×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb avergonyir |
Freqüència total: 1065 |
CTILC1 |
en acariciar-la, la refrescarien i l'apaivagarien. La banda ruminant l' | avergonyia | i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que | dos xipollegen amb els camals dels pantalons alçats fins a mitja cama, | avergonyits | per les rialles de les dones, una de les quals simula que els imita i es | filles. "I eren tan bones!" Eren unes veritables senyores; però no s' | avergonyien | d'ell, i el tio Jaume, quan venien al poble, anava al costat | filles d'un pobre barquer, i que anessin amb ell pels carrers, que no s' | avergonyissin | del seu pare. —Coses de la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida | ball impressionant, que no fa riure gens, que deprimeix una mica i | avergonyeix | una mica, com qualsevol dansa de les races de color, deixades anar pel | menja. Ell és l'home! Jo no compto. Els fills dels meus fills s' | avergonyiran | de mi perquè he malmès el benestar de tothom per sempre. I ja no faré res | així d'haver de recitar aquell esperpent de la seva infantesa que ara l' | avergonyia | i a més estava escrit en castellà. Capítol XIX Així s'escriu la | en la carrera. Carrera que ens durà a la trista, | avergonyida | inèrcia i decebuda pau; al capdavall font estroncada | porta del passadís.)] Faries un mal paper, home! Vols que acabi per | avergonyir | -me de tu? Pepe. [(Adonant-se de Víctor.)] Gràcies a Déu | li donaria una resposta definitiva. Frederic es desesperà a soles, s' | avergonyí | de la seva feblesa, d'haver anat a confessar-se amb un jueu; però la | fe, que reia estrepitosament, fent brandar el casc flamejant del cabell i | avergonyint | les perles del pit, com la jove Baronessa de Moragues, una fabricanta | de Conxa era una fastiguejant desesperació, era un motiu de rialles que | avergonyien | l'amant decebut. Conxa, per a un observador fred, hauria semblat en | només sento parlar de diners, i em fa por de saber que en tens tants, i m' | avergonyeixo | de ser una pobra. —Ja han començat a retreure-t'ho? —interroga ell, amb | abans que pugui posar en ridícul el bon nom dels Muntanyola i faci | avergonyir | Tomàs per tota la vida. A més, serà una bona obra per a la salvació de | Sí!: és adorable; ja ho sé. Creu-me; no facis que s'hagi d' | avergonyir | davant Déu, com aquelles majordones que em retreies, que es senyen amb | , a fer-me adonar de coses que mai no hauria pensat. Ha fet que la gent s' | avergonyís | de mi, que em treguin d'aquest poble. I ara em diu, tot escrupolós, que no | d'Aida"; i va respondre: "Sí!" Per què ens n'hem d' | avergonyir | ? Seria diferent, ja s'entén, si no ens agradava res més! Però cada cosa | 'm fassis glatir. Aixís... Bona minyona!— Y llavors, la Toneta, com si l' | avergonyís | posar altra volta de manifest la seva gelosía, com si temés ferho en veu | que tranzitavan per las Ramblas. La confessió qu' havía de fer l' | avergonyía | fondament. Sols l' amor que duya á la Toneta, la compassió que li | de la malalta y 'l retopament constant de la desilusió y l' esperansa. | Avergonyida | la Madrona per lo ocorregut, havía reparat en posar més los peus en casa | entrava una mena de por, una certa por indefinible de la qual després ens | avergonyíem | tot reprotxant-nos-la, i ens en tornàvem a la Selva a peu sense haver | una fruïció nerviosa i febrosenca que ens deixava tan insatisfets com | avergonyits | i tristos. Després jo m'escapolia cap a la farmàcia amb l'ànima amarada | l'amant creuen haver descobert. Tornat a la vida, probablement s' | avergonyiria | de no poder explicar lògicament la raó del seu acte, o potser de la | dels forts, no vacil·lo tampoc a dir que és un acte absurd. I res no ens | avergonyeix | tant com una acció nostra a l'hora en què comencem a veure-la absurda. No | la podia fer servir d'escriptori sinó un infeliç com jo. M'enrabiava i m' | avergonyia | d'haver somniat, d'haver tingut vel·leïtats poètiques abocat