Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Pulcre Trompel·li. "No cap dubtar del gust del viatger: la dona era	bellíssima	. Mais elle était bête comme une oie", va somriure el narrador.
la melassa, sempre amb aguts que arriben, enllà del galliner, fins al	bell	mig del xaró, de Madame Butterfly. L'enveja us rosegaria
de nou el rar i entrebancós camí. I nosaltres, admiradors d'aquesta	bella	i coratjosa figura, ens apressem a acompanyar-la amb un respectuós
ja estaven massa embrancats. "Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora,	bella	com la lluna, resplendent com el sol? He baixat al jardí de les nogueres,
disposades a agafar-se de mans i a ballar la sardana, que és la dansa més	bella	..." "No, això no, pari, calli, no la suporto. Xisclaré", em
però la meva conducta ha estat sempre decent", improvisava la	bellíssima	matrona, distreta, el cap a una altra banda, davant un receptiu grup
i negres, també, els cabells. Afegien, encara, que tal volta no era massa	bella	, si s'entén per bellesa la perfecció de les faccions, però que es
la seva vida. En ella aquell dia sortiren a rebre'l els seus records més	bells	, i ell avançava lentament entre les cases amigues gairebé commogut, com
Era al seu davant, amb la vista baixa i les galtes cobertes d'un	bell	rubor. Tino Costa li parlà amb gran tendresa, gairebé commogut: —No em
del son. A penes havia passat una setmana, Mila hagué d'ésser portada de	bell	nou a Santa Maria. Munda del Roso, quan veié tornar la seva filla, sentí
—digué un de menut. —La Teresa... —respongué ell. I quedà somniós de	bell	nou, mirant davant seu i colpejant els terrossos amb la vara. El
ronda es deturà sota el seu balcó, i en nom del seu promès li dedicaren	belles	cançons. A Mila, en les cançons que li cantava la ronda, va semblar-li
parlaren de somnis, ressuscitaren vells records, i Mila va sentir-se de	bell	nou entristida. ¡Qui sap si també la blanca mongeta va sentir-se l'ànima
! I ja tenies la mateixa gràcia. Ara me n'adono, i et veig tan bé! Que	bella	ets, Déu! Quins ulls tens, i que dolça és la teva mirada! Tota la vida m'
prop de la teva mirada; tota la vida m'estaria així, en ta companyia. Que	bella	ets, Déu! —Féu un silenci i tornà—: I tu, Mila: no et recordes
quan les esperances es debilitaven; has vingut amb totes les coses	belles	: amb les flors i les orenetes, com en els contes. I dins mon pit sento
pregués, amb febre de tendreses i exaltacions, com de genolls: "Déu, que	bella	ets, Mila! M'estaria tota la vida així, al teu davant, mirant-te! M'
a l'ombra d'un arbre frondós, i tota la vida hi voldria dormir. Déu, que	bella	ets! Quina pau es vessa des de tu al meu cor!" Es sentia, a més a
Candaina. Però ella és la Mila. Una nit se'n va al llit amb un somni molt	bell	a la ment, i al matí, en aixecar-se, ha dit adéu a tot el que
la seva mare. Pocs dies després d'haver ingressat, un matí es presentà de	bell	nou amb sa mare; la mare portava una cardina que la professora els havia
contes antics i meravelloses llegendes. Així havia conegut Mila les més	belles	històries d'amor, els contes més encisadors. Així havia conegut la
s'eixugà una llàgrima amb la mà. El ritme de la cançó l'arrabassava de	bell	nou i la feia plorar; la carn semblava desfer-se-li d'angoixes i
en els principis de la més pura virtut. S'havia casat amb una dona	bellíssima	, estava profundament enamorat de la seva muller, i tot a la llar del jove
Costa. Maria Àgueda tenia aleshores setze anys i era de les noies més	belles	del poble. Fou en una de les rares ocasions en què ella sortia de casa
Tornà a les seves figures de fang, tornà als seus llibres i cultivà de	bell	nou l'amistat amb els dos únics amics que tenia: amb Quim Bisa, conegut i
