Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
avergonyir V 925 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2013)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb avergonyir Freqüència total:  925 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

en acariciar-la, la refrescarien i l'apaivagarien. La banda ruminant l'avergonyia i la irritava i, en pensar-hi —i no recordava haver-ho oblidat mai des que
dos xipollegen amb els camals dels pantalons alçats fins a mitja cama, avergonyits per les rialles de les dones, una de les quals simula que els imita i es
filles. "I eren tan bones!" Eren unes veritables senyores; però no s'avergonyien d'ell, i el tio Jaume, quan venien al poble, anava al costat
filles d'un pobre barquer, i que anessin amb ell pels carrers, que no s'avergonyissin del seu pare. —Coses de la vida, ja ho veieu! Un ha estat tota la vida
ball impressionant, que no fa riure gens, que deprimeix una mica i avergonyeix una mica, com qualsevol dansa de les races de color, deixades anar pel
menja. Ell és l'home! Jo no compto. Els fills dels meus fills s'avergonyiran de mi perquè he malmès el benestar de tothom per sempre. I ja no faré res
així d'haver de recitar aquell esperpent de la seva infantesa que ara l'avergonyia i a més estava escrit en castellà. Capítol XIX Així s'escriu la
en la carrera. Carrera que ens durà a la trista, avergonyida inèrcia i decebuda pau; al capdavall font estroncada
porta del passadís.)] Faries un mal paper, home! Vols que acabi per avergonyir-me de tu? Pepe. [(Adonant-se de Víctor.)] Gràcies a Déu
li donaria una resposta definitiva. Frederic es desesperà a soles, s'avergonyí de la seva feblesa, d'haver anat a confessar-se amb un jueu; però la
fe, que reia estrepitosament, fent brandar el casc flamejant del cabell i avergonyint les perles del pit, com la jove Baronessa de Moragues, una fabricanta
de Conxa era una fastiguejant desesperació, era un motiu de rialles que avergonyien l'amant decebut. Conxa, per a un observador fred, hauria semblat en
només sento parlar de diners, i em fa por de saber que en tens tants, i m'avergonyeixo de ser una pobra. —Ja han començat a retreure-t'ho? —interroga ell, amb
abans que pugui posar en ridícul el bon nom dels Muntanyola i faci avergonyir Tomàs per tota la vida. A més, serà una bona obra per a la salvació de
Sí!: és adorable; ja ho sé. Creu-me; no facis que s'hagi d'avergonyir davant Déu, com aquelles majordones que em retreies, que es senyen amb
, a fer-me adonar de coses que mai no hauria pensat. Ha fet que la gent s'avergonyís de mi, que em treguin d'aquest poble. I ara em diu, tot escrupolós, que no
d'/Aida\"; i va respondre: "Sí!" Per què ens n'hem d'avergonyir? Seria diferent, ja s'entén, si no ens agradava res més! Però cada cosa
'm fassis glatir. Aixís... Bona minyona!— Y llavors, la Toneta, com si l' avergonyís posar altra volta de manifest la seva gelosía, com si temés ferho en veu
que tranzitavan per las Ramblas. La confessió qu' havía de fer l' avergonyía fondament. Sols l' amor que duya á la Toneta, la compassió que li
de la malalta y 'l retopament constant de la desilusió y l' esperansa. Avergonyida la Madrona per lo ocorregut, havía reparat en posar més los peus en casa
entrava una mena de por, una certa por indefinible de la qual després ens avergonyíem tot reprotxant-nos-la, i ens en tornàvem a la Selva a peu sense haver
una fruïció nerviosa i febrosenca que ens deixava tan insatisfets com avergonyits i tristos. Després jo m'escapolia cap a la farmàcia amb l'ànima amarada
l'amant creuen haver descobert. Tornat a la vida, probablement s'avergonyiria de no poder explicar lògicament la raó del seu acte, o potser de la
dels forts, no vacil·lo tampoc a dir que és un acte absurd. I res no ens avergonyeix tant com una acció nostra a l'hora en què comencem a veure-la absurda. No
