Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

no puc, a reflectir de nou en els teus ulls la bellesa dels núvols i dels	arbres	, l'oberta mà de l'oreig als camps de blat i d'userda. Vés-te'n,
es va penjar de seguida de la troballa del cadàver del pare, en el mateix	arbre	al peu del qual l'havien enterrat. Amb el pas dels anys i amb la deguda
el corb, ocell profètic. El jacint és la seva flor, el llorer el seu	arbre	, i tots dos es relacionen amb alguns dels seus amors. Tot just caminava i
a l'aguait de la vinguda d'una altra víctima a toriscar. Dafne És un	arbre	que s'està canviant en noia o és una noia que s'està transformant en
que s'està canviant en noia o és una noia que s'està transformant en	arbre	? La darrera és —tal vegada no caldria dir-ho— la suposició correcta, i no
deixin reposar en una arrelada, oculta, estranya, inquietadora bellesa d'	arbre	. El prec és escoltar. La fugitiva és ja llorer. Uns braços decebuts, en
el que asseguren, m'agradaria, ja que hi sóc força entesa, d'examinar l'	arbre	que produïa uns exemplars tan dolents." "De quines resultes van cremar
voldria pujar a la claror dels prats, a la carícia de l'oreig en els	arbres	. Fins s'avindria a cavar i a llaurar, com el pobre conreador d'un camp
l'estampa i Pulcre, aquest encara amb la boca oberta, i contemplaven	arbres	i sembrats, estesos fins a pèrdua de vista sota el crepuscle vespertí i
l'aigua d'un sortidor i acoloria els fruits, fins aleshores blancs, de l'	arbre	. Després, més gemecs i més llàgrimes i un segon servei de l'arma, que ara
les cendres en una única urna, que enterren sota l'ombra d'aquell	arbre	, els fruits del qual i de la seva estricta família s'emporpren i
informació. Les noies, de retorn al repòs del prat i a l'ombra dels	arbres	, estan sempre disposades a agafar-se de mans i a ballar la sardana, que
Atansa, potser d'esma, la mà esquerra a la fulla més baixa de l'últim	arbre	, ran mateix de la riba. Cap veu no l'ha d'advertir de perills, cap eco no
la gruta i de passejar per l'amplitud del segur indret, sota els	arbres	vells, immensos i tothora verds. Allunyant-se cada vegada més del seu
estimo més que mai la vida. Vagi on vagi, en tots els indrets hi haurà	arbres	, camps, ocells, un riu amable. I m'acompanyarà almenys, fins que uns dits
vora les fonts, als rierols, al pas dels núvols, a l'ombra dels	arbres	, per l'assolellada ondulació dels prats, hi ha esplèndides criatures
costat —li hauria pogut afegir—, com un viatger fatigat a l'ombra d'un	arbre	frondós, i tota la vida hi voldria dormir. Déu, que bella ets! Quina pau
de la seva saviesa i la seva bondat, aparegué aleshores davant seu com un	arbre	frondós sota les branques del qual podria tal vegada emparar-se. Això no
pares no existeixen, els amics han desaparegut. Però ací hi ha els vells	arbres	, les places que ens veieren jugar de petits; hi ha els camps, les
És d'un frare i una pastora. Espero que t'agradarà. I cantava: Quan l'	arbre	és verd, l'ombra n'és bona. A sota l'arbre
Quan l'arbre és verd, l'ombra n'és bona. A sota l'	arbre	hi ha una pastora i un frare blanc que l'ensermona.
camp, dibuixar, córrer, cantar, contemplar la posta del sol, admirar els	arbres	, embadalir-se amb el cant dels ocells. Això, naturalment, no podia durar
s'esfullaven; les fulles queien lentament, com si fossin el plor dels	arbres	. S'anà extingint com una claror de sol, en una aigua tranquil·la. Sense
venia covant-se la tempestat. Una ratxa de vent sotraguejà de sobte els	arbres	de la placeta i s'allunyà tot perdent-se amb sorda i profunda remor sobre
traïdorament, i ell despertés de sobte, sol, entremig dels	arbres	gegants i de la fosca poblada de terrors. Tornà a posar els ulls en la
