Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

de la Sarpeta. Al vore-se'l entrar per aquelles portes, lo procurador	ataüllant	-lo, va medir-lo de cap a peus, segons la seua costum, i clavant-
de pesolina en lo cavalló; com la ovelleta que cansada de la pastura	ataülla	el clotet d'aigua en les hores de solana; com el pardalet que entre les
recolzat en un pilar damunt lo pedrís de l'emparrat, des d'on millor	ataüllava	l'alqueria de Marieta; les seues mans jugaven distretes amb el sogall que
ocurrix el tropeçarse dos rondes de fadríns qu' están enguerrats, i al	ataullar	se o, millor, endevinarse, ja desde llunt començen els insults per mig de
embocá al brau Oceá; al trobarse ja a la altura de les illes Canaries va	ataullar	el capitá a la treseta de companyons, que tranquils fumaven en la proa,
la xarxa, s'amagaven, ajupits a dins de l'herba o del sembrat, l'un	ataullant	constantment el filat i l'altre fent sonar el botet. Per a sonar-lo
oli bullent que escalda el braç, i el seu cor de crestat prou	ataülla	que a Terra Santa no hi arriba pas. No manquen
anterior malifeta del seu fill. La cosa es va saber —algú ocult els degué	ataüllar	—, i la segona multa va ser més forta encara que la primera. Allò era
finíssima: si et mous dins la barraca, només que et bellugues, o si t'	ataülla	a través de la pinassa i les botges que et tapen, o si sent el frec
pera que no'l vechen els de dins del treato; pero Visanteta, haventlo	atahullát	, s'acosta poquét á poquét per darrere, li agarra els ous en un grapát, y
capa negra es treia un feix de bitllets de banc que en Mercader no havia	ataüllat	mai junts. Els dividí en dues meitats, n'hi donà una i deia—: L'altra part
furiós d'una punta a l'altra de l'andana. Obria l'ombrel·la, la tancava.	Ataüllava	el camí, remugava, tornava a obrir l'ombrel·la, mentre l'Hipòlit,
d'estar tan sol, s'avorria com un xut. Un dia, d'allí dalt estant, va	ataüllar	santa Cecília, lluny allà baix a vora del riu, menjant aranyons. El sant,
de Rossó se solia presentar al tros. D'un bocí lluny, quan l'amo va	ataüllar	la colla, es va adonar que no treballaven amb gaires ganes. Va arribar al
boscos que hi ha davant del poble, a l'altre costat del riu Valira, van	ataüllar	dues bruixes. Tot i el tel de boira, van veure ben clar com les dues
de la vall inamidable de l'Estuari fins als cims nivis del fons, on podia	ataüllar	el fum blavís de les fumeroles... El sobrecàrrec, que havia conegut totes
de la porta. Des del punt de vista meteorològic, la nit, com ja hem pogut	ataüllar	a través dels records dels personatges, és d'una normalitat exasperant,
—com ara julivert, hàpax, arrissar, fontades, hàl·lux, cabriolar,	ataüllar	, hipàl·lage, amazones, zoòtrop, espenyar o zenital— han esdevingut
ni un so ni encara menys aventurar-se fora de l'escalfor del llit, a	ataüllar	el pas de la comitiva, no fóra que la salmòdia siga obra d'ànimes
confrares. Però Abdó, amb l'esquena xopa enfonsada a la sorra, l'esguard	ataüllant	el cel i la boca oberta tant com podia, panteixant, no pensava sinó en
on la lluna surt cada nit a contemplar-s'hi. Si us hi fixeu bé, podreu	ataüllar	ací i allà esquitxos de vaixells que calen xarxes i recullen la càrrega
que li lliure la filla, la bella i inassequible Meer. Vegeu-lo navegar,	ataüllar	l'horitzó amb l'esguard atent a qualsevol signe: un reflex argentat, un
mateixa del promontori que ara ascendeixen a pas lent els firandants, i	ataüllarem	com es van dibuixant, entre les boires que encara perviuen de la nit,
plaça que s'obre davant del port, ja hi ha un aplec considerable de gent	ataüllant	entre la boira, a qui vol escoltar li fan saber que el bot del de Verga
a fora, amb més força de la que Abdó li hauria suposat mai, però l'home	ataülla	encara una dona ajaguda sobre la taula, a la vora de l'espelma, nua de
Des de la riba no s'albira la casa, tot i que és ben a prop, però s'	ataülla	sense obstacle la Cala Perduda, la platjola que s'hi estén al peu, l'en
i esparvers capaços de mantindre's fixos a l'aire en un punt determinat,	ataüllant	algun animalet per menjar-se'l; allà dalt, solemnes, llunyanes,
desitjat. Montaigne és potser el pare sant de la processó dels solitaris,	ataüllant	el món des de la noble torre al Perigord francès. Josep Pla, al mas de
les golfes de casa, durant anys una habitació perduda. Una torre des d'on	ataüllar	el món, mirant de no fer mala sang del que ocorre extramurs, a la recerca
riu, i en Balau els veia situar-se en llocs elevats de la riba des d'on	ataüllar	la distància cercant quelcom. De primer s'afigurava que encara miraven si
va arribar als llocs que havia trepitjat la vespra i, al fons, va	ataüllar	l'ombrel·la que buscava. A la vora, asseguda i coberta pel mateix abric,