×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb aspirar |
Freqüència total: 3026 |
CTILC1 |
que en aquesta breu demanda s'enclou tot el bé a què una ànima digna pot | aspirar | en aquest món? T'ho repeteixo: si el teu cor et demana d'anar a ciutat, | Déu et concedeix tenir fills gaudiràs de l'única felicitat a què es pot | aspirar | en aquest món, però l'única també veritable. Llavors, passats els anys, | pla gairebé d'igualtat amb l'home; de més a més, aquest sentiment | aspira | a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, | per a la dolça, grisa i resignada multitud dels súbdits, que solament | aspiren | a viure aquesta vida en pau i gràcia de Déu... Avarícia Sospito que deu | un vici d'origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si | aspireu | a conservar la "disponibilitat permanent" que n'és el pressupòsit, heu | en elles l'home no va poder desenvolupar-se en la mesura gloriosa a què | aspirava | . Demà, almenys, disposarà de millors avinenteses. La "ciència" i la | vacil·la ni s'hi inhibeix: vol conciliar, que és una cosa ben distinta; | aspira | a la síntesi que integri els valors positius —positius al seu criteri— | fora del luteranisme. D'aleshores endavant, l'home de lletres europeu | aspirarà | a conservar l'autonomia, a augmentar-la, erigint-se així davant els | sovint podia circular com anònima, vàlida per ella mateixa—, sinó que | aspiren | a fer la "seva" obra: una obra que porti l'empremta singularíssima del | decepció. No és que el ciutadà s'estranyi de comprovar que el salvatge | aspira | a abandonar la seva teòricament privilegiada condició de salvatge. Més | els vicis no vol propugnar uns capteniments diametralment oposats: no | aspira | substituir la ira per la paciència, la luxúria per la castedat, la | els ciutadans, els sotmesos. Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no | aspiren | a manar: s'acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els | que va enlairant-se cap al sostre, en direcció als altaveus que semblen | aspirar | -lo, i aleshores, tot d'una, la remor metàl·lica cessa i una veueta prima | no se li acudeixi d'aplicar a una finalitat estranya uns principis que | aspiren | a satisfer unes altres necessitats. I quan això ha estat fet, heu hagut | la til·la, i devia ser la seva manera de captar la bellesa dels camps, | aspirar | aquell perfum i rebre la polsina groga. Vigilava la verema de la vella i | pueril o de les Súmules per dir que | aspirava | a la vida eterna, perquè tal llenguatge li hauria semblat arcaic, inútil, | és grotesca, perquè amb mig milió d'habitants Catalunya no podia ni | aspirar | a rebutjar els vuit milions de francesos de sant Lluís, ni gairebé a | revé amb un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d'Ernestina. Aquesta | aspira | amb avidesa l'aire fred del crepuscle. No s'adona de la presència de la | les ruïnes de la història, té enfront del món hispànic una història que | aspira | a posseir sentit i a integrar-se amb la seva ànima de manera que sembli | el futur i va deixant endarrera la inconfusible estela de la història. | Aspirar | a la continuïtat de la vida significa primordialment voler que la vida | contrari d'aquesta actitud que, fidel a la continuïtat i a la tradició, | aspira | sempre a acabar el que ha començat, a donar els darrers tocs a qualsevol | , com es diu gràficament en francès, "cremar-se". Ara bé, el treball que | aspira | a fer el català és precisament aquell treball on cap etapa es crema i on | una lucidesa que no es submergeix tal vegada a grans profunditats, perquè | aspira | sempre a claredats i a transparències. L'home entenimentat no és encara | homes i les coses en llur immediata presència. L'home assenyat, en canvi, | aspira | a no errar en els seus judicis. Per això el seny ofereix un primer | dues coses, és perquè es tracta alhora de les dues, és perquè el seny | aspira | sempre a enjudiciar