la podia fer servir d'escriptori sinó un infeliç com jo. M'enrabiava i m'avergonyia d'haver somniat, d'haver tingut vel·leïtats poètiques abocat en aquella
més eixorca esdevenia la meva joventut! Així, tot acostant-me a casa, m'avergonyia de la meva nul·litat. Els meus amics tenien raó de considerar-me un
m'hauria pogut donar. Car així no em calia revelar res a ningú i només m'avergonyia davant de mi mateix. Hauria volgut caure malalt de llarga malaltia i que
per temperament. Quan estava segur d'haver penetrat dintre meu semblava avergonyir-se'n. Llavors em donava la raó de tot, es posava del meu costat, car era
i de la covardia. Però per què? Per quina raó?, em pregunto avui. Me n'avergonyeixo, però ho començo a comprendre. Allò era una resultant: el meu
A més, aquella farsa m'havia rebaixat als seus ulls. Tots dos estàvem com avergonyits, còmplices d'una canallada. A la cuina, en rentar-me, vaig veure una
altres vegades, la commoció, en refredar-se, m'augmentava la irritació. M'avergonyia de la meva sensibilitat. Les relacions entre la meva mare i jo tenien, ho
Jo sóc un doner (ací l'altra paraula més crua) i me'n gloriejo. Tu te n'avergonyeixes, però les empaites amb més fúria que jo, perquè ets més jove. Després,
que mai —i per sempre— l'orgull de la teva dignitat d'home. Hi ha qui s'avergonyeix d'haver patit fam i fred. Infeliç d'ell, que no en sabrà aprofitar la
Quina ignorància, la meva! Quantes coses aprendria durant el viatge! Vaig avergonyir-me de la meva joventut de sentimental ignorant de la Geografia, la
dormiu tranquil i deixeu dormir els altres. Apago el llum? Bona nit. Vaig avergonyir-me d'haver mostrat la meva por. No recordava res, res, sinó d'haver
de la meva partença de Barcelona. Ni un acte solitari del qual hagués d'avergonyir-me. Si em venia un pensament sensual, l'apartava ràpidament. Podia
enyorança del plaer consumit. Ningú no li feia cap retret, ni ell no se n'avergonyia. Era una cosa acceptada per tothom. El dilluns era un dia terrible per a
amb les seves necessitats espirituals i sensuals. Aleshores ja no m'avergonyia de la meva sensualitat antiga i només em dolia de no haver-la poguda
em penetra. —Ah, petiot, i tu vols ésser un anarquista?... Jo m'avergonyeixo de no ésser sinó un sentimental i em replego dintre meu com un cargol
manyà: "A mi no m'agrada mangar." I m'espanto, més ben dit, m'avergonyeixo d'anar carreteres enllà amb aquest home que no em sembla pas un
groller i material com Josep. Aleshores, en aquells moments, ben lluny d'avergonyir-me de portar aquella mena d'existència, potser per molts altres aspectes
la importància del meu acte, el trobava més greu per moments. No me n'avergonyia, m'hi entendria. Vaig mirar enrera per si Josep s'havia adonat del meu
¡Oh! [(ab sentiment.)] Roch· Los seus críms m' avergonyan y aquesta virtut m' abat. Ab vostre perdó 'm feu veure ahont son los
la Pátria la paraula misteriosa, que fins ella de mon crím se condól y s' avergonya. [(Pausa)] ¡Quant tarda á passar lo temps! ¡Y que llargas son las
y si després me perdona, no sab que sols ab sa mort mata un fet que m' avergonya. Ton. Sí, pero la vostra filla del Timbaler está boja.
compassat i somort de les ales. En encendre el llum sembla que cadascú s'avergonyeixi d'exhibir el seu rostre. Humbert, ensonyat, es tomba i consulta el
cosa meva. Jeia igual que un llangardaix a ple sol. Una vegada, no me n'avergonyeixo, vaig plorar sense saber per què. Quan tornava a la fàbrica el pare es
vaig haver de fer a vint-i-cinc anys mereixien una altra recompensa. M'avergonyia del meu vocabulari. Em sentia obligat a rellegir els meus llibres, fins i
vell, trobar-lo intolerable... No, no el coneixia. Era un altre. Gaspar s'avergonyeix de la seva ignorància, i quan la seva mare el crida de nou, està a punt
a l'església, llagrimejant d'emoció, s'agenollés al costat d'ella i no s'avergonyís d'entonar les cançons nadalenques. I, per coronar la festa familiar, com

  Pàgina 1 (de 19) 50 següents »