Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
ça DEM 158 oc.
ca F 7 oc.
ca FS 2480 oc.
ca I 1031 oc.
ca M 973 oc.
ca SIG 17 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb ca Freqüència total:  4666 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

d'altres. Borda a Hècate, a la qual, com els cavalls a Posidó, tots els cans estan consagrats. De tant en tant, en alguns indrets els sacrifiquen a
fan algunes. —I això que, a rics, gairebé fan la pols al nostre amo. —Ca! Saps el que dius? On vas a parar! —I el de Manuel del Santo, que no ho
Quan el vaig veure amb ella vaig dir-ho de seguida: s'acabarà: seure de ca no pot durar. Candaina el mirava en silenci. La cunyada parlà: —El teu
l'estrenyi!" —I si anés errat? —li preguntà ell, mentre reia enigmàtic. —Ca, barret! Que no! En tot cas t'erraries tu, i ara m'inspires pietat; si
ací amb el seu marit; tingué la nena; enviduà, i continuà ací, com un ca fidel, vigilant-ho tot. La seva filla és ja una mosseta —per sant
o damunt d'una roca a l'altura. Anselma s'asseia al seu costat, com un ca fidel, en silenci. Llavors la noieta podia veure com la seva mestressa
veurem casada amb Candaina. Ja ho veieu; a ell no se'l veu amb cap noia. —Ca! Com vols que s'hi casi, després del que ella ha fet? —Estic certa que ho
refugiats més. Continua l'èxode del front. Ahir, per una masia pròxima a ca l'Herbolari, van passar, en diverses tongades, disset fugitius,
El senyal l'havia de donar un vigia instal·lat a la torre del rellotge de ca l'Erasme, com anomenaven els barcelonins la casa-palau del senyor de
Amb un zel no gens ben pagat, Ramon Casanova va aconseguir introduir-se a ca l'Aulet i escoltar tots els detalls de la conspiració fallida i la
rosa, verd jade, vermell fúcsia del Tièpolo que cobrien les voltes de ca Rezzonico. Li devia plaure la nit espessa amb les taques olioses de les
Tan aviat és una dama, una gran dama, conquerida, gairebé empresonada a ca Bruzádola, com una vulgar intrigant, plena d'encisos val a dir-ho, que no
moment una criatura ingènua o una dona gastada i vella. Nerina visqué a ca Bruzádola amb dos o tres interludis. De la tardor del 15 a
a la casa, i tornà així que Jervolino desaparegué. La tornada de Nerina a ca Bruzádola ni tan sols s'esmenta en les cartes. Se'n torna a parlar com si
inesgotable deu de vida. De totes maneres imposà condicions. La vida a ca Bruzádola havia canviat i ell es proposava mantenir aquella quietud que
Però totes, fins i tot ses que ens havia fet mon pare en es corral de ca nostra, desaparegueren en un escorcoll l'agost del 36. Aquesta
acompanyava. A en Pau li agradaren ses roses. Em digué si eren de ca nostra i si les cultivava jo. Li vaig dir que sí però era mentida, les
li contaren que sa mare mai no estava bé; la seva salut l'obligà a deixar ca seva i anar-se'n en un sanatori suís, ben enfora, per no tenir
distreia fent jerseis per als seus nins, jerseis que no arribaren mai a ca seva per por del contagi, i retallant de les revistes il·lustrades
Una ciutat petita, de cases no gaire altes, carrers estrets i costes. Ca teva era a prop. Veies un bocí de la façana principal amb els balcons
sobre l'esquena, amb un vestit blau de seda, pujant al carruatge de ca teva, aturat a l'entrada... T'endugueren a veure el món darrere els
Una ciutat petita de cases no gaire altes, carrers estrets i costes. Ca teva era a prop. Veies un bocí de la façana principal amb els balcons
que pertot se n'entra! La sensació de buit, de provisionalitat, on és ca meva, ca nostra? Tot es redueix a una sala d'espera on s'acumulen maletes
se n'entra! La sensació de buit, de provisionalitat, on és ca meva, ca nostra? Tot es redueix a una sala d'espera on s'acumulen maletes d'altres
