Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

troben la mort. Les Sirenes se'ls mengen i s'asseuen després damunt els	blancs	ossos. N'hi ha, es diu, a milers. Des d'aquests incòmodes setials, les
sense repòs i, si depenia d'elles, sense límits. Amb les dents llargues i	blanques	, s'abaten damunt els cossos dels caiguts, dels qui elles promouen el
rompent, no es beneficiava del normatiu homònim, de les petites onades	blanques	d'escuma que qui sap si, en acariciar-la, la refrescarien i
que puja com l'aigua d'un sortidor i acoloria els fruits, fins aleshores	blancs	, de l'arbre. Després, més gemecs i més llàgrimes i un segon servei de
Condueix, benèvol, les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la roca	blanca	, de les portes del sol, del poble dels somnis, i les lliura, en el prat
on els dofins joguinegen. En canvi, t'estàs tot el dia al davant d'un	blanc	mur. Ah, ja ho endevino, és perquè demà et casaràs", prosseguia
més raó que els qui triïn l'agraït expedient d'extasiar-se, els ulls en	blanc	. Esdevindré la santa per excel·lència, l'única santa indiscutible de
sovint un carret que menava un drapaire brutíssim, de barba i cabellera	blanques	. Un esquitx d'ase arrossegava amb pena el ple vehicle, i l'amo no planyia
punt, no opino, perquè no llegeixo versos, ni aquells de la pàgina en	blanc	, amb algunes ratlles i unes quantes lletres en un bocí de racó, pels
la van conèixer, que era una noia més aviat alta, prima; el seu cutis era	blanc	i delicat. Tenia, deien, els ulls negres, i negres, també, els cabells.
Portava un vestit que li arribava al genoll a penes; un vestit de ratlles	blanques	i blaves. Calçava sabateta de color damunt la mitja blanca. Els seus
de ratlles blanques i blaves. Calçava sabateta de color damunt la mitja	blanca	. Els seus cabells eren d'un ros clar i els portava recollits en una trena
volien mostrar a l'amo: era d'un color de canyella fosc i ostentava una	blanca	estrella en un costat del front. Mirava amb els seus ulls grans i
de la mà del jove pastor. Mila l'acaricià sota les banyes, damunt la taca	blanca	: ho féu suaument i amb temor, gairebé entendrida per la gràcia delicada
llur aroma vora de la finestra, i les branques flexibles, carregades de	blancs	raïms, es movien com en reverències amigues. Per la seva part, la vella
records, i Mila va sentir-se de bell nou entristida. ¡Qui sap si també la	blanca	mongeta va sentir-se l'ànima contorbada, i potser a la nit, en el
per a l'hereu de Candaina l'hora del sorteig militar. Tiago va treure	blanc	. És cert que a casa del vell Candaina hi havia or per a alliberar del
quelcom. Ell no veié que tenia la pell fina, que el seu rostre era	blanc	i delicat, que tenia els ulls grossos, negres i expressius; que el seu
encara, havien estat un dia d'un ros clar; però ara eren gairebé del tot	blancs	. L'expressió del seu rostre era greu, potser dolorosa, però serena. S'hi
Candi sortí l'endemà. Sileta el veié entre els dos guàrdies emmanillat,	blanc	com el paper, amb la mirada extraviada. Ell no apartava els ulls de sa
els seus calabossos ombrívols. Veia el comte al mig, ja amb els cabells	blancs	, amb la figura ennoblida per la desgràcia, pàl·lid i angoixat; veia els
de vestit —se n'havia posat un de net, senzill, amb ratlles blaves i	blanques	—, s'havia assegut al balcó segons que acostumava. La mare era dintre
A una vora d'aquest camí es plantava un petit ametller amb floretes	blanques	, com en plena florida, i al peu del qual el Sant, que passaria
a la cintura, les sandàlies d'espart, calb i amb la seva gran barba	blanca	i arrissada. De tret en tret s'acotxava fatigosament fins al sòl i
A sota l'arbre hi ha una pastora i un frare	blanc	que l'ensermona. Ella l'interrompia: —Padrí, que m'enfado!... —Deixa'm que
