Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

dos casos, la dimensió temporal, puix que el tot de l'obra figurada és	aprehès	en l'instant. Quina virtut s'atorga, doncs, a la reducció, ja sigui
a través d'ell, la cosa pot ésser agafada, sospesada al pla de la mà,	aprehesa	amb un sol cop d'ull. La nina de l'infant ja no és un adversari, un rival
a dir, una contingència exterior i anterior a l'acte creador. L'artista l'	aprehèn	de fora estant: una actitud, una expressió, una il·luminació, una
ja no apareixen més que com una de les perspectives sota les quals hom	aprehèn	un sistema de dimensions múltiples. Tot el que es pot concedir, doncs,
fenòmens físics —no absolutament, ans relativament al nivell en què els	aprehenien	— i interpretant-los com si fossin missatges, els homes podien accedir, de
en el moment de la seva expansió. Perquè una novetat només pot ésser	aprehesa	a través d'una lectura superficial, i no hi ha originalitat sense una
transcrites, en les quals es percep un canvi radical en la manera d'	aprehendre	i de tractar el tema. Hem dit més amunt que hom eliminava els assumptes
és, imaginable i intel·lectual, també són universals, car	aprehenen	els altres imaginant i entenent. Per aquests vuit graons exteriors a la
l'intel·lecte fa ciència amb gran dificultat d'aquestes coses, car no pot	aprehendre	el què és ço de què pren l'olor. Però, fàcilment fa ciència del que
o similitud. III. Mentre així es plany l'intel·lecte, car no pot	aprehendre	amb claredat la causa de l'olor de la poma, coneix que no cogità bé.
La vista veu adés el gra sembrat a la terra, adés el tronc, i així va	aprehenent	a l'arbre arrels, troncs, branques, rams, flors, fulla i
seves essències. VI. Considera i coneix l'intel·lecte pel què	aprehèn	de la natura de la planta, que l'aprehèn realment, i, sense aquesta
i coneix l'intel·lecte pel què aprehèn de la natura de la planta, que l'	aprehèn	realment, i, sense aquesta aprehensió, no podria engendrar ciència. I
dolçor i amarguesa, amb els quals sent passió. La vista a la poma hi	aprehèn	l'habituació, la situació, el lloc i el
s'entén primer: la substància o l'accident. I llavors baixa al tacte, que	aprehèn	a la poma quantitat, qualitat i relació, les espècies de les quals
considera l'intel·lecte, demana si la vista, veient el color de la poma,	aprehèn	la cosa acolorida. I llavors baixa a la vista, que veu en la poma el
essències diverses. I en aquest punt es palesa de quin mode l'intel·lecte	aprehèn	la simple essència de la vegetativa, coneixent els seus simples concrets,
alt, car el color en general és el seu objecte. L'intel·lecte, pel que	aprehèn	amb el sentit comú i amb els sentits particulars, coneix de quina manera
I llavors adreça la imaginació a imaginar ço que els sentits particulars	aprehenen	especialment en la poma; i així l'intel·lecte coneix que la imaginació no
l'afat, i així la imaginació imagina que aquest arbre és ens, però, no	aprehèn	l'ens en comú, car no ho pot fer sense accidents i si ho fes generaria
al qual pertany engendrar la ciència, ascendeix sobre la imaginació,	aprehèn	l'ens en comú i del mateix en fa ciència. II. L'intel·lecte
del mateix en fa ciència. II. L'intel·lecte demana si l'ens que	aprehèn	en comú és mental o real. I llavors baixa a les potències inferiors, per
o real. I llavors baixa a les potències inferiors, per mitjà de les quals	aprehèn	que l'ens de la planta és distint de l'ens de la pedra i del de la bèstia,
és ara; però, el simulacre, fantasma o similitud amb que l'intel·lecte	aprehèn	l'ens real, és ens mental i instrumental. III. L'afat diu que la
parlarem dels extrínsecs. II. El tacte de l'home al lleó, hi	aprehèn	caliditat, pes, sequedat i duresa als ossos, i humitat a la sang i al
