Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

platja. Es posava la mà per visera damunt les seves tofudes celles i	atalaiava	enllà, cap al poble. —Triga la truja... triga la rebregada... triga la
cançons, baralles —i és d'això que en dic Resurrecció. S'aixecà de nou,	atalaià	. Va arrufar el front, excitat: —Ve corrent un noi —digué i arrencà a
esbrinar per quina raó hom assenyala Ceret com una fita. Cal haver	atalaiat	la vila, des dels terrers dels Aspres, blanca en un coixí de prats. Cal
dreta via cap al cel. Tot s'il·luminava com si fos dia entrat. Hom	atalaiava	els cimalls amb els estanys glaçats i els avets de font freda i els ulls
tarda. Doncs el dia s'afluixava i ja feia temps que la Catot i la Tot	atalaiaven	des de l'escala forana de Mas Ventós. La vall emboscada s'oferia sempre
d'aquella sepultura. L'entrada, molt baixa, per cert, ens permetia d'	atalaiar	la mar fosca tot avall. I jo deia: —Els dòlmens, si més no, serveixen per
camines al descobert, sant Pere es va portar al cim d'una collada d'on s'	atalaiava	la mar. La mar era aquella estesa plana que li omplia la mirada. No va
de ponent! Alibou Al més alt de la torre vibra el vent. Què	atalaies	, Nas Tort, a l'Orient? Nas Tort Lo mas verdà tremola sota el
de ponent! Alibou La neu de la gelera es va fonent. ...Què	atalaies	, Nas Tort, a l'Orient? Nas Tort El vent, que mou el blat, i el
casa de pisos discreta. Enmig de la plaça una font amb brocal permet d'	atalaiar	allò que passa quan l'aglomeració esdevé particularment atapeïda.
gentilment ell feia via, que els palets aperlats que nosaltres anàvem a	atalaiar	avall de tot dins el seu si, no es bellugaven gens, ans jeien en una
cosa, salvant la veu d'Eleonora. I ara també, un vast núvol, que havíem	atalaiat	llargament a les regions d'Hèsper, vingué flotant envers nosaltres,
un dels pilars del llit havía amagat en una ombra profunda. Vaig	atalaiar	així dins una viva llum una pintura a la primería no reparada. Era el
i adesiara, en mirar-lo a la cara, se'l diría el purpuri sol ponent	atalaiant	dalt de les roques de Ben Nevis. No obstant, les peregrinacions de la
tal porta badava uns travessos de dit, i heu 's aquí que, de sobte, vaig	ataleiar	-me que de l'obertura, anguilejant pel sòl, n'eixia una cosa, llarga i
Els camins de roca responen amb una ressonància greu. Encara no podeu	ataleiar	-los que ja els sentiu venir al lluny com una cosa fatídica. De sobte
i els seus adeptes, que fossin com la flameta d'un sofre de bóta. I	atalaiaven	la foscor dels recons, els tous d'herbei, el frontispici dels nínxols i
dels gorets, al mig del rodar vagorós de fullaraca. Després d'haver	atalaiat	contra claror el tènue flamejar d'una ala i perdut enllà el refilet
les frondes dels hortets són frondes de passió, i les petites runes que	atalaieu	de tant en tant, runes de Sinaí. Més endintre de la cloterada, es mitiga
espirituals que allà els han duit. Per això, quan hi entrà l'àngel —que	atalaià	Einstein—, portant l'espasa de la justícia, foren molts els expulsats: ho
vertaderament interessant, en un home com ell, no és precisament aquest	atalaiar	genial damunt l'esdevenidor, aquesta mena d'endevinalles reduïdes en
i no un pobrissó que no és figura de reis ni els lladres el sabrien	atalaiar	sense parenceria. Decebut segona vegada el germà del rei, ensibornà el
havia de parlar-ne amb sa mare. A ell ja li estranyava, però no podia	atalaiar	-ne els motius. Ella vol —pensava— deixar passar un xic de temps. Potser
assolírem la placeta de l'Església; i, així que hi fórem arribats, ja	atalaiàrem	en Xaneta, que pujava per l'Escala Nova, carregat amb la baluerna de les
pes caminals des Cel, rumiant, rumiant. Què faràs, què diràs?... Ve que	atalaia	es seu Mestre, que es passejava per una prada de lliris florits; i va i