en aquella | més eixorca esdevenia la meva joventut! Així, tot acostant-me a casa, m' | avergonyia | de la meva nul·litat. Els meus amics tenien raó de considerar-me un | m'hauria pogut donar. Car així no em calia revelar res a ningú i només m' | avergonyia | davant de mi mateix. Hauria volgut caure malalt de llarga malaltia i que | per temperament. Quan estava segur d'haver penetrat dintre meu semblava | avergonyir | -se'n. Llavors em donava la raó de tot, es posava del meu costat, car era | i de la covardia. Però per què? Per quina raó?, em pregunto avui. Me n' | avergonyeixo | , però ho començo a comprendre. Allò era una resultant: el meu | A més, aquella farsa m'havia rebaixat als seus ulls. Tots dos estàvem com | avergonyits | , còmplices d'una canallada. A la cuina, en rentar-me, vaig veure una | altres vegades, la commoció, en refredar-se, m'augmentava la irritació. M' | avergonyia | de la meva sensibilitat. Les relacions entre la meva mare i jo tenien, ho | Jo sóc un doner (ací l'altra paraula més crua) i me'n gloriejo. Tu te n' | avergonyeixes | , però les empaites amb més fúria que jo, perquè ets més jove. Després, | que mai —i per sempre— l'orgull de la teva dignitat d'home. Hi ha qui s' | avergonyeix | d'haver patit fam i fred. Infeliç d'ell, que no en sabrà aprofitar la | Quina ignorància, la meva! Quantes coses aprendria durant el viatge! Vaig | avergonyir | -me de la meva joventut de sentimental ignorant de la Geografia, la | dormiu tranquil i deixeu dormir els altres. Apago el llum? Bona nit. Vaig | avergonyir | -me d'haver mostrat la meva por. No recordava res, res, sinó d'haver | de la meva partença de Barcelona. Ni un acte solitari del qual hagués d' | avergonyir | -me. Si em venia un pensament sensual, l'apartava ràpidament. Podia | enyorança del plaer consumit. Ningú no li feia cap retret, ni ell no se n' | avergonyia | . Era una cosa acceptada per tothom. El dilluns era un dia terrible per a | amb les seves necessitats espirituals i sensuals. Aleshores ja no m' | avergonyia | de la meva sensualitat antiga i només em dolia de no haver-la poguda | em penetra. —Ah, petiot, i tu vols ésser un anarquista?... Jo m' | avergonyeixo | de no ésser sinó un sentimental i em replego dintre meu com un cargol | manyà: "A mi no m'agrada mangar." I m'espanto, més ben dit, m' | avergonyeixo | d'anar carreteres enllà amb aquest home que no em sembla pas un | groller i material com Josep. Aleshores, en aquells moments, ben lluny d' | avergonyir | -me de portar aquella mena d'existència, potser per molts altres aspectes | la importància del meu acte, el trobava més greu per moments. No me n' | avergonyia | , m'hi entendria. Vaig mirar enrera per si Josep s'havia adonat del meu | ¡Oh! [(ab sentiment.)] Roch· Los seus críms m' | avergonyan | y aquesta virtut m' abat. Ab vostre perdó 'm feu veure ahont son los | la Pátria la paraula misteriosa, que fins ella de mon crím se condól y s' | avergonya | . [(Pausa)] ¡Quant tarda á passar lo temps! ¡Y que llargas son las | y si després me perdona, no sab que sols ab sa mort mata un fet que m' | avergonya | . Ton. Sí, pero la vostra filla del Timbaler está boja. | compassat i somort de les ales. En encendre el llum sembla que cadascú s' | avergonyeixi | d'exhibir el seu rostre. Humbert, ensonyat, es tomba i consulta el | cosa meva. Jeia igual que un llangardaix a ple sol. Una vegada, no me n' | avergonyeixo | , vaig plorar sense saber per què. Quan tornava a la fàbrica el pare es | vaig haver de fer a vint-i-cinc anys mereixien una altra recompensa. M' | avergonyia | del meu vocabulari. Em sentia obligat a rellegir els meus llibres, fins i | vell, trobar-lo intolerable... No, no el coneixia. Era un altre. Gaspar s' | avergonyeix | de la seva ignorància, i quan la seva mare el crida de nou, està a punt | a l'església, llagrimejant d'emoció, s'agenollés al costat d'ella i no s' | avergonyís | d'entonar les cançons nadalenques. I, per coronar la festa familiar, com |
|