Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

i clara el fill de Catalunya, el menys ardit, i li	blaís	els polsos i la cara i la sang li donés nou tombs al pit. Que
els seus versos. La Provença que jo trepitjava, el sol de Provença que em	bleïa	el clatell, no eren la terra ni la llum d'un poema: eren elements vius,
de fresca, bequetegen dalt de les branques, fugen del sol que els deu	blair	. Contemplo una estona llurs saltirons, llurs petites ombres movedisses,
la cara. Les pupil·les, del color de l'ambre, eren dos puntets de foc que	blaïen	. Tota la cara, de color de canyella pàl·lida, era menjada pels ulls, les
tornà al llit com el caragol a l'obagor d'un marge herbós, quan el sol	blaeix	la terra. Estava disposat a ésser humil, a suportar l'humor de Joan
al riu. L'excitació de la nit, la vetlla, el no menjar, el sol que el	blaïa	, les seves meditacions, tot contribuí a despertar en ell una crisi del
s'interromp tot d'una, escampa la desolada mirada pels voltants ara	bleïts	pel sol. —Aleshores, Marchand, menties! —Digues que somiava, com tots:
mai més ningú. En Joan, doncs, restà sense dinar, i amb una gana que li	bleïa	el ventrell. Tot moix en un recó, rumiava, rumiava. Però no en treia res
per la teulada, feta de canyes, de la seva barraca. Com que el sol	bleeix	, les verdures es veuen créixer... Preguntarà a Robert si és veritat. I ja
una neboda casada que té una criatura d'onze mesos. Queia un sol que	bleïa	i no feia un alè d'aire. Hem travessat un pati; al fons hi havia una
i grapats de neu esborrifada m'arribaven al rostre, fent-me escopir,	bleïnt	-me els llavis fatigats. Del gos, ni rastre. Vaig desfer un xic de camí
una ombra li enterbolía tots els averanys, la mare la	blaía	a cops d'escombra, no hi planyía paraules ni reganys.
bescantant les barjaules i els diners, li	blaïen	l'esquena a boscallades i a guitzes l'empaitaven pels carrers.
car ja tota mirada, o radiant o llosca, s'acalarà de sobte,	bleïda	per la fe: vindré com terratrèmol o com gropada fosca
els llavis, aixeca el front, tanca els ulls que el sol massa sobtat	bleeix	. Es contempla amb els ulls de la seva mare i amb els de Teresa i,
de tons vivíssims, tot lluhent del sol borratxo que ho il·lumina y ho	blaheix	... y una varietat de colors, de moviments, de fesomías, de sorolls,
d'anuncis, y'ls ánguls de bruticias, reverberaban ab furia'l sol que las	blahía	de plé en plé, fins á desconxarne bossins de rebossat. L'arch de Sant
i de qui seia enfront d'ells quedaven garantits, mentre a fora el sol	bleïa	les parets i les abelles invasores omplien la vegetació. Això de la
un bany ben calent», i jo l'hi preparava, amb l'aigua que gairebé et	bleïes	... «Marie, pentini'm», i jo la pentinava. «Marie, tingui'm el còctel
Perdo el desig d'esperar les aurores, que el foc intern m'ha	bleït	la mirada. Enceto un cant, i la veu rogallosa escup
Quin nom em quedarà clavat a les entranyes? Quin bes m'haurà	bleït	els llavis esblaimats? En quin desmai hauré tastat els ignorats
rellotges. Despulla el vent, i abraça fort la brasa.	Bleeix	l'angoixa amb llantions d'esquelles. No retornis, que és urpa
ets de tots, oh noble casa! i gosem alçar-te el vel,	bleirem	com una brasa arrapats a un llarg estel. Quedeu-vos, arbres
palla a penes feia olor, no s'havia esfilat ni premut prou; a migdia tot	bleïa	, el ventijol serè de les primeres hores s'havia adormit i la palla
mosques entrant i sortint, passant per Juneda, les Borges Blanques, que	bleïa	al sol. Tot era com una caldera. La sensació de calor augmentava per la
t'imposi, però desitges estar tranquil·la. Fa tota una vida que et van	bleir	l'ànima i aquesta calor forçada t'ha socarrimat per sempre. La barnilla
moment encara hi havia un llit de cera molla, que	bleïa	(tu, un ocell enlairant-se d'un aiguamoll ardent).
El peix té gust de peix i, quan el sol bat sobre la ciutat fins a	bleir	les pedres, ho fa amb un esclat de lluminositat mediterrània, perquè mai