×
Filtres |
|
|
|
|
Lema: Coincident amb bleir |
Freqüència total: 31 |
CTILC1 |
i clara el fill de Catalunya, el menys ardit, i li | blaís | els polsos i la cara i la sang li donés nou tombs al pit. Que | els seus versos. La Provença que jo trepitjava, el sol de Provença que em | bleïa | el clatell, no eren la terra ni la llum d'un poema: eren elements vius, | de fresca, bequetegen dalt de les branques, fugen del sol que els deu | blair | . Contemplo una estona llurs saltirons, llurs petites ombres movedisses, | la cara. Les pupil·les, del color de l'ambre, eren dos puntets de foc que | blaïen | . Tota la cara, de color de canyella pàl·lida, era menjada pels ulls, les | tornà al llit com el caragol a l'obagor d'un marge herbós, quan el sol | blaeix | la terra. Estava disposat a ésser humil, a suportar l'humor de Joan | al riu. L'excitació de la nit, la vetlla, el no menjar, el sol que el | blaïa | , les seves meditacions, tot contribuí a despertar en ell una crisi del | s'interromp tot d'una, escampa la desolada mirada pels voltants ara | bleïts | pel sol. —Aleshores, Marchand, menties! —Digues que somiava, com tots: | mai més ningú. En Joan, doncs, restà sense dinar, i amb una gana que li | bleïa | el ventrell. Tot moix en un recó, rumiava, rumiava. Però no en treia res | per la teulada, feta de canyes, de la seva barraca. Com que el sol | bleeix | , les verdures es veuen créixer... Preguntarà a Robert si és veritat. I ja | una neboda casada que té una criatura d'onze mesos. Queia un sol que | bleïa | i no feia un alè d'aire. Hem travessat un pati; al fons hi havia una | i grapats de neu esborrifada m'arribaven al rostre, fent-me escopir, | bleïnt | -me els llavis fatigats. Del gos, ni rastre. Vaig desfer un xic de camí | una ombra li enterbolía tots els averanys, la mare la | blaía | a cops d'escombra, no hi planyía paraules ni reganys. | bescantant les barjaules i els diners, li | blaïen | l'esquena a boscallades i a guitzes l'empaitaven pels carrers. | car ja tota mirada, o radiant o llosca, s'acalarà de sobte, | bleïda | per la fe: vindré com terratrèmol o com gropada fosca | els llavis, aixeca el front, tanca els ulls que el sol massa sobtat | bleeix | . Es contempla amb els ulls de la seva mare i amb els de Teresa i, | de tons vivíssims, tot lluhent del sol borratxo que ho il·lumina y ho | blaheix | ... y una varietat de colors, de moviments, de fesomías, de sorolls, | d'anuncis, y'ls ánguls de bruticias, reverberaban ab furia'l sol que las | blahía | de plé en plé, fins á desconxarne bossins de rebossat. L'arch de Sant | i de qui seia enfront d'ells quedaven garantits, mentre a fora el sol | bleïa | les parets i les abelles invasores omplien la vegetació. Això de la | un bany ben calent», i jo l'hi preparava, amb l'aigua que gairebé et | bleïes | ... «Marie, pentini'm», i jo la pentinava. «Marie, tingui'm el còctel | Perdo el desig d'esperar les aurores, que el foc intern m'ha | bleït | la mirada. Enceto un cant, i la veu rogallosa escup | Quin nom em quedarà clavat a les entranyes? Quin bes m'haurà | bleït | els llavis esblaimats? En quin desmai hauré tastat els ignorats | rellotges. Despulla el vent, i abraça fort la brasa. | Bleeix | l'angoixa amb llantions d'esquelles. No retornis, que és urpa | ets de tots, oh noble casa! i gosem alçar-te el vel, | bleirem | com una brasa arrapats a un llarg estel. Quedeu-vos, arbres | palla a penes feia olor, no s'havia esfilat ni premut prou; a migdia tot | bleïa | , el ventijol serè de les primeres hores s'havia adormit i la palla | mosques entrant i sortint, passant per Juneda, les Borges Blanques, que | bleïa | al sol. Tot era com una caldera. La sensació de calor augmentava per la | t'imposi, però desitges estar tranquil·la. Fa tota una vida que et van | bleir | l'ànima i aquesta calor forçada t'ha socarrimat per sempre. La barnilla | moment encara hi havia un llit de cera molla, que | bleïa | (tu, un ocell enlairant-se d'un aiguamoll ardent). | El peix té gust de peix i, quan el sol bat sobre la ciutat fins a | bleir | les pedres, ho fa amb un esclat de lluminositat mediterrània, perquè mai | tenen aquesta constitució, com que reboten molt, batzeguen el genet i es | bleeixen | en excés—, ni tampoc massa baixos, perquè els garrons es poden pelar i | fes parlar el meu llavi mut! El que era vil, ho has | bleït | ; si era rude, s'ha endolcit; si dèbil, ho has | flotant com un aire impalpable; quan me l'empasso sento que em | bleeix | el pulmó i l'omple d'un desig eternal i culpable. De |
|