temptació, vaig aixecar-me i em vaig posar a passejar per sobre el marge,	atalaiant	el paisatge. IV El dia no podia trigar a venir. Se va enllumenar
que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a l'arbret, i tal volta hi	atalaiàvem	una raïmada de lluers empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol
per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim,	atalaiant	-nos des d'allí com des d'un terradet, hi feien planxes gimnàstiques,
d'amor Des del balcó de la meva cambra, obert sobre la plaça del Vi, s'	atalaiava	un bon tros del carrer de Ciutadans, tota la plaça, la pujada del Pont de
roigs de fulla seca i verds de paret rònega. No s'acabarien mai? Vaig	atalaiar	pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi. Sempre voltes i més
pas dubtar-ho: el traüllaven, li veien l'ànima. Si de cop i volta s'hagués	atalaiat	que es passejava sense bragues, no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se
a un recó, on hi havia una taula desocupada, que ja de fora estant havia	atalaiat	. S'hi assegué al davant d'esquena a la concurrència, es tragué una moneda
recerca d'una balma, on fer nit a cobert de la serena. Roda que roda, no n'	atalaiava	cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant més i més a cada pas, arribà per
Baltrons. Va pujar a dalt d'un turonet per orientar-se i tot seguit va	atalaiar	Vilablanca al lluny, cap al nord, més enllà de la gran plana de Figueres.
vingut a posar-se als cimals de la verneda i des d'aquelles altituds	atalaiaven	els voltants com solen fer cada vespre per escollir el jóc. L'aigua dels
un periscopi, però un periscopi susceptible d'entendrir-se. Diríeu que	atalaia	, al lluny, l'arribada d'un amic que enyora. En caminar, branda la còrpora
d'un excés de civilització i d'urbanitat. Del gat de col·legi, si pogués	atalaiar	les rates en un redós del pati o a la falda d'una mestressa, ningú no en
deixà. Desitjava aprofitar-se, però, d'aquella estoneta de llibertat, i	atalaiant	un sabatot l'envestí sense contemplacions. I vinga'n bots i capgirells,
Però només Déu podia conèixer el que passava pel seu interior en	atalaiar	una criatura del barri saltironant a fora del reixat, i qui diu una
soterrani. Era engrescador robar-los-hi a les seves barbes, mentre estés	atalaiant	, des del primer estatge, el que succeïa en el rastell. Un gos el matava
diu Jacob. Si em fas ço que et diré, tornaré a pasturar el teu bestiar,	atalaiaré	. Passaré avui per totes les teves remades, apartant d'allí tot el bestiar
el cor, però alhora l'espectacle us encisa. Si feu com el capità, si	atalaieu	el fons del mar descobriu la naturalesa submarina, vària, meravellosa,
sement de dolor reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i	atalaià	d'ací d'allà per veure si en descobriria algun altre de més tranquil. A
me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que ningú no se n'	atalaia	perquè et trobes en es mateix cas que un music que no pogués sonar sinó
no ès res... quitxalla... Són es cristofolets de sa diada, que s'han	atalaiat	de vosatros i vénen a encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb
—Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i, quan n'	atalaien	una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen fins que, cansada,
que constituïen el fons marí de la part més engolfada de la cala, s'	atalaiaven	tan netament com si estiguessin a l'aire lliure; i àdhuc, a l'aire
finestra, allargassant el coll dintre la reixa ventruda, per tal de poder	atalaiar	carretera avall, devés Girona. En les nits de lluna, la ruta i els
brins que li pessigollejaven el clatell, engrandia l'espitllera per on	atalaiava	la menjada i, amb el cor una mica somogut i l'escopeta a punt, romania
en el pendent margener encatifat d'herba renadiua, sense deixar d'	atalaiar	les regues de fesols menuts, el llamí mortífer de les perdius. S'amarava

Pàgina 1 (de 6)

50 següents