Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

viatges, i passà el riu. Feia alguns anys que faltava d'allí. L'antic	barquer	havia mort; el nou, no el coneixia, car aquests barquers procedien
d'allí. L'antic barquer havia mort; el nou, no el coneixia, car aquests	barquers	procedien gairebé tots de poblets de mar, i Tino Costa s'estalvià l'enuig
de mar, i Tino Costa s'estalvià l'enuig de les preguntes. Saludà el	barquer	, li donà una moneda i s'allunyà cap al poble. Els carrers eren gairebé
mig de tot, el campanar. Per a passar el riu hi havia una barca, amb dos	barquers	, que s'alternaven; el servei era permanent, i àdhuc a la nit, en ple
, i àdhuc a la nit, en ple hivern, cridant d'una de les vores, acudia el	barquer	. Trigava més o menys, però acudia. El tio Jaume era, dels dos
Trigava més o menys, però acudia. El tio Jaume era, dels dos	barquers	, el de més edat, el més conegut. Era menut i flac i estava ja —ho era
eren tragos! I ja ho veieu: encara estic aquí. El tio Jaume, el	barquer	, era un home ja d'edat; era un vell, i era menut i escarransit; tenia la
aquelles dues "senyores" fossin les filles d'ell, les filles d'un pobre	barquer	, i que anessin amb ell pels carrers, que no s'avergonyissin del seu pare.
món!— i que, malgrat tot, no s'oblidaven del seu pare, que era un pobre	barquer	. Així rient-se alguns pels seus dintres, els altres compadint-se d'ell, i
us trobareu aquí. No és com lo de Cuba. Allò sí que eren tragos! I el vell	barquer	desenrotllava la corda; agafava els rems, mentre vogava amb lentitud, amb
tornar sempre a les seves filles. "Què voleu? És la vida. Un és un pobre	barquer	, i Déu li dóna dues filles..." La figuera maleïda i el conte del Boni A
acabat aquella tarda, evidentment suggerida per la lectura de Goethe. Un	barquer	enamorat d'un amor ideal i perdut reveia la imatge adorada a través de
familiar! Allà en aquella cabana, entre els joncars, hi deu haver els dos	barquers	de /L'arlesiana\. Damunt d'aquest bastiment que davalla, no hi
Electra, i aquest acte era bo. El portaré sobre les espatlles com un	barquer	porta els viatgers, el faré passar a l'altra riba i en donaré comptes. I
totes les sirenes dels vaixells, i amb els crits dels carreters i dels	barquers	. Mirava, mirava, i una xarxa de mar, de pluja i de partida anava
Vam fer dringar els vasets. Era ja gran dia. El vaixell xiulava. El	barquer	que havia portat les meves maletes em féu un senyal. —Som-hi —vaig dir—.
vida d'aventures, tots, tots, sense mancar-ne ni un; fins i tot el vell	barquer	, esdentegat i geperut, que un vespre l'havia portada a passejar per les
el dia ha crescut. El vapor no atraca. Pintoresques escenes dels	barquers	disputant-se per dur el passatge a terra. Res no m'acuita, i, abocat a la
mar sempre ho és de drecera. Un sen và, doncs, a una riba, crida un	barquer	i aneu cap a Palma. Un crida al barquer, però el barquer dorm. S'hi està
và, doncs, a una riba, crida un barquer i aneu cap a Palma. Un crida al	barquer	, però el barquer dorm. S'hi està tan bé dintre d'una barca, tenint les
riba, crida un barquer i aneu cap a Palma. Un crida al barquer, però el	barquer	dorm. S'hi està tan bé dintre d'una barca, tenint les ones per breçol...;
hi cau un solet tan manyac, que un troba natural que dormi. A esser	barquer	, qui no dormiria? El barquer dorm, però al cap d'una estona que un l'ha
que un troba natural que dormi. A esser barquer, qui no dormiria? El	barquer	dorm, però al cap d'una estona que un l'ha cridat, es desvetlla, s'aixeca
de cent anys i implorar clemència una vegada i altra abans que el sorrut	barquer	no se'n compadeixi. Per això els romans posaven un òbol entre les dents
entusiasmades. Quan seria? Ben aviat? —Només cal avenir-se amb el	barquer	—contestà Vilaret. —Que vingui Joan Antoni! —exclamà la gran. —Si, si que