IX. L'intel·lecte torna a baixar al sentir, i, com per ell	aprehèn	el subjecte en què es troba, coneix que pel sentir hi ha en el lleó
L'intel·lecte baixa igualment al lleonar, i com per ell coneix el lleó,	aprehèn	que el lleó, lleonant, genera altre lleó que està en ell en potència, com
en moviment successiu la natura mateixa, i d'aquest moviment el sentit	aprehèn	i treu les similituds de la natura, com la vista que judica que el lleó
substància, coneix que en el lleó hi ha substància. Però, demana què	aprehèn	i entén ell primerament: l'accident o la substància del lleó. I llavors
l'accident o la substància del lleó. I llavors baixa a la vista, que no	aprehèn	la substància del lleó, sinó el color, i, amb l'ajuda del sentit comú,
es composen en la substància del lleó. I baixa al tacte que aquí i ara	aprehèn	quantitat, caliditat, ponderositat, duresa i blandesa; i coneix que aquí
estan compostos, car, sense la seva composició, el tacte no podria	aprehendre	aquí i ara molts accidents alhora. Tanmateix els accidents no es composen
rugir aquí i ara un lleó, la imaginació imagina un lleó, i l'intel·lecte	aprehèn	aquí i ara un lleó acolorit, quàntid, oït i entès, i així l'intel·lecte
aquí i ara un lleó acolorit, quàntid, oït i entès, i així l'intel·lecte	aprehèn	que un lleó és un individu. II. Però, després recorda
acolorida, etc.. De l'espècie de la bèstia I. La vista	aprehèn	aquest lleó acolorit i l'altre lleó acolorit; l'oïda oeix rugir aquest
comú és insensible i inimaginable; i així coneix que el lleó no	aprehèn	l'espècie, car no té amb què fer-ho. III. El ca, quan caça i
la seva manera. I la imaginació imagina que el lleó és ço que els sentits	aprehenen	; però, no imagina la seva essència ni el seu ésser en comú, car aquest
lleó és ens i que la seva essència és entitat; i demana si	aprehèn	realment la mateixa essència i el mateix ésser, o si la seva aprehensiva
el fantasma i similitud de la cosa. Però, llavors baixa a la vista, que	aprehèn	veritablement el color, i al tacte, que veritablement ateny la caliditat
potències són diverses. Però, la vista, que és una potència particular,	aprehèn	aquest color, la imaginativa, que és universal, imagina el mateix color
També demana l'intel·lecte si, estant l'ànima separada, l'intel·lecte pot	aprehendre	la cara de l'home sense l'espècie, que la imaginació aprehengué en
pot aprehendre la cara de l'home sense l'espècie, que la imaginació	aprehengué	en aquesta vida. I llavors es recorda que aquesta qüestió ha estat
considera l'intel·lecte i demana si l'ànima per la memòria i la voluntat	aprehèn	les espècies tan veritablement i intensament com pel mateix intel·lecte.
l'altre, i a voltes més de la imaginació que dels sentits, així l'ànima	aprehèn	pròpiament l'espècie per la memòria i la voluntat, com per l'intel·lecte.
objectes particulars. I l'intel·lecte, per les llibertats abans dites,	aprehèn	que la justícia de Déu té llibertat per a judicar l'home segons les seves
que haurien construït, i els prohoms del Gremi de Courers i Llautoners	aprehengueren	els brasers, com tenien per costum de fer en tots els casos semblants que
d'una comunicació inefable. Les intuïcions supremes, allò que el poeta	aprehén	excepcionalment, exigeix ser dit a través d'una alquímia verbal
extern no obra directament damunt l'intel·lecte possible sinó en tant que	aprehès	pels sentits, d'on l'eficient pròxim de la intel·lecció és el fantasma
l'ànima humana seria imperfecta. Hi ha veritats tan clares que basta	aprehendre	'n els termes per a veure, amb certesa absoluta, llur correspondència; que
on és tan impossible errar com en la simple aprehensió; en elles,	aprehesos	els termes, n'apareix tot seguit la veritat o falsedat. Envers els

Pàgina 1 (de 3)

50 següents