Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

a posar-hi remei. No és que no m'hagi escarrassat fent seguir a l'altre	beneitó	per la Merceneta. Però, ca!... Vés-li al darrera amb un flubiol sonant.
per Homer. En arribar al poble ens vàrem comportar com dos tímids	beneitons	. Vam anar d'un cap a l'altre de la vila en busca de tavernes. Vam
no feu un esforç? Jo somreia, avergonyit. Em penso que tenia l'aire d'un	beneitó	, com quan era noi i em renyaven per la meva inaplicació escandalosa. —Oh,
massa amor propi jo per a dir a ningú que m'havia deixat robar com un	beneitó	. Almenys, almenys trigaria tres anys a tornar a Barcelona. Em
, endevinant el que jo anava a dir—. Tallar-se això, l'idiota! Si aquest	beneitó	mai no destorba. —Com? —vaig dir—. Destorba, i molt! —De què
l'oncle Anagnostis, compadit—. ¿Què seria del nostre poble sense el seu	beneitó	? Un jove de galtes pàl·lides i amb borrissol, d'ulls blaus esvaïts,
—Vés-te'n! Fot el camp! —Vinc de part de madam... —començà el	beneitó	. —Vés-te'n, et dic! Tenim feina. Mimitó va fugir cames ajudeu-me
de casa. I què? No acceptava? El venturós pelegrí responia amb un somrís	beneitó	. És clar que li agradava l'ofici, que s'hi avenia, mes tenia un compromís
¿Què hi dius, tu, que fins als teus amics mous brega? Justícia Un	beneitó	es queixava de mal d'ulls. I, ell que sí?, cerca consell del veterinari i
ulls amb la mateixa mixtura que li era bona per als animals, i el nostre	beneitó	en perdé la vista. La cosa fou explicada al jutge. I aquest sentencià:
Però, ah diable! que estava sempre despert, i el seu aparent dormir de	beneitó	li servia per a no inspirar malfiances i vetllar millor pels seus afers
Digues, Boi; m'hi vols deixar venir amb tu? Ací al casal em tenen per mig	beneitó	i per innocent, ja ho sé; però, si per altra cosa no et puc servir, perquè
et pots defensar de qualsevol escomesa d'home o de fera. —Digueu-li	beneitó	, ara, a aquest! —va dir el vell pastor. —Oh, per la seva conveniència
amb una profunda mirada d'afecte i de tendresa. —¡I deien que eres un	beneitó	aquella gent de Vallalbera! ¡I no sabien que era un valent i un heroi el
quan? —Em sembla que quan vosaltres els veureu ja seran aquí. —Ets un	beneitó	, com no en corren. —Ja ho sabia. —Però, ¿no ens diràs què heu
a trobar els dos oficis en una mateixa persona. —Sí, però jo sóc una mica	beneitó	, sabeu? —s'excusà en Bau, en veure's tan directament al·ludit. —Ai, quina
de matí. El pobre Janot, xicot ja de setze anys, curt, caparrut i	beneitó	, tot agraït a aquella afectuosa demostració, començava arrugant la cara
d'ofici no crec que mai hi pogués arribar. Jo sempre l'havia conegut	beneitó	, allargant la mà a qualsevol foraster que trepitgés els carrers de la
no anava gaire grassa! Perquè és el cas que no era sol a casa seva.	Beneitó	com era i sense cap feina seguida havia de mantenir encara la seva tia
tant ni tan poc! Digueu que tots plegats em féu a mi pitjor que ase! —Un	beneitó	Joan Antoni, la gent et té per un beneitó que es deixa xuclar els diners
em féu a mi pitjor que ase! —Un beneitó Joan Antoni, la gent et té per un	beneitó	que es deixa xuclar els diners pels amics i ell no en treu cap profit ni
esdevenien coentes, irritants com sal i vinagre damunt d'una ferida: —Un	beneitó	que es deixa esquilar sense pena ni glòria per quatre vius que tenen més
diguin de tu. Perquè jo sé que no ets ni una cosa ni una altra, ni	beneitó	, ni pervers... —De mi, diuen això? Què sóc pervers? —exclamà més sorprès
el menut? —Encara dorm. Que era formosa! Però tan infeliç, que semblava	beneitona	i poc se n'hi mancava. Era una crueltat, una befa irrisòria —de qui?—
en el rostre, tanta gràcia en les línies del cos i la pobra era gairebé	beneitona	. Es comprenia que Joan Antoni se n'hagués enamorat de jovenet, com ella
