Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

caure i amollà un renec. La dona, mig adormida, mastegà malediccions i s'	arraulí	de nou dintre el seu xal deteriorat. Al costat d'ella, embolcallat amb un
ofegat però terrible. Va allargar els braços tot rebutjant-lo, mentre s'	arraulia	contra la paret, cap al costat oposat del llit. —Vés-te'n! Vés-te
del vent als arbres; un estremiment de fred li travessa els ossos, i s'	arrauleix	dintre de les seves robes; després s'endinsa encara més en la balma,
al servei... —Només des d'avui —explica ell, obeint la seva indicació i	arraulint	-se sobre el llit, a frec de la dona, cap a la qual l'empeny la corba
dies, abans no vaig trobar on te m'havies	arraulit	, amor, per créixer lluny de mi. Un tel corps K' est appelé
una, una carícia d'humilitat que renuncia, i es va	arraulir	pel cos avall (dos cossos sense encaix, només llisquents
y aixó, aquell acte produhí entre las donas un tal estemordiment, que las	arraulí	á totas á la cuyna plorant, com si vejessin per primera volta lo principi
de l'alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m'	arraulia	al balcó, de cara al cel. Per damunt la cornisa de l'església que es
amb Tarragona al centre. Jo no m'abocava al finestral; tot al contrari, m'	arraulia	al fons de la paret oposada. D'allí estant veia el gran tros retallat i
que m'oferia la ciutat, jo no em sentia feliç sinó al vespre, quan m'	arraulia	com un cuc a la meva cambreta esquifida i plena d'ombres oscil·lants amb
bestialment, fins que li prenen l'infant de les mans? Llavors s'	arrauleix	en un recó, plora, el desespera la seva irritabilitat, es troba vil, i
i la inclemència del temps. La meva esperança i el meu consol eren d'	arraulir	-me ben aviat sota la primera arcada del pont, a cobert de la pluja, que
i aquietadora de la pluja que em feia estremir de benestar, que em feia	arraulir	dintre meu, amb un calfred deliciós, i tornar-me a trobar a mi mateix
va ben vestit. Breument, doncs, em sentia dintre un aire hostil; tot jo m'	arraulia	, m'arronçava, per dir-ho exactament. —Què fem? vaig preguntar a Josep, ¿
no em deixava dormir? ¿I el dia que em van robar a Marsella, quan em vaig	arraulir	una estona al teu costat i vaig plorar damunt teu les llàgrimes que
en covardia, la ira en sobtada feblesa. Buscava l'ombra i m'hi	arraulia	. I com cada vespre, en rigor com sempre, jo era només l'home a qui estava
Sí, es sentia feble, amb ganes de recollir-se íntimament, d'isolar-se, d'	arraulir	-se entre flassades, de protegir-se amb l'ombra. —Per què no es fica al
Més tard, en tornar a casa junt amb la seva dona i els dos nois, s'	arraulí	en un racó del cotxe, closos els ulls, immòbil, i no va dir ni una sola
, ompliren l'aire d'alegria. El sol ja era alt, el cel era pur. Em vaig	arraulir	a les roques, ajocant-me com una gavina en un forat, i contemplava el
foren astorades i esfereides pel canvi —per la cessació del moviment. S'	arrauliren	alarmades cap enrera; moltes cercaren el pou. Però això només sigué un
dinat, o tot dinant, haver vist volar la vaixella i haver-me hagut d'	arraulir	a sota d'alguna cadira. Molt sovint li dèia certs mots que jo em
tornat de vidre. Serà la vinent per a nosaltres? Tota la família s'ha	arraulit	a un recó: moriran plegats si la mala hora fos vinguda. I esperen,
la virolla i caigué a terra altra vegada amb una altra detonació. Vaig	arraulir	-me tot jo, i vaig escoltar un moment, en silenciosa fúria: no havia fet
a fer-li efecte després de la seva llarga cursa, i així, doncs, s'	arraulí	i al cap d'un minut ja dormia profundament, mentre Messua li apartava el
els carrers més solitaris, eixí a un bosquet, saltà el marge d'un rec i s'	arraulí	sota un pontarró. Estava consternat. Brandava el cap amunt i avall i