S'ajornà la sortida una i dues vegades, la primera per malaltia del	barquer	amb el qual ja s'havien compromès, la segona per causa del temps. Joan
amb les teves virtuts i vas a embriagar-te d'amagat primer amb el	barquer	i després al far amb els torrers... —Oh, sí! Tot és veritat! —cridà Joan
a taula. XI Camí del petit port de Salou, on ja els esperaria el	barquer	, Vilaret i Joan Antoni anaven conversant. Tàrrec i Tristany s'havien
àdhuc l'afany de gaudi semblava somort. —Calma de calitja —digué el	barquer	a les primeres embranzides—. De res ens servirà la vela aquesta nit, algú
era una pensada de Vilaret per tenir la mare d'esquena. Després venia el	barquer	remant, que no gosava d'aixecar la vela mentre l'aire no es decidís a
al costat, portava el timó. —El més boig porta el timó —havia dit el	barquer	— molt serà que no ens clavi damunt les roques. Joan Antoni havia observat
a flor d'aigua. La colla es desensopí. Corregué una mica d'airet i el	barquer	issà la vela. Joan Antoni deixà de remar. El vell es posà a tocar
Vosaltres, joves... I l'acordió s'allargava rogallós, com el cant del	barquer	. S'oí, darrera Joan Antoni, un bes indiscret, com el clapoteig de l'aigua
sants torneu-me a terra si em voleu salvar! —S'ha marejat —exclamà el	barquer	. —Mamà! Mamà! Què tens? —feien les noies contrariades. La nit i la mar
sa mare. —Em moro! —cridà fent igual veu que la pobra mamà—. Correu,	barquer	, cap a terra! —Bona l'hem feta! —exclamà Vilaret enutjat—. Cap a terra
consciència —sospirava la mare. —La joventut s'ha de divertir —feia el	barquer	sornaguerament i encara mormolava cançons del tròpic. Ells i elles,
metres d'alçària. Per aquell petit canal —no tan petit, però, que els	barquers	atrevits no hi poguessin passar amb la seva barca— l'aigua sempre estava
avall quan vindrà l'hora escaient. No caldria llogar aleshores barca ni	barquers	; això evitaria, si més no, una avinentesa de recel, i val la pena de fer
oriental), o per a qualsevol intermediari, així com també per als	barquers	i grandolers, i per als patrons de lenys e de
vestit amb una túnica malmesa, i un botador a la mà. L'estrany	barquer	era també de pedra. Els dos germans, sempre agafats als arbustos per no
els dos germanets s'havien quedat més de pedra que la mateixa estàtua, el	barquer	, amb una veuarra que feia esborronar, els va dir: —Els déus us
sense apartar la mirada de l'home de pedra, l'un al costat de l'altre. El	barquer	, sense tornar a badar boca i tot apuntalant-se amb el botador, apartà la
al centre de l'estany, la barca s'aturà de sobte; llavors, barca i	barquer	van restar immòbils altra vegada per tal de seguir representant el seu
objectes, com són, aquí a Catalunya, les fires de Verdú i de Salàs. Els	barquers	i llogaters de cavalcadures (cavalls i camells) es convertiren, en el
una cosa que us pessigollegi tots els voravius: us cantaré la romança del	barquer	del Swanie quan deixava la seva amor vestida de blanc a les boires de te
la que podia exercir-se contra els hostalers, els taverners i els	barquers	per les mercaderies, efectes o equipatges que, rebuts en llurs
si l'una té'l castell l'altra tindrà la barca... —Perque l'oncle era	barquer	¿sabèu? Avans de fer el pont tenía una barqueta blanca que anava de banda
barca, la barca de Caron. I no hi munta pas qui vol. Primer, cal pagar el	barquer	. Si no es dóna un òbol, no es passa. Aquelles ombres miserables vagaven
romàs sense sepultura. Ni pregàries ni planys no commovien l'inexorable	barquer	. A l'altre costat de la riba, una cruïlla al mig d'un camp, anomenat Camp
baix, com alçat de dalt. Diuen que el martiri del clau fou proposat pel	barquer	que hi passava la barca d'Alzira, tan propera al lloc on es desenrotllava

Pàgina 1 (de 6)

50 següents