amb una mirada penetrant? Per què és sempre un nen Cupido? Perquè és un	beneitó	—diria jo— i ni fa ni pensa res de sensat. Per què la bellesa de l'àuria
oblidat, al llit. Com si dormís o m'hagués quedat en blanc, talment un	beneitó	mig figa mig raïm... Ni m'anomenaven. Amb el cap enfonsat al coixí, jo
bessones del Cal "Sagrat Cor", na Florentina de can "Perdón", els dos	beneitons	de Can Torres, la beata de can "Materile", enduts per un vent
també em pren el número. Aquest xicot, el cambrer, m'ha pres per un	beneitó	de poble. Dec portar un cartell a la cara. No sóc massa ben rebut. Ni em
de Llorenç —pensà l'ex-mecanògrafa— es creu que al món tot són dones	beneitones	com la Guadalupe i homes tan llestos i experts que es perden de vista. No
Joana [(va per amanyagar Paula).] —Vina, vina	beneitona	! Paula. —No em toqueu! No em mireu, senyora. Si voleu el
no mereixien ésser-hi, sobretot tenint en compte la gran quantitat de	beneitons	que deambulaven lliurement pels carrers de la ciutat fent riure a la gent
com afollida i donava grans estrebades per fugir. "I ara, què t'agafa,	beneitona	!...", li cridà la Gitana. Mes, de sobte, recordà que durant tota la nit
nosaltres estudiava Canònic un pobre capellà, vell, artrític i una mica	beneitó	. Es deia mossèn Forgues; coixejava i s'apuntalava en un bastó antic, de
molt i en el tracte feia més aviat l'efecte d'un bon jan entre idíl·lic i	beneitó	. Rosso de Luna havia publicat obres estranyes de tema esotèric i
en la que un home, estenent els braços, tocaria els dos cingles. Els	beneitons	eren els més temeraris, els que s'acostaven més a la bèstia; en canvi,
en tots bona fe, de ningú no sospita mal; que no defuig pas el passar per	beneitó	davant dels homes, si pot ésser sapient davant de Déu; que, ignorant
com pogués, tot i que les persones que "coneixen el món" em diguessin	beneitó	. Com ho faig, això? Doncs, així de senzill, perquè atenc l'exposició i de
les pomeres! —És el més dret que he trobat —fa el mosso, amb un posat de	beneitó	que dóna pensament a l'amo que el vailet s'ha malentès i no porta
faldilla? ¿Em poso barret? —No cal. Adéu, maca. —Adéu, Mateuet,	beneitó	... Doña Carmen estava trasbalsada. —La princesa... ¿Així era veritat, que
a crear el qualificatiu de tocacampanes, aplicat com a sinònim de	beneitó	i de toix. La precisió en el càlcul del temps era, doncs, ben relativa.
mà als llavis per a no fer soroll al riure, tot fou u. I mirant-se la	beneitona	ajudanta, deia: —Mare de Déu! I que ets paula, noia! —Que no ho
a popar-los fins que s'hi tornava a dormir. I això em feia riurer com un	beneitó	. Ningú la cridava pel seu nom ni nosaltres tampoc; li déiem la petita com
arreplegar. Rosita Prats. No, ¿veu? La de casa és més aviat	beneitona	en aquest sentit, d'una bona fe... [Les senyores cusen. Don Narcís i el
Envellirà de seguida, tot esgrogueït, parlant tot sol, mig geperut i mig	beneitó	. Figurant I Seria ben bé, si fa no fa, com tu dius. Figurant
àvia! [(Riu)] Simeta. —M'avergonyeixes, oncle! Teseu. —	Beneitona	!, era una broma, solament... Simeta. —Voldria, però, tenir una
que fou una imposició meva, el vostre casament? [(Amb reny amorós.)] Ah,	beneitona	! Laura [(Amb tristesa.)] No he parlat d'imposicions, mamà. Et
encara més enllà, lluny al dret d'aquelles comes. Madhav Ai,	beneitó	! Com si no hi hagués res més a fer que arribar al cim d'aquella coma i
com Xampa... Voldràs ésser la meva germana Parul? Sudha Que ets	beneitó	! Com vols que sigui la teva germana Parul, si sóc la Sudha i la meva mare
noi espera carta del Rei... Madhav No en feu cas d'ell. És un	beneitó	. Batlle Com? Ja li costarà al Rei de trobar una família més

Pàgina 1 (de 2)

50 següents