de llàgrimes, d'humiliacions i de misèria. Quant a Màrius, la seva pell	blanca	de vori, els seus fins i flexibles cabells, la dolçor lànguida de la seva
la vora de les senderes, i la corretjola ha escampat les seves campanetes	blanques	i morades pels marges de les heretats. Allà baix a les hortes ha granat
pels marges de les heretats. Allà baix a les hortes ha granat la flor	blanca	de la perera, i als sembrats el blat ha pujat més d'un pam. Era el temps
tot contemplant el marge florit. Mila collí algunes d'aquelles campanetes	blanques	i morades i volgué també collir l'esplèndida flor blava d'un card; però
mateix pensament. Tia Càndia del Noro li diu que s'aprima i que es torna	blanca	com l'assutzena, i Mila somriu, perquè li ho diu així, tan bellament, com
en moviment, apareixia més espiritual i incorpori: els ulls, en el rostre	blanc	, brillaven amb un foc singular; les seves mans, de dits gruixuts, eren
descobrint a llur pas els paisatges més meravellosos; eren el cavall	blanc	del príncep. Tino Costa es sentia a poc a poc llançat cap als records de
, Sileta?", li havia dit. "Sí, me'n recordo. El teu navili era	blanc	"com l'ala de les colomes", tenia veles de porpra i arboradures de
després com ferida pel llamp. Mila veia l'enterrament, amb els dos taüts	blancs	un darrera l'altre; la nombrosa comitiva en silenciós acompanyament
i descobrien perfils de negres cúmuls sobre un fons de núvols més	blancs	. Silenciosament, en el misteri, venia covant-se la tempestat. Una ratxa
ulls, tremolant sota les seves robes mullades, pàl·lida, més prima, més	blanca	, més bella que mai i mirant-lo. I ell no sabia si allò que brillava al seu
de petita, tan dolça i comprensiva. Però... era ell? Els ulls, al rostre	blanc	, brillaven sense foc, sense amor ni tendresa; els ulls d'ell eren per a
quedaven confosos amb l'ombra i en els quals només es destacava el rostre	blanc	. Mirava Mila acostar-se, i el seu cor era presa d'una enconada lluita
pietat, però també sense ira. Tenia el rostre lívid, com de marbre, més	blanc	encara i en una tal immobilitat, que s'hauria dit que era el rostre d'un
somriure, i esbossà només una ganyota tràgica. Restà de nou immòbil i	blanc	, com fet de marbre. "Bah!" es digué bo i dibuixant amb la mà un gest
brutes i esgratinyades. Tino Costa es deturà davant el taüt; estava tan	blanc	com el mort estès dintre la negra caixa, contrets els músculs de les
plantat davant seu, amb el cap descobert, semblava tornat encara més	blanc	, amb els ulls més enfonsats dins les seves ulleres, més angoixats al
parlava gairebé sempre d'un país de somni on hi havia, potser, una caseta	blanca	; allí es trobava el seu amor. Allí, entre perfums de flors, dolces brises
de la lluna i dels besos d'ell "més dolços que la mel", i de la caseta	blanca	on havien d'ésser tan feliços; nit darrera nit, cada nit una mica més
tirada enrera, i deixava al descobert la cara, d'una flaquesa increïble,	blanca	, afinada, gairebé immaterial, amb la seva expressió de dolor tranquil i
delicat de la seva cara, emmarcada amb el mocador negre, semblava més	blanc	, i als seus ulls surava una expressió més seriosa i reflexiva. De moment,
la veié, i per la seva ànima passà un esborronament. Sia estava horrible,	blanca	i demacrada; tenia els ulls enfonsats en unes profundes ulleres; les
corrien fragoroses amb un sord i terrorífic bramular, coronades d'escumes	blanques	i bullint ací i allà en remolins. En alguns indrets les aigües s'havien
mica més alta que les aigües, com si flotés en l'atmosfera.) Vestia de	blanc	, i el seu vestit gairebé resplendia. Dreta allí, prop d'ell, severa, el
amb l'oli vessat. Ella estava entre els llençols en desordre, amb el coll	blanc	torçat dolçament sobre el coixí, com adormida. Acudiren nous homes;

Pàgina 1 (de 530)

50 següents