Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

ales d'or." Les Sirenes "Prop de nosaltres, filles d'Aqueloo, que	corre	entre l'Arcanània i l'Etòlia fins a desembocar al Jònic, naixien les
Qui les escolta oblida deures, família, pàtria, tota rectitud, i	corre	cap a elles, als prats plens de flors, on troben la mort. Les Sirenes
de ser tu mateix, ets un cec amb la teva culpa sobre les espatlles i	corres	a les palpentes cap al càstig que et mereixes. T'has d'atenir, tothora
devia jugar amb Maira, s'hi distrauria, l'aviciaria. Maira lladrava,	corria	, saltava, dormia i menjava fins a emplenar el ventre a seny i més enllà.
el seu amant. Mentre cremaven el cadàver de la nimfa infidel, Apol·lo va	córrer	a treure Asclepi del cos ja mig consumit de la mare. Avui no ens
aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps	corre	i s'escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s'espavila i mira
que es moria de ganes d'exhibir la seva erudició. "Doncs deixi-ho	córrer	", intentava d'agafar-lo pel mot la senyora Magdalena Blasi. "Els
"Que vol encarir encara més el document, en aquests temps en què no	corre	, per a aquestes despeses, ni una trista lua?" "Mai un prodigi no
no se sent disposat a amoïnar-se pel dubte de l'engany, ni d'un bri: a	córrer	, en aquest enutjós assumpte, ni una ombra de risc. Quan li convingui, que
veié el seu pare, que havia sortit, atret pel plor de l'infant, i fugí	corrent	. Ja de més gran, Tino Costa el protegí moltes vegades contra les ofenses
ho has tirat tu? —digué, com si no ho gosés creure. I féu el gest de	córrer	cap a ell. Tino Costa no féu el més petit moviment: l'esperava dempeus,
conreus, mentre el vell Candaina donava als pastors les darreres ordres i	corria	per aconseguir-los. Els pastors, entretant, s'allunyaven pels prats.
? —Sí, però temorega com un anyell: s'espanta de l'aire. L'heu vista com	corria	? —Es veu que està criada a l'ombra. —Però, simpàtica, sí, que ho
amb què ella acceptà els obsequis, l'haurien arribada a marejar. El vi va	córrer	sense mida, i el servei, a la cuina, va fer festa major. En ella, a
a la primavera. De primer antuvi ella no sabé què contestar. Havia deixat	córrer	els dies sense pensar que havia d'arribar aquell moment; i ve't aquí que
El veié encara que es perdia carrer amunt, i sentí un desig ardent de	córrer	darrera seu, de dir-li una paraula, més que fos una paraula, perquè no se
el seu padrí, és possible que Mila, en aquell diví capvespre, hagués	corregut	darrera d'ell per dir-li la seva tendresa i la seva desolació. La nit va
seu carrer. Veié com s'anava acostant l'hora —anava fent-se nit— i amb el	córrer	del temps es sentí envaït d'un desassossec més ardent per moments. Tenia
a mossegades cec de ràbia, impotent, amb la cara plena de sang. Quimet va	córrer	devers ell i l'abraçà estretament, i abraçats així prometeren venjar-se
ennoblit. A pocs els és donat gaudir d'aquesta felicitat; la majoria,	corrent	tota la vida darrera de béns imaginaris, perden els béns veritables; però
matí; parla amb ella una estona, i dos dies després se'n van tots dos a	córrer	món. Voleu dir-me si és natural, això? —A sa mare li ha fet passar
hi hagué persecucions, crims i venjances i atrocitats, i la Bèstia	corria	a lloure pels camps, amb set de sang i d'extermini. En aquell moment,
poble, oficials i soldats distreien els ocis voltant per les tavernes i	corrent	darrera les mosses. Entre aquests oficials figurava ell. "En els combats
els ulls i el breu bigotet sobre el llavi obert i sensual. Ella aleshores	corria	a amagar-se: volia foragitar de la seva ànima la imatge d'ell, i, pensant
Aquell dia se'l veié més excitat que mai, amb el rostre radiant,	corrent	sense parar d'una banda a l'altra de la nau, ajudant en les feines,