estàvem sols, Mila, i d'ençà que ens trobàrem estem en companyia. Que	bella	l'expressió, i que exacte el pensament! "Ambdós estàvem sols, i d'ençà
emplenà de seguida els meus pensaments, et vaig veure de sobte en un	bell	record molt llunyà que encara en servava. Vaig sentir tanta joia
que podia reportar-li. Així l'un havia acrescut considerablement el ja	bell	patrimoni que havia rebut dels seus pares, mentre que l'altre havia
la bondat? La bondat és la resplendor de les ànimes, llur ornament més	bell	a la terra, i un cor bondadós val més que tots els tresors. Així que se
sempre, de la idea amb què Tino Costa havia suscitat la qüestió—. Que	bell	resulta comprovar a través de totes les llegendes i els mites antics, a
en les narracions de tan pura bellesa de l'antiga mitologia; així en la	bellíssima	de Baucís i Filemó, i tantes d'altres en què el cristianisme ha posat les
i Filemó, i tantes d'altres en què el cristianisme ha posat les seves més	belles	llegendes. Entre elles n'hi ha una que sempre m'impressionà per sobre les
on es forma aquest somni de bondat de què et parlava i que respon al més	bell	aspecte de l'ànima popular. Aquesta a què em refereixo és tan bella,
al més bell aspecte de l'ànima popular. Aquesta a què em refereixo és tan	bella	, m'impressionà sempre tan pregonament, que te la vull referir.
ja i saltaven dintre el llot del bassal." —Sí, sí; la llegenda és	bella	—havia dit Tino Costa— però... és llegenda. Tampoc en ella no hi ha per a
res no es poden justificar, que una llàgrima d'un innocent desfà la més	bella	harmonia, ensutza l'home, i fins el propi Déu en sembla afectat. A això,
seu amic de tota la vida, l'amic que estimava més. El padrí havia pres de	bell	nou la paraula: —Et contaré una cosa d'ell, Mila, que et farà riure. ¿
ens donarà una gran alegria. Apa, apa, Mundeta: no ploris. L'acaricià de	bell	nou; però ella plorava ara inconsolable, i també ell sentia que se li
que en tenia. La mort els havia deixats així: adormits en el gest més	bell	, a resguard d'ofenses i brutalitats, ja intocables i només per a l'amor i
respectaven i volien, separada d'ell per tanta diferència de fortuna,	bella	i plena de bondat, adornada de totes les virtuts, i quan estava,
amb la qual se n'anà. Tino Costa tornà a l'interior. —Quina nit fa més	bella	! Es diria que som a la primavera. Però ja sentia clarament que les seves
li a la fi—; hi anirem tots dos; m'acompanyaràs." Va abraçar-me de	bell	nou, em besà una i mil vegades, plorava i reia; saltava com un infant
la veu encara, il·luminada per un sol tranquil, amb tots els records més	bells	, com una promesa de pau que no pot ja realitzar-se—. I canviant de to,
Però Déu ho ha volgut així: Déu ha volgut que tornés, que veiés de	bell	nou la mare i Sileta, que et veiés a tu i pogués fer-te aquesta
és bruta, rebregada i insignificant, i en canvi, quines flors fa més	belles	! En la vida, no obstant, es veuen molt sovint coses com aquesta, perquè
insignificants, i dóna al card la seva bonica flor blava i el lliri més	bell	el fa créixer en el fang més corromput de l'estany." Mossèn Anselm ho
nena alegre d'aleshores! La vida l'havia feta davallar dels seus	bells	somnis i l'havia un dia tancada en aquella casa on havia estat tan feliç,
endebades: Mila no contestà. Els pensaments de les dues dones tornaven de	bell	nou a la tragèdia. —És horrible! —tornà a parlar, aixecant el cap—. Diuen
impregnada d'una estranya feixuguesa. Mila deixà el llibre, sortí de	bell	nou al balcó i mirà la nit. Un llampec esquinçà l'espessa massa d'ombres
llunyà, cap a la part de les muntanyes. El poble s'havia enfonsat de	bell	nou en una fosquedat completa: no es veia res sinó la llum feble dels

Pàgina 1 (de 380)

50 següents