sense renunciar. En certa manera, el seny sorgeix, | com llur riquesa interior. De manera semblant a la continuïtat, el català | aspira | doblement a la concreció, a una concreció que no sigui massa vaga ni | a la idea de la divinitat i de la unió integral amb Déu, a la qual han | aspirat | alguns místics de confessió monoteista, emprant aquests procediments una | com un nen, podria interpretar-lo com a home. De mica en mica ell podia | aspirar | a ésser el confident de Maria Lluïsa; es feia la il·lusió d'ajudar-la, de | dos forasters, l'un al costat de l'altre, era el màxim a què Ferran podia | aspirar | . El somni que ell havia imaginat ja era impossible. Ell tenia de Maria | No serà gran virtut la del varó que a l'aureola d'impecable | aspiri | als ulls de la selecta opinió, i en el mirall de | teològic, l'Humanisme promou una filosofia, una ciència, un art, que | aspiren | a una total desvinculació de tuteles ja sentides com a exteriors. La | o cinc-cents anys. Pinta el que veu, a vegades el que creu veure, i | aspira | que la seua obra en siga una reproducció fidel. La fidelitat estarà més o | Renaixement no té res a veure amb la que formulaven els escolàstics: no s' | aspirava | ja a pensar-la en un grau radical, en Déu per tant; o, si hom la | . "Monet no és més que un ull", deia Cézanne, una mica irritat. I no | aspiraven | a cap altra cosa, aquells romàntics rerassagats: traslladar al llenç les | en una vida de lluita i de sofriment, elles són l'infinit del dolor | aspirant | desesperadament a fer-se visible. Fills de l'impressionisme, per | inútils. Qualsevol mot que Laura proferís, Pere el repetia mentalment; n' | aspirava | el perfum. El ressò d'aquella veu clara el desvetllava de nits, com un | també plorà tot sol, sense més ni més, malgrat la seva força; defallí en | aspirar | el perfum imaginari de Laura, com si fos una droga meravellosa i | que eren adreçats a Pere, mal volgués negar-s'ho; i sabia que ell els | aspirava | , els bevia com una aigua bona. Després, la pressió de la mà d'aquell | cercle viciós d'una felicitat imaginària. La compensació li era de poder | aspirar | els efluvis del propi amor, que ella creia comú a tots dos: captació d'un | oferí Balari i que els que reunim en les presents pàgines, que no poden | aspirar | més que a ésser una mena d'introducció a la matèria que tractarem als | que en fos fins pensant en mi mateix, perquè si algun dia jo puc | aspirar | al Deganat no em semblaria just d'ésser-ne si no n'havia estat ell, com | meva mida, em deixen més a la vora de l'equilibri amb mi mateix al qual | aspiro | , que no pas la proposició prodigiosa i pertorbadora de la perfecció | car totes dues actituds són igualment vàlides. La física i la química | aspiren | ja a tornar a esdevenir qualitatives, és a dir, a retre compte també de | o a l'altra forma, a totes dues o exclusivament present, només ella pot | aspirar | a la universalitat. Una primera conclusió es desprèn de la nostra | imperatives en la societat dels propietaris de gossos de raça, de la qual | aspiro | a formar part. La majoria de vegades, d'altra banda, el nom ha estat | Només ho aconsegueix excepcionalment, ja que el sistema és constantment | aspirat | per la història; i quan hom creu que ha reeixit, es planteja un altre | les recerques s'obtindria un resultat millor: en tant que la història | aspira | a la significació, es condemna a escollir regions, èpoques, grups d'homes | farmàcia. Destapava ampolletes, capsetes, potets que flairava llargament. | Aspirava | les acres olors amb els badius del nas voluptuosament oberts. Em | entranyes de la meva mare, quan tota la sang amb la qual ella em formava, | aspirava | a la destrucció del fill oprobiós (Fins a tal punt havia cregut certes | precisa, desemboirada i ardent com el Camp de Tarragona, i que tot en mi | aspira | a la llum, a la força, al ritme càlid i sonor, i que potser la meva |
|