d'auxili; de la seva gorja s'exhalà de sobte un crit ofegat, i volgué	córrer	cap a casa seva, devers els seus. No pogué fer-ho; una mà el subjectà amb
veien grups comentant la desgràcia. Quan aparegué Sileta, un murmuri va	córrer	de grup en grup: "psss... Sileta!" "Sileta!" "Ve sa germana!
adéu. La nit del succés Tino Costa no sortí de casa. La seva mare va	córrer	a casa de Sileta a consolar-la i a mirar si la podia ajudar en alguna
Verge, la carn li cremava sota el sol i la set li abrusava la gola. Ella	corria	amb la seva dolça càrrega cercant afanyosament una font on apagar la set.
i el cap se'ls aplana, poc a poc... I, de sobte, convertits en granotes,	corrien	ja i saltaven dintre el llot del bassal." —Sí, sí; la llegenda és bella —
cometés algun disbarat, l'estava espiant darrera la porta. La criada va	córrer	a explicar-ho a les altres criades, i poc després ho sabia tot Santa
afecció a l'estudi: li agradava, al contrari, sortir al camp, dibuixar,	córrer	, cantar, contemplar la posta del sol, admirar els arbres, embadalir-se
de l'escola, entrà a casa tot traspostat —era encara molt petit. Va	córrer	cap a ella sense ni treure's la cartera, que li penjava al costat, i,
ve... Ella aixecà el cap, el veié i, deixant els jocs i les amigues, va	córrer	al seu encontre i passà el seu braç entorn de les cames d'ell. —Mano...
amb suavitat. —Deixa'm, Sileta. Ella romangué trista i callada. Havia	corregut	devers ell amb tanta alegria! El seguí durant un moment caminant al seu
una illa perduda dintre el mar. Ell era el capità d'un navili i havia de	córrer	a salvar-la. "Te'n recordes, Sileta?", li havia dit. "Sí
presonera en un castell..." "Jo estava presonera..." "I jo havia de	córrer	a salvar-te..." "I tu havies de venir a salvar-me..." L'accent
amb poals, amb gibrells i amb tot el que pogueren haver a mà. Les mares	corregueren	ansioses en busca de llurs fills i cridant-los amb veus angoixades; però
què es concentrava tota l'alegria i tot el sentit de la seva vida. I va	córrer	de vers l'escala en un impuls irrefrenable, com un foll, i al seu cor
malson. Començà a plorar sense adonar-se'n, sense voler. Les llàgrimes li	corrien	cara avall abundantment, barrejades amb les gotes de pluja. A penes hi
el sanglotar de la seva mare. Mila no es mogué. Tiago de Candaina	corria	enmig de la nit i de la pluja, com un foll. Havia seguit Mila un bon tros
sorgits de les cases veïnes, acudien ja, atrets pels crits. Un d'ells	corria	esverat sota la pluja sense saber què succeïa. Es veié de sobte Tiago
forta empenta el rebotia contra terra. A penes aquest havia caigut, Tiago	corria	ja desenfrenadament cap a casa de Tino Costa. Dos o tres homes el seguien
la llum d'un fanal, Tiago s'acotxà i collí una grossa pedra. Continuà	corrent	amb la pedra a la mà, seguit dels altres cada vegada més de prop. Ell no
a aixecar-se o la curés. Però tenia l'os dislocat al monyó i hagueren de	córrer	a buscar el metge. El padrí acudí també corrent. Ell, Joan del Santo,
al monyó i hagueren de córrer a buscar el metge. El padrí acudí també	corrent	. Ell, Joan del Santo, s'havia assegut a fora, i romania immòbil,
Ramon de Laia ho comentava després a la plaça: —Són els homes que	corren	avui. Al meu temps un pare agafava una estaca i rompia un braç al seu
no pot tampoc continuar el seu camí com si res no hagués deixat darrera.	Corria	el mes de març. La primavera semblava pressentir-se ja en el matís
dolça calor semblava transvasar-se del cos d'ella al seu cos; la sang li	corria	lleugera per les venes amb un dolç palpitar. Tino Costa experimentava una
Caminaren novament en la fosca. L'aire havia esdevingut més fred;	corria	gelat entre els portals, i des d'allí tornava a sentir-se la sorda remor

Pàgina 1 (de 385)

50 següents