Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

tast com vi bo... —...que corre dolçament devés el meu amat, i	arremora	els llavis dels dorments. Jo só del meu amat, i és per mi son
i es mouen els astres del cel. A la primeria tot el Consell dels Fidels s'	arremorà	com fan sota la maltempsada el mar o els arbres del bosc. Fins que els
dins el pit d'En Joan tots els mals instints de turmentador de bèsties s'	arremoraren	amb tota la ràbia de la cacera fallida. Es redreçà, caute com un gat, i
no li faria pas massa goig que jo ho fos, per la temença que em vagués d'	arremorar	-me. Com una mena de rebel, compreneu? Jo estava a punt de replicar amb
com si comencés almenys amb dotze tes majúscules. —Per què jo no m'	arremoro	? ¿No era aquesta la vostra observació quan jo us he trencat les oracions,
pel mateix Mahomet Alí i son fill Tusun, els wahhabis continuaren	arremorats	, Ibrahim Paixà fou tramès a assaltar la capital de la secta, Diraiyyat, i
carro ens fa present. D'aquesta guisa, quan l'amor s'atança i m'	arremora	amb tal daler pregón que fòra d'ell jo no sé res del món, com
mi! Ma vida acut tota al diví clam teu i entorn se t'	arremora	. Car tu has dit: —Començ jo fui i fi seré; el millô és encara
a mon encalç la passa traïdora; de sa jactança tot mon camí s'	arremora	, Oh implacable perseguidor vestit de nit. Llavors, en tant que
Ulisses anà al palau il·lustre d'Alcínous; i el cor se li	arremorà	en aturar-se davant la llinda de bronze. Per tal com hi havia
que havien estat esposes i filles d'il·lustres. I totes s'	arremoraren	entorn de la sang ennegrida, i jo rumiava com fer-ho per
llargs com són? Dalt de tes naus per ventura et domà Poseidó,	arremorant	contra teu el buf tan poc envejable dels vents treballosos,
tan enginyós: ni dalt de les meves naus em domà Poseidó,	arremorant	contra meu el buf tan poc envejable dels vents treballosos,
Dalt de les vostres naus us domà Poseidó per ventura	arremorant	-vos vents treballosos i llargues onades? O bé uns guerrers
sadolls, cap a obscures vies que el Temps, darrera vostre,	arremorarà	amb els seus tumults inestables; i que jo seguiré, sota la llei
és el so i qui el puny cec que oscil·la, àngel que ja	arremores	, entre boira i muntanya, les flors, les flors que sagnen, els
—perquè l'aigua d'un cingle, saltadora, emperla son fullam i l'	arremora	— enyor ens dava en el caient de nit. Bé t'haguérem,
La unció i el poder del Messias ¿Com és que s'	arremoren	les nacions i que els pobles rumien vans designis? Se
en festa. ¿Per què estàs abatuda, ànima meva, i t'	arremores	dins de mi? Espera en Déu, que tornaré a lloar-lo, la
Déu ¿on és?" ¿Per què estàs abatuda, ànima meva, i t'	arremores	dins de mi? Espera en Déu, que tornaré a lloar-lo, la
Déu, Déu meu! ¿Per què estàs abatuda, ànima meva, i t'	arremores	dins de mi? Espera en Déu, que tornaré a lloar-lo, la
factícia, un esbós que no expel·leix, fa bordada i s'	arremora	. 107 En la vida mai no he ajudat el palissandre. Que
miloques s'esgarrifen de l'aurora; quan el moscam s'	arremora	pels herbatges maragdins a punt de vols assassins,
L'arbre, que no parla en cap llengua coneguda, s'	arremora	i assenteix. Joan Miró i els fems. El restaurador m'ha confiat que als
emet. Una frondosa paraula tan extremament arbrada que no es pot llegir,	arremorada	, viva, incunable i amb tanta exactesa de tot, com un turó fet i dret que
Segons sembla, resseguia, a ull net, l'escriptura on el vent s'	arremora	, amb totes les formes, amb totes les veus, entre les paraules més
de Queralbs i Tregurà— el cim de Balandrau, l'onatge marí i el caminant s'	arremoren	, ells amb ells, vagosos i complaguis. Jo ara et canto els esculls,