DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
arrufar V 352 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2019)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb arrufar Freqüència total:  352 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

senyor Salom, però vostè, respectes a part, em dringa a ximple", arrufava el nas, com el qui ensuma un munt d'escombraries, des de la seva vocació
ell. Quantes vegades ho desitjaria un, no? Ah, com et conec, encara que arrufis les celles! T'he vist, Tino Costa. T'he vist i t'he observat. Tots els
—Li ho has fet? —He fet els possibles —replica ell. Els dos homes arrufen el nas, de nou suspicaços, i el de les espatlles amples no pot callar.
de visiton, rapè, contradansa i romances del diví Paisiello, podia arrufar el nas, consternat, ofès, tant per la baixesa moral del seu fill, tant
no havia vist mai semblant cosa. De mica en mica anava torçant el coll i arrufant el nas; els ulls se li humitejaven i li'n vessaven gotes d'aigua: les
Quan la nina començà a mostrar aficions artístiques, la senyora va arrufar el front. En saber que treballava a un teatre, sorgí la ruptura. Va ser
de passar-se el mocador per la boca, guaità per damunt les ulleres, arrufà les celles, féu una ganyota i de seguida va abaixar el cap, guaitant de
moment de casar-se Maria, la senyora Carreres va saber que els Lloberola arrufaven el nas davant d'aquest matrimoni i que trobaven els Carreres poc
que el Baró de Falset s'havia portat com un home; però al capdavall arrufà el nas; "què significa, que cremi la carta?", digué Guillem; i
primera vegada que Conxa li deixà anar la idea del casament, Guillem va arrufar el nas. S'havia ajupit a moltes coses i havia perdut la vergonya: de fet
se li omplían de suau dolcesa. No mirava ni escoltava que no se li arrufés ó clogués lo nas, ni més ni menos que si per ell lo só, la llum, las
en lo vestir de la comitiva endeviná l' estament del sastre. —Hum, —feu arrufant lo nas. —No son més que menestrals acomodats que van de las festas. —Y no
respondre que havia sentit recitar les octaves a l'Institut de Reus. Ell arrufà el nas i no continuà. L'endemà, quan vaig anar a cercar un llibre al
tenir més coqueteria que poesia, com la noia bonica i burleta que arrufa el nas davant de qui se la mira si no va ben vestit. Breument, doncs, em
Déu sap els ciris que deus haver promès a sant Nicolau! El capità arrufà les espesses celles. —Us ho juro per la mar, nois: quan vaig veure la
emoció. I vaig estendre el braç cap al turó de cara de dona. Però Zorbàs arrufà les celles i no es va girar. —Més endavant, no és ara el moment, patró —
interrogar, intervenir i posar-me sempre de part del treballador. Zorbàs arrufava els llavis: —Patró —em deia—, ¿per què no surts a donar un tomb?
llurs sofriments. —No esbrinis llurs històries, patró —em deia Zorbàs arrufant les celles—. El teu cor s'hi perdrà, els estimaràs més que no cal i més
nosaltres encara esperem; no ens dóna res, l'avariciós! El vell notable arrufà les celles. —Eh, no maltractis Déu així, company —digué amb severitat—.
més amunt, però el pobre requeia una altra vegada, esbufegant. Zorbàs arrufava les celles, la seva cara tenia una angoixosa gravetat. Ja no llançava més
—. Hola, cosinet! Bah, entra. Mavrandonis es tombà, va mirar el seu fill, arrufà les celles. "És el meu fill, aquest? —va pensar—. ¿Aquest nap-buf?
