Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

senyor Salom, però vostè, respectes a part, em dringa a ximple",	arrufava	el nas, com el qui ensuma un munt d'escombraries, des de la seva vocació
ell. Quantes vegades ho desitjaria un, no? Ah, com et conec, encara que	arrufis	les celles! T'he vist, Tino Costa. T'he vist i t'he observat. Tots els
—Li ho has fet? —He fet els possibles —replica ell. Els dos homes	arrufen	el nas, de nou suspicaços, i el de les espatlles amples no pot callar.
de visiton, rapè, contradansa i romances del diví Paisiello, podia	arrufar	el nas, consternat, ofès, tant per la baixesa moral del seu fill, tant
no havia vist mai semblant cosa. De mica en mica anava torçant el coll i	arrufant	el nas; els ulls se li humitejaven i li'n vessaven gotes d'aigua: les
Quan la nina començà a mostrar aficions artístiques, la senyora va	arrufar	el front. En saber que treballava a un teatre, sorgí la ruptura. Va ser
de passar-se el mocador per la boca, guaità per damunt les ulleres,	arrufà	les celles, féu una ganyota i de seguida va abaixar el cap, guaitant de
moment de casar-se Maria, la senyora Carreres va saber que els Lloberola	arrufaven	el nas davant d'aquest matrimoni i que trobaven els Carreres poc
que el Baró de Falset s'havia portat com un home; però al capdavall	arrufà	el nas; "què significa, que cremi la carta?", digué Guillem; i
primera vegada que Conxa li deixà anar la idea del casament, Guillem va	arrufar	el nas. S'havia ajupit a moltes coses i havia perdut la vergonya: de fet
se li omplían de suau dolcesa. No mirava ni escoltava que no se li	arrufés	ó clogués lo nas, ni més ni menos que si per ell lo só, la llum, las
en lo vestir de la comitiva endeviná l' estament del sastre. —Hum, —feu	arrufant	lo nas. —No son més que menestrals acomodats que van de las festas. —Y no
respondre que havia sentit recitar les octaves a l'Institut de Reus. Ell	arrufà	el nas i no continuà. L'endemà, quan vaig anar a cercar un llibre al
tenir més coqueteria que poesia, com la noia bonica i burleta que	arrufa	el nas davant de qui se la mira si no va ben vestit. Breument, doncs, em
Déu sap els ciris que deus haver promès a sant Nicolau! El capità	arrufà	les espesses celles. —Us ho juro per la mar, nois: quan vaig veure la
emoció. I vaig estendre el braç cap al turó de cara de dona. Però Zorbàs	arrufà	les celles i no es va girar. —Més endavant, no és ara el moment, patró —
interrogar, intervenir i posar-me sempre de part del treballador. Zorbàs	arrufava	els llavis: —Patró —em deia—, ¿per què no surts a donar un tomb?
llurs sofriments. —No esbrinis llurs històries, patró —em deia Zorbàs	arrufant	les celles—. El teu cor s'hi perdrà, els estimaràs més que no cal i més
nosaltres encara esperem; no ens dóna res, l'avariciós! El vell notable	arrufà	les celles. —Eh, no maltractis Déu així, company —digué amb severitat—.
més amunt, però el pobre requeia una altra vegada, esbufegant. Zorbàs	arrufava	les celles, la seva cara tenia una angoixosa gravetat. Ja no llançava més
—. Hola, cosinet! Bah, entra. Mavrandonis es tombà, va mirar el seu fill,	arrufà	les celles. "És el meu fill, aquest? —va pensar—. ¿Aquest nap-buf?
. M'havia semblat... A treballar, nois! Es girà, va clavar-me una ullada,	arrufà	els llavis: —Què fas aquí tan d'hora, patró? Se m'atansà: —Per què
camí a pas lent, per tenir temps d'enfadar-me. M'esforçava a irritar-me,	arrufava	les celles, serrava els punys, feia tots els gestos de l'home enfadat,
és hora de deixar el treball i dinar. Zorbàs es va girar; em veié,	arrufà	el nas: —Amb el teu permís, patró —digué—, deixa'ns. Vés a dinar
viatgem, i encara no hem tret el nas del llindar de casa nostra. Zorbàs	arrufà	els llavis; no digué res. Només grinyolà, com un gos fidel quan li