i no veia res de la vida que s'agitava al seu entorn: les cases, els	arbres	, les persones, tot passava vora seu com en imatges d'un malson. La seva
s'impregnava d'una nova fragància: es pressentia en la quietud dels	arbres	aixecant llurs branques al sol, sobre la qual semblava surar una mena
A penes si de tret en tret hi apareixia un cotxe; a banda i banda, els	arbres	gegants alçaven llurs branques nues devers el cel obscur. Molt a prop
elles amb un breu i sec espetegar. A Tino Costa el soroll del vent en els	arbres	el feia pensar en el so d'ossos de no sabia quina dansa macabra que
El plor de l'infant s'anà extingint; es sentia de bell nou el vent en els	arbres	alts; les branques s'entrexocaven com abans amb breus i secs espetecs,
sobre l'empedrat. Després tornà a sentir-se el soroll del vent en els	arbres	alts. Tino Costa va girar a la dreta i s'endinsà per un carrer lateral.
de veus que es confonen amb el xocar del vent en les altes branques dels	arbres	. Té un impuls d'arrencar a córrer espaordit, però mira al seu entorn i
. "Déu m'ajudarà", es repetí encara. El camí s'obria al davant d'ella;	arbres	gegants li donaven ombra de part a part. Ella començà a caminar,
cercà un lloc més abrigat vora un penyal, enmig d'un bosquet d'	arbres	; s'embolcallà amb al seu xal de les nits d'hivern, que va portar-se de
havia anat empitjorant; fortes ràfegues sacsejaven de temps en temps els	arbres	, i una fosca nuvolada es congriava damunt les muntanyes del fons.
peus gairebé descalços anaven aixafant les fulles seques del camí. Els	arbres	alçaven llurs branques agitades pel vent, i les fulles dansaven en
nou el soroll de la pluja que es va acostant; sent el brogit del vent als	arbres	; un estremiment de fred li travessa els ossos, i s'arrauleix dintre de
un cel cobert de núvols foscos en el qual es perdien les branques dels	arbres	, també fosques, i s'amagava el perfil de les serres. A mà esquerra
de tossals baixos, es vessava una vivíssima claredat; en ella es veien	arbres	gegants aixecant llurs branques nues, agitades per un vent tempestuós,
tempestuós, que passava, amb tot, sense soroll. Tot: el cel, la terra, els	arbres	, el temps; tot era hostil i amenaçador, tot embolcallat en una espessa i
en una muda i angoixosa demanda d'auxili; però únicament ombres d'	arbres	, figures tenebroses i immòbils, gestos amenaçadors descobria pertot
claror espectral adquirien fantàstiques figuracions; darrera d'ells els	arbres	aixecaven llurs branques nues contra el cel il·luminat, agitades per un
poble: el reconeixia; albirava de nou la massa confusa de les cases i l'	arbre	gegantí de l'altra vora. Però les aigües creixien; onada rera onada es
paratge havien abordat? Santa Maria no es veia pas; no es veien cases ni	arbres	; no hi havia llums, no hi havia persones. Gira la mirada al seu entorn:
no hi havia persones. Gira la mirada al seu entorn: veu les branques dels	arbres	que ja havia vist; veu al fons la vall i s'adona amb terror que es troba
que el perseguien, i tot el camp s'havia emplenat de clamors: fins els	arbres	semblaven oposar-li llurs branques com braços aixecats en gestos aïrats;
amb tot; queia, s'aixecava i tornava a caure; es desesperava. Els	arbres	semblaven avançar-se amb gestos aïrats per tancar-li el pas; les pedres
cara, al costat esquerre de la boca. Tot ell es sentí sotragat com un	arbre	fins a les entranyes, fins als ossos; sentí esquinçar-se-li la carn,
a penes de vint metres en quadre, i el lloc era solitari: sense	arbres	ni ocells, quasi sense records. Només algunes flors seques es podrien en
passar en els dies serens pel passeig a seure al sol. Foren com dos vells	arbres	recalcant-se l'un en l'altre per no caure. Fins que la mort els va segar.

Pàgina 1 (de 386)

50 següents