dia aferrada a sa pica, peça va peça ve, acabava esronyonada, com si un ca rabiós me mossegàs s'espinada, amb un maler del dimoni. I es dits, hi
no sabia de quina manera sortir-me'n jo tota sola a Ciutat, vaig anar a ca una doneta que vivia a un botigó a baix de cas meus senyors d'abans. Era
ses sopes. Estalviava tot el que podia perquè sa meva il·lusió era tenir ca meva, una caseta encara que fos petita i anar a jornal. Tenia vint-i-cinc
Anava tot lo dia a rentar per altri i es vespre, a s'hora de tornar a ca meva, estava morta i rebentada, però ningú no em donava matadura. Vostè
que una dona conforme o sana hauria guardat com a tresors. I no es pensi, ca, lo que vaig tirar no era res de bo, com que per donar aigorràs a uns
Un ram de flors que cada dia, puntualment i durant un mes, arribava a ca nostra. Un ram de flors, quasi sempre roses blanques, grogues, vermelles,
Ell esgrimí es rams de flors que puntualment i durant un mes portaren a ca nostra com una prova irrefutable del meu adulteri. I es testimoniatge del
sa mà molt fort i pren comiat amb veu baixa: —Antonieta, expressions a ca teva. El que menys m'agradava d'ell era sa veu, pareixia una veu de dona,
tothom avui dia. Disgusts m'ha costat, me cregui! Un vespre, tornant a ca nostra, vaig notar que un homo em seguia... Cametes me valguen, vaig
però, on duia es documents, un parell de cents de pessetes i ses claus de ca nostra. Quin esglai! Només de pensar-hi se'm posa sa pell de gallina, me
Però, me cregui, un homo s'ha de sebre aguantar... Vaig anar a dormir a ca sa veïnada i en tota sa nit no em fou possible d'aclucar l'ull, escolta
Mr. F. G.. —Vós sou un humorista una mica... Jo. —I ca! Estimat Mr. F. G., sóc un càndid, un infant, un pobre home com vós
les meves calces i fer servir la meva cuixa de lloc de repòs, i quan el ca, egoista, començava a trencar el son, vaig desprendre'm dels seus pèls i
d'allò més satisfets amb aquella rifeta. Pensar d'anar a Amèrica? I ca! Cap mariner no s'hauria atrevit a capejar la punta extrema de Portugal.
El primer bombardeig ens el vam passar al refugi de ca la Sol, i tots teníem por que ens hi pleguessin. Molt
em vaig trobar cara a cara amb l'Oliva pel corredor de ca la Sol. Els nois que anàvem pels prostíbuls, no capíem
l'avarícia s'havia apoderat de Dona Obdúlia. Al present no menjava mai a ca seva. Trobava natural que els parents la mantinguessin, i sols de tard en
que, tot proclamant-los, els abotaven. Don Francesc Villalonga, de ca N'Escalades, en sap moltes coses. Ell ha ballat amb Dona Obdúlia i podria
si no en té, caldrà que mos ne deixin un. ¿No ho troba? —Envia a ca meva. Fé lo que vulguis. Dona Ramona no sabé ni volgué contenir-se:
idiomes, la inquietud del príncep l'impulsava a barrejar races de cans. El fet era que un dels seus productes, híbrid de bulldog i no sé què
ses persones tenen sa seva pudor especial. ¿Es diu pudor, no és ver? I es cans coneixen son amo a dins sa fosca. Tots pudim. —Per l'amor de Déu, Altesa —
! —Això és sa vida. —Però tan bruscament... ¡Si no fa un mes vengué a ca meva! —Es metge —exclamà una senyora beata que no l'havia vist—
les neiges d'antan\— aquelles criades d'altre temps que eren com a cans i s'haurien deixat matar per noltres? Escampant frases doctes s'acostava
del menjador i tornava a l'alcova. Es movia i disposava com si fos a ca seva. —¡Quin cinisme! —murmurà el marquès, que no pogué recordar en
m'ha fet promeses a mi... Darrerament, no fa dues setmanes, vengué a ca meva. Volia viure amb noltres. Ho volia deixar tot a ses meves filles:
neboda", li vaig dir, "i no puc consentir-ho. Ja saps que aquí és ca teva; disposa com vulguis, però no acceptarem res". Ella plorà, digué

  Pàgina 1 (de 94) 50 següents »