Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

perquè gruny i et planta cara. Nota els canvis del vent i del temps. Si	assenyala	tempesta, ens estem de sortir de pesca. És intel·ligent, i entens, si
a seny i més enllà. Però era fidel i llesta, posseïa un agut olfacte i va	assenyalar	, amb grinyols i clapits, on era colgada la despulla d'Icàrios. Algun
hi té res a dir, si no és en veu baixa." "I això?",	assenyalava	la meva àvia. "Això, misèries. Es tapen de seguida amb un drap condigne.
silè. Però unes altres tradicions més antigues, a les quals ens acollim,	assenyalen	que pertanys de segur a una família més noble i seriosa, en el seu
Blasi. "Fixa't en la casulla, gramalla, dalmàtica o el que sigui",	assenyalava	la senyora Marigó. "Estranya, oi?" "Avui no hi ha res d'estrany. I
sospitar cap mal. —Candiet: mira què diuen aquests... —Va girar-se tot	assenyalant	el ferro. —Veus aquest ferro? Diuen que no ets capaç d'aixecar-lo. —Aquest
s'havia reclòs després de les primeres disputes conjugals, disputes que	assenyalaren	el començ de la gairebé completa separació en què vivien. Munda del Roso,
seu propietari; els interrogà sobre llur comesa, i amb breus paraules els	assenyalà	la nova ocupació que cadascú exerciria; per acabar els participà que ell
desdejuni. Després s'internaren cap a les deveses. Arribats al camí que	assenyalava	el límit dels cultius, es deturaren. El sol brillava en un cel pur i
la als ulls, travessant-la. Prosseguí: —Quan vaig anar-me'n eres així —	assenyalava	l'alçària amb la mà estesa, exagerant—: sembla que et vegi! I ja tenies
deixar fills. Posseïa una regular fortuna, i no hi havia ningú que no	assenyalés	Mila com l'única hereva dels seus béns. El padrí vivia amb una vella
Malgrat tot, la germana, excitada per la curiositat, li preguntà encara	assenyalant	-li la mà: —Devia ser un accident, oi? —Sí, és un record d'
passa el riu, d'aigües escasses, amb rengleres d'àlbers esvelts que van	assenyalant	el seu curs fins a perdre's cap a la dreta entre dues comes sembrades
prossegueix: —Cal no perdre mai de vista aquella cima. La veu? —Torna a	assenyalar	allà al lluny, cap a l'esquerra—. I caminar de manera que quedi sempre a
semblantment a una cortina el moviment imperceptible de la qual li	assenyala	la presència d'un ésser, i que la mà —el pensament— no s'atreveix a
deturà i sentí esglai per la seva mare, que no venia. Maria del Carme li	assenyalà	l'habitació del fons. L'emoció a penes la deixava parlar, i les llàgrimes
sola com estava, sinó allà on l'esperava ell, i per les sendes que ell li	assenyalava	? La seva fe l'assegurava en el seu camí, i era tan gran la seva fe, que
ignorar la necessitat d'una tria. No falta qui, amb un deix de recança,	assenyali	que la "ciència" —o la "tècnica"— "va massa lluny". És una
a constatacions interessants. Però en dos sentits. D'una banda, com vinc	assenyalant	, la presència de l'escriptor, de la "cronologia" personal d'aquest,
mínim de coherència interna. Els sectaris de la virtut ho encerten, quan	assenyalen	les etapes de depravació col·lectiva com si fossin pròdroms d'una
torna a ser mirat sense fàstic i sense "imaginació". Albert Thibaudet	assenyalava	en La Terre, d'Emile Zola, un primer assaig de portar el
de la Rússia Comunista, de G. Welter. Llibre agut, concís,	assenyala	les profundes divergències que separen l'actual bolxevisme rus del
a buscar un matalàs per a l'alferes. L'he acompanyat fins a la porta i,	assenyalant	cap a Puig de Sucre, on es veien focs, ha dit: ¿Ve? Los moros ya
còmplice del delicte, incorre en el tant de culpa pertinent segons	assenyalen	els articles 0043 bis i 00461, apartat a) del
a les comunes, prop de les quals s'atura, bocabadat. —Què fa? —pregunta,	assenyalant	la dona. Ella és al costat de la butaca, on ha deixat el portamonedes i
