Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

on abans era el d'ella. Un truc esgarrifós, unes serps en lloc de	cabells	, uns enormes ullals, una mirada horrorosa. "No entenc com s'ho
la vila, abans d'encaminar-se a estireganyar de bona hora els escassos	cabells	de la senyora Maria Castelló i a contribuir, amb el seu honest ofici, a
calces adequades al pèl de les cames. Les orelles es dissimularan amb els	cabells	ben llargs, com ara s'estilen. I l'Erasme Caballé li pot serrar, en un
era blanc i delicat. Tenia, deien, els ulls negres, i negres, també, els	cabells	. Afegien, encara, que tal volta no era massa bella, si s'entén per
i blaves. Calçava sabateta de color damunt la mitja blanca. Els seus	cabells	eren d'un ros clar i els portava recollits en una trena caient-li sobre
tenor de vida. Era un home alt, una venerable figura d'ancià. Els seus	cabells	, abundants encara, havien estat un dia d'un ros clar; però ara eren
beneïda solemnement el dissabte de Glòria no mullà tres vegades els seus	cabells	; no foren traçats damunt d'ell els acostumats exorcismes, ni el sacerdot
Àgueda gemegà hores i hores, suada, allargada sobre el llit, amb els	cabells	en desordre, el rostre contret i les forces esgotades. Però el plor de
com guiat d'una secreta inspiració li aixecava el rostre, li apartava els	cabells	del front i la besava. Dolçament i trèmul, amb una infinita tendresa, a
la fam en els seus calabossos ombrívols. Veia el comte al mig, ja amb els	cabells	blancs, amb la figura ennoblida per la desgràcia, pàl·lid i angoixat;
—encara un infant—, amb la túnica de lli immaculat i les ales albes i els	cabells	d'or, que brillaven sota el reflex de la flama, l'àuria diadema sobre el
la guitarra, puntejar-la amb la seva gràcia única, amb el rull de	cabell	ros caient-li sobre el front —una innocent coqueteria—, i cantar, cantar
Quant a Màrius, la seva pell blanca de vori, els seus fins i flexibles	cabells	, la dolçor lànguida de la seva mirada, la gràcia delicada de les seves
pesar sincer—. Què tens? —No tinc res, Sileta. Deixa'm. Li acaricià els	cabells	i s'allunyà sense mirar-la. Tino Costa podia recordar també aquelles
en la mateixa positura, plena d'una gràcia senzilla i natural; tenia els	cabells	recollits cap als costats; el front, llis i desembarassat, i el gest...
dolçament, amb el cap enfonsat en les mans. Ell li posà la mà sobre els	cabells	; la mà li tremolava fortament: tot ell tremolava. Mila aixecà el cap i el
esborronadora. Ell hi fixà l'atenció: representava una dona amb el	cabell	espars, amb un infant als braços, en actitud de córrer aterrida en un
un xic per l'estança; amb els dits es feia cap enrera un rínxol de	cabell	que li queia sobre el front, s'eixugava potser una imaginària suor.
i descansà el cap damunt del seu muscle, i sanglotà. Ell li apartà els	cabells	que li queien sobre la cara, dolçament, amb aquell gest enternidor que li
pàl·lid. No, no era la mateixa ella: estava, en efecte, pàl·lida, amb els	cabells	en desordre caient-li per les espatlles, amb les robes mullades i una
veia la figura de què la nit mateixa hauria tremit d'horror. Portava els	cabells	despentinats, caient-li en manyocs damunt del front; estava inundat de
les dues mans al rostre i exhalà un crit de terror, mentre s'estirava els	cabells	, s'arrencava els cabells. Llavors va cridar sa mare: —Mare! —i arrencà a
exhalà un crit de terror, mentre s'estirava els cabells, s'arrencava els	cabells	. Llavors va cridar sa mare: —Mare! —i arrencà a córrer com un foll. Sortí
ple de sang; tenia ferides als colzes, a les mans, per tot el cos; els	cabells	li queien sobre el front i a cada moment havia de fer-se'ls enrera.
fill. —Senyor! Quantes desgràcies! Pel carrer aparegué Maria Àgueda, els	cabells	caient-li per l'esquena, entre un grup d'homes i dones que la
