Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

fitar la cara subtil. —M'he equivocat, oi? —No ho sé —fa ella,	arronsant	les espatlles. —Han matat la mare i m'han agafat —explica—. Em pensava
. Ell el mira, inexpressiu; no ho entén. L'home, que se n'adona, s'	arronsa	d'espatlles. —Hi ha un reglament especial que ho explica, però no he
com si els fes por. A poc a poc se li van girant d'esquena, però ell s'	arronsa	d'espatlles, esguarda de nou les dues dones i, tot seguit, cap als
fins que el culpable d'una alteració en el seu parlament s'	arronsa	d'espatlles i condescendeix a comentar: —Ja es veu que sou nou. I un
—Són gent sorollosa de natural, quan se'ls permet de desfermar-se —s'	arronsa	l'home d'espatlles—. En un pla privat, tinc una altra explicació: cerquen
sortint-se amb la seva. Que sigueu vós o un altre dels vostres... —	arronsa	les espatlles. Ell empeny la caixa cap dins, va avançant. —Ho considereu
continua tancada. —Què esperem? —pregunta ell. No l'entenen i tots dos	arronsen	les espatlles i posen els ulls en blanc, l'home de l'ull tapat es frega
de dos que estiren d'una corda i viuen d'aquest esforç? L'home mig	arronsa	les espatlles, incomprensiu. —Sóc un funcionari i visc en el concret. —En
cortina de la cambra de bany. Ell mira la noia, interrogatiu, però ella s'	arronsa	d'espatlles mentre creua les cames amb un aire fastiguejat. —No li ho
enviat del registre, diu que tots els documents són aquí. —No ho sé —s'	arronsa	la dona d'espatlles—. Dels vostres mai no ve ningú a buscar-ne cap. Ell
-me'n." —On els han dut, els altres? Però ara el noi només s'	arronsa	d'espatlles. Ell s'aixeca a buscar un ganivet del trinxant, parteix el
francesos van, els castellans vénen, és qüestió de deixar-los passar i	arronsar	-se d'espatlles. Però Duhesme no passa. Es queda. Amb gran sorpresa de
un indígena si vol fer de guia dels seus arriscats alpinismes, l'indígena	arronsa	les espatlles, somriu i no s'acaba de decidir mai. Jo, que no tinc res
que els indígenes no sentien cap mena d'emoció, més aviat reien i	arronsaven	les espatlles. Quan ha arribat la vedette amb el governador
lirones. Observo que no tenen gens de ganes de complaure. Després d'	arronsar	molt les espatlles demanaren deu francs per una habitació que era com una
bruts i el pijama lila. Jo me'l miro, i ell em pica l'ullet i	arronsa	les espatlles. Ara ja no hi ha risc; la goleta és en plena mar, amb vent
la vostra carnadura, trobar no importa qui, amb el qual, picant l'ullet o	arronsant	l'espatlla, us podeu entendre perfectament. El llenguatge de Madame Tu és
comportem més càrrega explosiva que els altres. De totes maneres, cal no	arronsar	les espatlles i dir: som així i sempre serem així. Això és un disbarat.
No, no treballo. /Anguila\ Viviu de renda? [(Oscar s'	arronça	d'espatlles.)] /Clavell\ I les garrofes, què?
/Gravat\ Vol dir, com reformeu la lletra. [(Oscar torna a	arronçar	-se d'espatlles. Maurici surt i li dóna el martell. Oscar es
A fe de Déu. /Clavell\ I haurà de durar gaire? [(Ella s'	arronça	d'espatlles.)] ¿Et sembla bé que arribi a casa i que em trobi amb la
és mal sense remei. [(Andreu no contesta. Maurici s'	arronça	d'espatlles i se'n torna. Després d'una pausa, Amèlia surt de la
, que torna a escriure.)] M'acompanyes, o no? [(Víctor, indecís,	arronça	les espatlles.)] Ets insuportable! [(S'eixuga els ulls, que li
és l'únic que deu donar-li explicacions. Si gosa... Víctor. [(	Arronçant	les espatlles.)] Tu n'estàs informada tan bé com jo, Júlia. Per la
i tot. I que l'ocell havia quedat mig mort de panxa enlaire i estirava i	arronçava	els ditets de les potes i que al costat del bec hi tenia la saliva última
