per l'apel·latiu de "brújoles", mentre al Vallès i part de la comarca vigatana, el nom
darreres, del cim, un aspecte de diminutes manetes, i d'ací l'origen de l'apel·latiu "peus de rata" que el poble li ha donat. Color grogós, tendint al de
les següents: Hygr. conicus (Scop·) Fr·. "Cama-seca", és l'apel·latiu popular que rep a Igualada aquest Higròfor de mides modestes, però gràcil
s'aprofita bé a la cuina. Sovinteja en aquest país, on el coneixen amb l'apel·latiu d'"orelles de burro" o "orelles de gat". El Pl. ostreatus (Bull·)
la comarca igualadina i del Penedès veí, coneixen aquesta espècie amb l'apel·latiu de "gírbola d'àlber" o d'alba o "bolet d'arbre"; a d'altres llocs
resulta que són molt pocs els qui el coneixen, i no li han donat cap apel·latiu per a distingir-lo. A la comarca veïna del Penedès, he recollit els noms
nom de "múrgara pudenta"; la forma jove es distingeix al Vallès amb l'apel·latiu d'"ou del diable". Es troba de vegades ben abundós pels horts,
que, si aquest "català" no existia, el "valencià" no mereixeria mai l'apel·latiu —purament fútil— de "llengua". En conseqüència: "valencià" i
que també li donen a la Terra Alta de Tarragona i que s'ajusta millor a l'apel·latiu originari d'aquesta varietat: la /vernaccia\ de Vernaccia de
Tenim, que aquest nom fou donat a una moneda anglesa d'argent i que l'apel·latiu esterlí, esterlina, indicava la bona qualitat de la llei del
la denominació Majestat amb un sentit propi del temps, donant a aquest apel·latiu un caràcter terrorífic, adient al futur Jutge diví. Així, en un gravat
vulgars Es diu Agustí Pugibet. Amb el seu propi cognom —ornat amb l'apel·latiu de majordom: el Majordom Pugibet— va actuar a l'any 1954 en el
per complet la tenda. Els Cristiani, circencs en tota la dimensió de l'apel·latiu, són exclusivament circencs i, fora i dintre de la pista, serveixen per a
que bastí tot el seu treball, al qual no s'ha regatejat ni el pompós apel·latiu nacional. Si fóssim dels que creuen a cegues que els fets interpreten
qui es jubilen a partir d'un càrrec de dirigent, els que coneixem amb l'apel·latiu sempre imprecís i aleatori d'"alt empleat" o funcionari, i els qui es
deriven. Deixant de banda la part més pròxima a la capçalera, on l'apel·latiu "riera" li pot escaure, en la major part del seu curs i en el seu
IV: Boyet parla d'un personatge extravagant, i l'anomena amb l'apel·latiu de "monarcho"; així era conegut a Londres un foll italià que
el mateix que Estofadors, Encarnadors i Dauradors. I l'apel·latiu d'Esgrafiadors el mantenen els dauradors o pintors de daurats
profecies, exaltades en versos tan bells, han valgut a Bug de Milhas l'apel·latiu de l'"hispanista de Cominges". Les profecies en prosa no són tan clares
/Girgoleta\"). La malnominació, pel fet de singularitzar els apel·latius en determinades persones, pot donar compte de canvis lingüístics del
passaven amb el sufix "ussa"; pareix que correspon a Menorca l'apel·latiu "Meloussa", "illa del bestiar", primera prova de la riquesa ramadera

  Pàgina 1 (de 5) 50 següents »