Zorbàs—. Ho espatllaràs tot. Parles d'un vell acord que ja no val. No	arrufis	les celles, ja no val, et dic! Tindrem el bosc per la meitat de preu. —
espurnes. —Has anat mai a la guerra, Zorbàs? —Què sé jo? —respongué,	arrufant	el front—. No ho recordo; quina guerra? —Vull dir si has fet la guerra per
—i és d'això que en dic Resurrecció. S'aixecà de nou, atalaià. Va	arrufar	el front, excitat: —Ve corrent un noi —digué i arrencà a córrer cap al
tornar tot seguit. —L'has vista? —li vaig preguntar—. Com segueix? Zorbàs	arrufà	les celles. —No té res —digué—; es morirà. I se n'anà corrents cap
arreplegar alguna cosa. —Si t'haig de dir la veritat —digué la tia Lenio,	arrufant	la seva boqueta esdentegada—, si t'he de dir la veritat, tia Malamadènia,
la nuca de Mimitó i que només se li veien els escarpins... El mestre	arrufà	les celles, tornà a posar-se l'escrivania a la cintura, plegà el full de
mirava, mirava, i no arribava a comprendre; ficà el cap sota l'ala i s'	arrufà	. Quan Zorbàs despenjà la gàbia, el lloro es redreçà. Volia parlar, però
a cuinar. Així que alçà el cap i em mirà va comprendre d'on venia;	arrufà	les celles. Després de tants dies de silenci, aquell vespre va tornar a
valen? —he preguntat jo, ficant mà al butxacó de l'ermilla. La dòna ha	arrufat	el front, m'ha clavat una mirada reptadora y ha exclamat: —Son benehides;
Clavà'ls ulls tot extranyant en aquell desconegut enarcant les celles y	arrufant	el front, y en haventlo invitat bonament a passar endevant, se l'endugué
de pagesos va gratarse'l cap; y'l vell Molas, ab els ulls clavats a terra,	arrufà	'l nas com si sentís farúm de socarrim. —Sí, —continuà l'orador,
, se'n diu sort! Que bufin ara els vents i la neu sigui empesa, i el cel	arrufi	les celles! Pel cabal que en faig! Mentre aquests joves parlotegen, fent
Lloro de les Bermudes, amb un estremiment. —Dispenseu —digué el Ratolí,	arrufant	el nas, però molt polidament.— Heu parlat? —No pas jo! —digué el Lloro
aixecà els ulls, i veié la Reina, davant llur, amb els braços creuats,	arrufant	les celles com una tamborinada. —Quin bon dia que fa, Majestat! —començà
—digué el Rei amb un aire de melangia; i després de creuar els braços i d'	arrufar	les celles davant la cuinera fins que sos ulls es perderen gairebé
vol dir Vostra Majestat, és clar! —féu en un to molt respectuós, però	arrufant	les celles i posant-li mala carota mentre parlava. —Gens important, és
de la família. Estava barallat amb tota la seva parentela. Quan	arrufava	les celles, tothom callava, s'enrojolava i baixava els ulls. Tenia,
estat parenta. Doloretes Bòtil, grotesca cara botirona, alaferida,	arrufa	dramàticament les celles: —Una mare, per mi. Una mare! Dringuen les
aquestes idees tan personals i aquesta independència de caràcter feien	arrufar	el nas als elements oficials. En tenim la prova en el fet que, de retorn
d'haver de saltar a terra i emprendre la marxa cap a Valldemosa tothom ha	arrufat	el nas i hi ha posat vuits i nous: l'un que això, l'altre que allò,
que estava dibuixant i havia manat de dir que no hi era per ningú. Estela	arrufà	el nasset contrariada. Vilaret féu passar Joan Antoni a la seva cambra.
i de les més rebregades, que hi havia prop del seu tallar. Joan Antoni	arrufà	el nas. —Vilaret, vas malament —li digué. —Si volgués fer l'erudit, o
les maresmes i terraplenar-les, plantar milers d'eucaliptus. Vilaret	arrufà	el nas: —Per si o per no —digué al metge— li adverteixo que el malalt té
i net, i anava llis de galtes com una lluna clara. El rector, fins	arrufà	el nas, com si sentís una ferumeta d'heretgia. Missenyor Copeli —aquest
posarem, valga'ns Déu? Mireu: la carn d'olla. I, és clar, tothom hi	arrufa	el nas! Ja ens duen, però, els conills i les llebres amb salsa... Ja

Pàgina 1 (de 8)

50 següents