Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

d'ovelles al pujol, davant de casa. Corren carena enllà, entre densos	bels	i dring d'esquelles. Llur clamoreig té un no sé què de planyívol i
i de nou canten els ocells i expressen les ovelles amb	bels	llur alegria que retruny per les valls i les muntanyes.
va endur les fedes al seu poble, i li varen fer anyellets blancs i	bels	com mai se n'havien vist. Agraït i cobejós hi va tornar l'any següent;
cridar, a cridar amb tota la força; però els seus crits, tendres com els	bels	d'un anyellet esgarriat, es perdien en la neu onejada, immensa, nua,
Què triga a caure l'altre batallada! La ressonància es va esvaint com un	bel	de ramat. No són les dotze, no. Tot just, les onze del matí. En Joan
vaig trobar que el so del piano no constituïa cap dissonància amb els	bels	dels moltons, el xivarri dels ocells i el cloqueig de l'aviram, sinó que
un pal. Una por que se'ns encomanà a tots quan l'animalot, de sobte, fa un	bel	molt fort, el ressò del qual rebot de roca en roca amb una diabòlica
prop de les graus de la creu. Sento aviat una veueta piadosa com el	bel	d'una ovella perduda... Ah, Déu! És la padrina Isabel, la padrina jaieta
Tramuntarem la verda corominola i al fons de l'afrau, tot ressonant de	bels	d'ovelles, ens sortirà la silueta del Miracle de Riner. Són nou hores del
alta, després de les pallisses que ens donava amb les vares d'avellaner. —	Bel	d'ovella, mossec de llop, murriet... —deia mentre es cordava la sotana.
bombolles. Tot plegat un guirigall infernal fet de cloqueigs, grinyols,	bels	, miols, brams, xiscles, refilets... —No van saber dar les gràcies? —va
de greus, com a planyívols, com també ho semblaven ésser, llavors, els	bels	de les ovelles. Mentre la ramada feia temps per a apletiuar-se, el
esverat, vaig fer un badall, vaig parar bé l'orella, i, no sentint els	bels	del bestiar ni les esquelles, em vaig veure perdut. Em tornava ximple
en direcció al seu pastor. A mesura que s'hi va acostant, minva el seu	bel	, i quan ja és al costat de l'amo, sent que aquest li diu: —On t'
se li excusa, mentre se li refrega per les cames tota manyaga i fent un	bel	fluix, com el d'un cabrit.
dretes, guaytavan el llum ab ulls encantats. El marrà llensà un llarch	bel	trèmol y feu alguns passos ab ayre inquiridor. —¿Què vols, rey Herodes?—
roncayres dels xaragalls, lladruchs llunyans de gos, plantívols	bels	d'ovella... Tota una turbulencia de ressons que, bo y adormida, li feya
la montanya...— La Mila recordà aleshores els lladruchs desaforats y els	bels	plantívols qu'ella havía pres per figuracions del somni. Després contà a
esporuguides més que depressa de l'estable, i al sentir els pastors llurs	bels	d'espant hi acudiren, fent foc sobre l'Ós i conseguint matar-lo entre
amunt vola quant el culis sona brau, es d'anyell un	bel	suau del anyell qui humil s'inmola posant l'homo y
sense dexar sa poma de ses dents y plorant tot d'una vevaga y fent com un	bel	, respongué: —D'infern. —Qu'has dit fiyó? quin nom tan ferest? D'on
persona. Els gossos lladren sinistrament i les ovelles es planyen amb un	bel	agut, llastimós. Tothom calla; els homes s'aixequen a apuntalar la porta;
d'ovelles al pujol, davant de casa. Corren carena enllà, entre densos	bels	i dring d'esquelles. Llur clamoreig té un no sé què de planyívol i
de fotrals, sense que li arribés ni un rastre de l'ovella o l'eco d'un	bel	. En clarejar l'alba es trobà endinsat en un bosc, esglaiador de tan
bubota d'alenar entretallat, li agafaven els pits, una cuixa. Esvergava	bels	escandalosos, l'Anna, i fugia el tipus. I, als qui se li declaraven, els
sota la lluminositat esmorteïda del fanal. Els esverà el segon esclat del	bel	, ferotge i desesperat. I van córrer tots cap a la porta de can Bernadí
a ajudar en Josep a arrossegar i a lligar l'animal espaordit, desfet en	bels	angoixosos. No mirava mai la paralítica, en Morro, i quan va passar allò
sord produït per centenars de potons que feren la terra, s'eleven els	bels	entremesclats de les ovelles amb els de les cries. El so de les abelles
i la prima llança uns planys molt fins —plors d'infant, crits d'ocell,	bels	de primala.— Poc a poc, per damunt de les amargors i de les
, ab el fí de matarli y fer gran destroça de ses ovelles. ¡Pobres! ¡quins	bels	! Fugen, s'esparveran y com no tenen defensa una á una'l llop les aniría
flonja y fina com la mansuetut y l'amabilitat; seguexen obedients el	bel	de ses mares y encara son capet es ben llis, potser com senyal de que no
que l'ignocenta criatura no li fará cap dany y per axò se li acosta. Si'l	bel	de sa mare es d'alerta per haverhi algún perill, ó ell s'adona de l'ombra
la pura intellectualitat; l'altra renuncía a discórrer, pera escarnir els	bèls	de cabridella d'una ingenuitat afectada. Qui vol la forma precisa i
© © © © © © © © © © © © © © © © © © Dolçor de	bel	de Nadal /Per a una campana-christmas d'Antoni
senitosa dels tendres olivers, el pas dels remats fréstecs, el	bel	de les ovelles, la vinya arrenglerada i el cant dels
les mares dels anyells, qui belen responent als tendres	bels	de sa fillada; i, de vermell tota enflocada, també
la gran tristor de la muntanya fina i plorosa com un	bel	. Hi deixo viva la fontana, la lluïssor dels viaranys,
i per criats que em despertin un quiquiriquic i un	bel	. Allí dalt de la muntanya tant en l'aire, tot hi és:
roba toqués de sa companya. I bufa. I bufa amb una suavitat de	bel	. I brolla escotorida i purifica el cel i encisa les
al flauteig de pastoria, dels anyells al tendre	bel	, vostra cara escolania trenarà sa melodia,
la blanca llet i em sent tota amorosa del tendre	bel	, dolça terra abundosa de llet i mel. Repòs
de clares assutzenes. Tremolosa, la cort dels	bels	de l'aire en ta figura. La cort dels bels de l'aire en ta figura
la cort dels bels de l'aire en ta figura. La cort dels	bels	de l'aire en ta figura vesteix i desvesteix de sons l'undosa
braços la meva mort enorme duen alta. Encesos haurem mort de	bels	i abraços en manta solitària. Cavalls que per morir
Cíclops, que eren devora, cap a llur fum, i llurs veus, i al	bel	d'ovelles i cabres. I així que el sol es pongué, i la foscor va
vaig sentî el bruelar de les vaques que les establaven i el	bel	de les ovelles; i em caigué dins el cor la paraula de
boca li eixí una sang vermellenca, i caigué a la pols, amb un	bel	, i petava de dents, i picava amb els peus el trespol. Però els
ales de cel d'una color de plom; i tu, anyell d'auri	bel	, amb blaus i grisos llaços; i tu, bou dels ulls
cels de la fredor. Són els ulls de les noies, violetes. S'alcen	bels	transparents dins de les pletes i apunta, als arbres, la joia
I solament ho arribes a saber quan sents prop teu un tendre	bel	d'ovella. Salutació de maig /A la Sra· de López-Picó\.

Pàgina 1 (de 3)

50 següents