. M'havia semblat... A treballar, nois! Es girà, va clavar-me una ullada, arrufà els llavis: —Què fas aquí tan d'hora, patró? Se m'atansà: —Per què
camí a pas lent, per tenir temps d'enfadar-me. M'esforçava a irritar-me, arrufava les celles, serrava els punys, feia tots els gestos de l'home enfadat,
és hora de deixar el treball i dinar. Zorbàs es va girar; em veié, arrufà el nas: —Amb el teu permís, patró —digué—, deixa'ns. Vés a dinar
viatgem, i encara no hem tret el nas del llindar de casa nostra. Zorbàs arrufà els llavis; no digué res. Només grinyolà, com un gos fidel quan li
Zorbàs—. Ho espatllaràs tot. Parles d'un vell acord que ja no val. No arrufis les celles, ja no val, et dic! Tindrem el bosc per la meitat de preu. —
espurnes. —Has anat mai a la guerra, Zorbàs? —Què sé jo? —respongué, arrufant el front—. No ho recordo; quina guerra? —Vull dir si has fet la guerra per
—i és d'això que en dic Resurrecció. S'aixecà de nou, atalaià. Va arrufar el front, excitat: —Ve corrent un noi —digué i arrencà a córrer cap al
tornar tot seguit. —L'has vista? —li vaig preguntar—. Com segueix? Zorbàs arrufà les celles. —No té res —digué—; es morirà. I se n'anà corrents cap
arreplegar alguna cosa. —Si t'haig de dir la veritat —digué la tia Lenio, arrufant la seva boqueta esdentegada—, si t'he de dir la veritat, tia Malamadènia,
la nuca de Mimitó i que només se li veien els escarpins... El mestre arrufà les celles, tornà a posar-se l'escrivania a la cintura, plegà el full de
mirava, mirava, i no arribava a comprendre; ficà el cap sota l'ala i s'arrufà. Quan Zorbàs despenjà la gàbia, el lloro es redreçà. Volia parlar, però
a cuinar. Així que alçà el cap i em mirà va comprendre d'on venia; arrufà les celles. Després de tants dies de silenci, aquell vespre va tornar a
valen? —he preguntat jo, ficant mà al butxacó de l'ermilla. La dòna ha arrufat el front, m'ha clavat una mirada reptadora y ha exclamat: —Son benehides;
Clavà'ls ulls tot extranyant en aquell desconegut enarcant les celles y arrufant el front, y en haventlo invitat bonament a passar endevant, se l'endugué
de pagesos va gratarse'l cap; y'l vell Molas, ab els ulls clavats a terra, arrufà'l nas com si sentís farúm de socarrim. —Sí, —continuà l'orador,
, se'n diu sort! Que bufin ara els vents i la neu sigui empesa, i el cel arrufi les celles! Pel cabal que en faig! Mentre aquests joves parlotegen, fent
Lloro de les Bermudes, amb un estremiment. —Dispenseu —digué el Ratolí, arrufant el nas, però molt polidament.— Heu parlat? —No pas jo! —digué el Lloro
aixecà els ulls, i veié la Reina, davant llur, amb els braços creuats, arrufant les celles com una tamborinada. —Quin bon dia que fa, Majestat! —començà
—digué el Rei amb un aire de melangia; i després de creuar els braços i d'arrufar les celles davant la cuinera fins que sos ulls es perderen gairebé
vol dir Vostra Majestat, és clar! —féu en un to molt respectuós, però arrufant les celles i posant-li mala carota mentre parlava. —Gens important, és
de la família. Estava barallat amb tota la seva parentela. Quan arrufava les celles, tothom callava, s'enrojolava i baixava els ulls. Tenia,
estat parenta. Doloretes Bòtil, grotesca cara botirona, alaferida, arrufa dramàticament les celles: —Una mare, per mi. Una mare! Dringuen les
aquestes idees tan personals i aquesta independència de caràcter feien arrufar el nas als elements oficials. En tenim la prova en el fet que, de retorn
d'haver de saltar a terra i emprendre la marxa cap a Valldemosa tothom ha arrufat el nas i hi ha posat vuits i nous: l'un que això, l'altre que allò,
que estava dibuixant i havia manat de dir que no hi era per ningú. Estela arrufà el nasset contrariada. Vilaret féu passar Joan Antoni a la seva cambra.
i de les més rebregades, que hi havia prop del seu tallar. Joan Antoni arrufà el nas. —Vilaret, vas malament —li digué. —Si volgués fer l'erudit, o
les maresmes i terraplenar-les, plantar milers d'eucaliptus. Vilaret arrufà el nas: —Per si o per no —digué al metge— li adverteixo que el malalt té
i net, i anava llis de galtes com una lluna clara. El rector, fins arrufà el nas, com si sentís una ferumeta d'heretgia. Missenyor Copeli —aquest
posarem, valga'ns Déu? Mireu: la carn d'olla. I, és clar, tothom hi arrufa el nas! Ja ens duen, però, els conills i les llebres amb salsa... Ja

  Pàgina 1 (de 8) 50 següents »