? —Mai no n'hi ha hagut cap, aquí —fa la dona. —Se'ns ha	assenyalat	la presència d'un individu. —El nostre germà. Però no és un fugitiu. —On
i de tavernes on formiguegen els clients. Sembla un altre món. Ell	assenyala	cap l'angle dels porxos, on es veuen dos cotxes aparcats. —Potser un
. —No sempre. —Quan he entrat, aquí n'hi havia uns que manejaven caixes —i	assenyala	cap a l'indret de l'ascensor—. Són els qui m'han dit... —Devien ser de
un ignorant —fa el xicot—. Que us ho digui ell. La reducció de la pelvis	assenyala	el començament de l'home, de la posició erecta. No és així? —li pregunta.
de quedar-s'hi. Si no veuen que ens enfilem, ens faran marxar —afegeix,	assenyalant	cap a darrera on, en girar-se, ell pot veure una renglera d'homes
seves necessitats —declara enigmàticament l'home—. N'hem satisfet unes —i	assenyala	cap als portaviandes buits—. Ara cal satisfer-ne unes altres.
Ens referim a individus, naturalment. —Quines cases els han estat	assenyalades	? —Les més mal acabades, com de costum. No cal que afegeixi que ho
i la meva dona —explica l'home—. I aquesta la meva germana. —Tot seguit	assenyala	cap al forat—. Què et sembla? —Ja hi era? —S'ha fet quan entràvem
i pregunta: —Què n'heu fet, dels travessers del llit? —Al costat —	assenyala	la vella. La muller ja s'hi precipita i, mentre el xicot desenrotlla la
deixat el cabàs, el redreça, però l'home diu: —Un moment. Aquesta terra.	Assenyala	el cabàs, on potser hi ha l'equivalent de quatre o cinc quilos. —Què?
sóc fuster. —No us ho he preguntat pas. —És la meva filiació, aquesta? —	assenyala	ell cap a la cartolina. —Sí. —Doncs no sóc fuster. L'home branda la testa
on escriu dues inicials; aleshores li allarga la ploma, amb l'altre dit	assenyala	un indret de la cartolina i diu—: Firmeu aquí. Ell posa: 72633,
amb desgana, manifesta: —Sembla que efectivament pertanyeu a la caserna. —	Assenyala	amb la mà—. En arribar al capdavall, tombeu a la dreta, després a
van dir que després de les deu solen disparar per costum, però enlaire. —	Assenyala	el seu costat, palpa lleugerament el matalàs—. Seieu. No sabia que
—Sí —diu, reconeixent-lo tot d'una—. Us heu disfressat... —i mig	assenyala	el bigoti llarg i caigut, postís, les celles amples i robustes, la
superiors... —M'he de guanyar la vida —fa l'home—. Tinc una família. Ell	assenyala	la noieta que s'ha traslladat cap a l'altra banda de parada, on un client
vol dir res. —Per a mi, sí. —I ho aprova? —diu ell,	assenyalant	el jutge. La noia riu, amb una rialla fresca com l'aigua que transpira
una cridadissa que s'aixeca a l'altre cap de cua, on tot de persones	assenyalen	en direcció a un individu que va desplegant una taula com la dels altres
l'home ha de repetir, allargant la mà: —Vós! —Anem plegats —diu ella,	assenyalant	al seu davant. —Ah! —fa l'uniformat amb una rialleta—. Vós, doncs!
aquella taula? I amb un dit on s'ha incrustat un xic de greix de pernil	assenyala	cap al fons de tot, a l'altra banda, on al costat de la porta hi ha una
contrariada quan un dels funcionaris de la porta de vehicles, li diu tot	assenyalant	la llibreta que s'ha tret de la butxaca: —L'heu de renovar. Caduca avui.
cap, insinuen un somriure dolç, i la del sofà, que té els ulls blaus, li	assenyala	un indret al seu costat. —Aquí estareu bé. Hi esmuny un coixí que
impacienta l'altre, que ja s'ha instal·lat. —Ara —diu el de l'ull tapat.	Assenyala	cap a la noia dels ulls verds—. Començarem per vós. —I al seu company—:
un moment, mentre la noia s'allunya cap al passadís, i aleshores l'	assenyala	a ell—. Ara, vós. —Edat —fa el de l'orella partida. Ell espera
home de l'ull tapat. —A la tercera —fa ell a l'atzar. El seu col·lega	assenyala	cap a la quarta porta del fons. —És aquí. S'hi encaminen i, tot i que

Pàgina 1 (de 231)

50 següents