la foscor de la barraca, i si hi hagués hagut un llum, l'hauria apagat. S'	arraulí	sota un dels nostres paquets, esqueinant sempre, el vàrem agafar i quan
el minyó va deixar caure l'abric a terra amb un gest sumptuós. Després s'	arraulí	entre els llençols, cercà amb la galta la dolçor del coixí. No trigà a
catalana. Veure jo aquells hómens al portal, llançar un crít d'espant y	arraulir	me á la falda de la mare, fou cosa d'un instant. A cua d'ull me els
i gats mesquers. Cal Pobric era més a prop de ca l'Aspriu que el molí. S'	arraulia	amb honors de cabana sota una margenada de suros revellits, als flancs
d'ell, i moltes nits, amb gran alegria meva, dormia al seu llit i m'	arraulia	sota la seva aixella. Sembla que la meva presència el consolava en les
impedir que parli, em coneixerà avui per primera vegada. Els companys s'	arrauliren	pels recons, a les cadires, més sorpresos que intimidats. Joan Antoni
darrera la porta. Deixa'ls! Si no et fan tornar boig o criminal... Ell s'	arraulí	als braços de la dida com quan era petit i tenia por i no sabia de què.
escala avall. Però la porta que hi havia al replà estava tancada i s'	arraulí	allí mateix, esperant que algú aniria a obrir. Sentia una barreja
l'alçària resplendent. Però sota d'ella i fins al cor de la fondària on s'	arraulia	el mas, el bosc, els conreus, la terra i l'aire, eren una regió freda de
la barba de Rei blanc d'Orient, més venerable com més dies morts venien a	arraulir	-s'hi endins: —Filla, una donzella sola és com la canya sola dins el vent,
Tallafer, m'estimaries? L'amor vencé; i aquell guerrer indomable s'	arraulí	sobre el pit de la seva dolça vencedora: —Sí, Alina, t'estimaria! Un mes
aliança tan potent com desinteressada, uns braços i una falda on podria	arraulir	-se per esbravar el seu goig o les seves llàgrimes. A la primera sessió de
la sorda bonior de la lluita esdevé una anella que ens encercla; ens	arraulim	en nosaltres mateixos i amb els ulls molt badats esguardem en la nit. Com
aquestes criatures perquè no vagin a l'Hospici. Al voltant de la vella, s'	arraulien	tres nens arrapant-se-li a les faldilles. El més gran tenia uns set anys,
fins a un lloc on feia tant de fred que tota l'aigua s'encongia	arraulint	-se extremadament fins a esdevenir blocs de gel. I allí hauria estat la
als seus fills que no n'havien vistes mai. Sense adonar-se'n s'	arraulia	als afectes de la família. Els records que el consumien s'aprimaven i les
llampec... quin llampec! Estic segura que va fregar la teulada. I em vaig	arraulir	esperant el tro. Vaig recordar que el noi, de menut, quan sentia un tro
a qui us he de regalar? Els "fredolics" en sentir En Peret s'	arrauleixen	en un recó de cambra: però els del barret verd i els grocs no l'escolten
una de més gran i t'hi bellugaràs millor! En Peret no se n'aconsola. S'ha	arraulit	dintre la closca plorant, plora que plora! I el bon caragol li torna:
per donar un cop d'ull als dos que eren al timó; tot seguit, tornava a	arraulir	-se a un recó, mirant d'apuntalar-se perquè les batzegades no el fessin
volaven a ran la lluïssor de les llacunes immòbils com un mirall i s'	arraulien	al si de les jonqueres... El far de Buda, alçava el punt rutilant sobre
gos l'empaita fins a la mateixa falda per jugar i ell torna a riure i s'	arrauleix	... Ve de córrer pel sol, de caçar granotes per les sèquies, de fer rams
Tot anant per avall li havia entrat un fred estrany i el veieren com s'	arraulia	tremolós a un recó del carro. El baixaren i es deixava portar. L'entraren
I encara l'amenaçà terrible... —A la nit t'arreglarà ton pare. S'	arraulí	més estreta al seu recó instintivament com si el rostre feréstec vingués
l'abisme i tingué ganes de cridar, de fugir... Va callar tanmateix i va	arraulir	-se horroritzada... L'endemà no se sabia explicar per què, però, les

Pàgina 1 (de 7)

50 següents