pel liquen investida. Sembla que eix cos de terres,	arronsant	son esquena, infli el seu pit de serres sobre immensa
perfectament amb els cavallers; i després d'una mirada de Frederic, Rosa	arronçà	les espatlles, somrigué —un somriure de divuit anys— i començà a pujar
tirava damunt del nas l'ala del barret, i després de contemplar la placa,	arronçà	les espatlles i apretà el timbre, amb aquella força i aquella mala ànima
els llavis s'estiraven, la punta de la barbeta avançava o s'encongia	arronçant	-se contra la nou del coll, com si el canonge tingués una inflamació a les
davant dels ulls en un aspecte desconcertant. Frederic no insistí més i s'	arronçà	d'espatlles. Ja hem dit que els Lloberola eren febles i covards. Els
de primera i voldria que el senyoret anés a provar-los. Don Felicià Pujó	arronçava	les espatlles tristament, perquè era dispèptic, es posava el barret de
disposar de la intimitat de les gràcies de la gitana, però Níobe s'	arronçava	dintre la closca com aquell marisc anomenat /Pagurus bernardus\;
que tinc de fer?... ¿Què et sembla que tens de fer?... Pat no contestava;	arronçà	les espatlles i a la fi deixà anar un "no ho sé" tan profundament de
sense aixecar lo cap de la feyna; reullant ab marcada desconfiansa,	arronsant	las espatllas com pera allunyarse tot lo possible, callá una bona estona
practicant et despatxarà les receptes. Així mai no et mancarà pa." Jo m'	arronçava	d'espatlles. La idea no m'acabava de fer goig. Aleshores ell em retreia
Breument, doncs, em sentia dintre un aire hostil; tot jo m'arraulia, m'	arronçava	, per dir-ho exactament. —Què fem? vaig preguntar a Josep, ¿comencem a
absolutament necessari fer allò si no volia morir glaçat, no em movia. M'	arronçava	més, m'arranjava la roba del damunt i esperava. Esperava que sortís el
?... ¿No te 'n donas vergonya á la teva edat? Y 'l xicot me va contestar,	arronsant	las espatllas, pero sense mostrar gran pena: —Es que no tinch feyna.
ben marcada... Aném, aném, qu' es tart y ja passa l' hora de dinar... Qui	arronssaba	las espatllas, sense deixar anar lo paquet de turrons que duya á la ma
—Fassi 'l que puga, —contestá 'l senyor que 'ns amparaba. L' apotecari	arronsá	las espatllas y respongué: —Me sembla que un metje fora mes del cas que
es impossible pensar en portar á cap lo nostre desafío. L' Alfredo	arronsá	las espatllas y digué: —Com vulguéu... Hi ha mes dias que llangonisas.
gaire, oi? Josep examina el retrat que penja al centre de la sala i s'	arronsa	d'espatlles. Dir que no ha canviat és un sarcasme. —Si et sembla! Humbert
Gaspar l'encalça novament. —Aleshores, Pep, no ens ho vols dir? Josep s'	arronsa	d'espatlles i mentre deixa lliscar les mans a banda i banda del barret
quan rebrem una nota com aquesta, el que hem de fer, segons tu, és	arronsar	-nos d'espatlles, aguantar el xàfec i esperar un altre any. És això el que
Nois i noies, homes i dones, es buscaven i es trobaven. Josep es va	arronsar	d'espatlles... No era poruc. Es va quedar darrera els vidres a contemplar
si demanés ajuda als qui l'acompanyaven. Els qui l'acompanyaven es van	arronsar	d'espatlles com si li diguessin: "Què hi farem si és així!". Cosme
com si li diguessin: "Què hi farem si és així!". Cosme també es va	arronsar	d'espatlles i exclamà amb la sensació de cometre un error irreparable:
vull parlar amb ella. Júpiter [(el mira un moment i després	arronsa	les espatlles)]. —Com vulguis. [Surt, seguit del Pedagog.]
cabells grisos i arrissats, ulls espurnejants. —Per què? Què faré amb tu?	Arronsà	les espatlles. —Per què! Per què! —va fer amb desdeny—. ¿No es
Istratis. —I què portes al farcell? Menjar? Roba? Eines? El meu company	arronsà	les espatlles i rigué. —Em sembles molt enraonat —va dir— i perdona.

Pàgina 1 (de 20)

50 següents