testa de la seva filla. Llàgrimes dels ulls li caigueren sobre els seus	cabells	. —Gràcies, pare. Ell se n'anà sense voler mirar-la, incapaç de pronunciar
francesos— de la columna Ascaso. Un d'ells estava completament embriac.	Cabell	gris, cara roja i embotornada. Els seus companys el pataquejaven perquè
i, em sembla, enjoiada. L'home li arreglava el vel o li pentinava el	cabell	negre i brillant —aquests detalls, però, se'm fan esborradissos. Sembrem
un home sembrava. El seguia, amb pas incert, una criatura molt petita —	cabell	esbarriat, vestit bru. A moments, m'ha semblat que era un cadell. Al
Tot és fosc, negríssim. Fa basarda. Topo amb la gent. Una olor de	cabells	femenins m'indica que he topat amb una dona. Algun far fantàstic de
lentament els mots litúrgics. Les ulleres d'or li brillaven vora el	cabell	blanc. A la nit hi ha hagut alarma altra vegada. Hem sortit. Feia un fred
fins que el carceller ha fet acte de presència. És un home madur i de	cabells	grisos, tallats molt curts, i de moment es queda al seu davant, sense
li pega encara, s'inclina al seu damunt, i subjectant-lo pels	cabells	, li submergeix una i altra vegada la cara en la salabror que li puja pel
sense bellugar-se. —La galleda! —crida el guàrdia, i ara el subjecta pels	cabells	. —No —diu ell. L'home l'arrossega cap al toll, però ell frena el moviment
del terra contra el front, de les mans de l'home que el subjecten pels	cabells	i l'arrosseguen. Un moment després es va recobrant amb la cara amorrada
veu mascla al guàrdia. L'home ho fa barroerament, sempre agafant-lo pels	cabells	, però ell ja en té prou per a respirar una alenada d'aire menys viciat.
paper. A veure si en porteu una mica, guàrdia. L'home li deixa anar els	cabells	, es redreça. —No ho puc fer, tot alhora. Si he de vigilar aquest... —
i seure al costat mateix de la bassa. Amb les mans, s'escorre els	cabells	que se li aplanen contra la cara. —Aclarim els fets d'una vegada —fa la
immediatament perquè se li omplia de gotes que encara li ragen dels	cabells	. Amb la testa inclinada enrera, pregunta: —Quina negligència? —Teníeu
L'home sacseja el cap per fer caure els brins de palla que li pengen dels	cabells	, mig somriu, però sense gust. —D'aquí, ja ho veieu. M'havia amagat.
les celles amples i robustes, la perruca que li canvia el color dels	cabells	. —Forçosament —contesta l'home. —Us coneixíeu? —s'estranya la noieta.
i una altra caixa que fa de tauleta i darrera la qual seu un home de	cabells	grisos, pelut i mal afaitat. El ble d'un llantió que penja d'un clau
i les blegadisses branques d'espines li freguen el pit, se li enreden als	cabells	, li enceten la pell de les galtes. El cap renega un metre enllà,
—No. Sent una mà que el frega i veu que és la noia que el mira entre els	cabells	caiguts sobre la cara. —Gràcies... Ja ens veurem. —Sí —diu ell, i s'
cap a la cambra de bany que il·lumina per consultar-se la cara. Els	cabells	, caiguts per l'exercici i les corregudes, li han protegit el front, però
del noi que afegeix: "A la nevera." Ell s'aixeca, li acaricia els	cabells	despentinats i tot seguit s'allunya cap a la cuina, on els rajols són
finestra de l'extrem, oberta, crea un corrent d'aire que els embulla els	cabells	i se'ls enduu els llençols que proven de subjectar amb totes dues mans
ajupides a terra, enfilades en escales, totes arremangades i amb els	cabells	xops caiguts sobre el front, dinàmiques entre una desordenada formació de
un francès tenia a la mà esquerra el cap de la reina, ben agafat pels	cabells	, a la mà dreta una espasa curta i ampla. Jeroni se sabia de memòria
pintades. Porta pantalons i casaca de seda i camisa de puntes, i el	cabell	amb ruf i tirat endavant sobre la cara llarga i ben feta, però els seus

Pàgina 1 (de 165)

50 següents