Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

es pensa que tinc ganes de casar-me i d'enterrar-me i ser la senyora del	cafeter	de la cantonada? Es va asseure al menjador, es va pentinar els cabells
il·luminà les ampolles. Les bombetes elèctriques van perdre força i el	cafeter	, endormiscat després d'aquella nit de vetlla, allargà la mà i va
?—. Fem-ne un? Ens en beguérem un, que em cremà les entranyes. El	cafeter	-carnisser, un vell forçut, ben conservat i àgil, ens va portar cadires.
És vídua? Ningú no va respondre. —Vídua? —tornà a preguntar, amb ànsia. El	cafeter	s'agafà l'espessa barba cendrosa. —Què redimoni importa això, amic? Mira,
a tu; vigila, amic —cridà un vell, i tots hi feren grans riallades. El	cafeter	tornà portant en una safata més obsequis: pa d'ordi, formatge de cabra,
casa meva és gran, hi ha lloc. —Perdona, oncle Anagnostis —cridà el	cafeter	ajupint-se a l'orella del vell—. Jo ho he dit primer. —Doncs queda-
de tornar de Candia i explicava les meravelles de la gran ciutat. El	cafeter	, dret darrera el taulell, escoltava i reia, vigilant els bullidors de
passat a Candia... Fa molta gràcia. Veniu i el sentireu. Es girà vers el	cafeter	. —Dos rakis, Manolakas —digué. Ens vam asseure. El salvatge pastor, en
els núvols ja s'havien escampat i que sortia el sol. Es va girar cap al	cafeter	: —Quina vídua és aquesta? —preguntà, fingint indiferència. —Una euga
I va escopir cap als homes, que la miraven emmudits. Kondomanòlios, el	cafeter	, replicà: —No ens avergonyeixis, Delicaterina —cridà—, no ens
espessigant... Darrera del pope Stéfanos, els notables: Kondomanòlios, el	cafeter	, que coneixia món, ja que havia anat fins a Canea i havia vist el príncep
tallar curt a la conversa quan la noia bruna, que era neboda seva o del	cafeter	, va entrar dins la sala amb un aire distret perquè venia acompanyada del
estima. Em va preguntar per la casa, i al dir-li que la raó social de	cafeter	, cartes i cupletistes haviem passat a l'ostracisme i que jo estava en
encausadors de les causes justes, o sien els meus per dret propi, i	cafeters	, croupiers, jugadors, braus, taverners i dispeseres, al veure que
que el que és senyor té diners, que el papa d'en Ricardet havia sigut	cafeter	i, per tant, era senyor i tenia diners, i que en Ricardet, un cop gran,
començat una nova conversa sobre el tema habitual del comportament del	cafeter	, quan l'Arnau féu aquesta reflexió: —Això de tenir querida ha
—Les dones no acaben mai! —em diu amb un aire de conformació desolada. Al	cafeter	li han omplenat la nina. Està trist, demacrat. —Porta una cervesa! —li
—Porta una cervesa! —li diu un camàlic suat, entaulant-se. Mentre el	cafeter	passa el drap per sobre la taula, el camàlic li diu amb una satisfacció
satisfacció intolerable: —Podràs pas dir que no te l'hagin omplenada!— El	cafeter	fa una rialla de gos trist i ensenya les dents justes per conservar el
hi ha cap llista per passar, ací. No hi esclaten granades. Els nens del	cafeter	juguen a la pista de les botxes, i el gos em posa el seu cap sobre els
Cantava poc, molt poc, es passava les hores empiocat. En Néstor,	cafeter	dels Federals, va pujar a visitar-lo. A en Néstor el consultava tothom
la Canuda és ara el meu final d'etapa. En la docta corporació, Costa, el	cafeter	, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable,
a la mà, tenia la mirada vaga i el front ple de suor. Costa, el vell	cafeter	, anava darrera d'ell deprimit, amb un aire de fer un dol. Un moment ha
(te). Son las cinco de la mañana. El cafegí (	cafeter	) echa leña a la soba (estufa). La ñieve va
I si d'homes de vàlua havem de fer llista, seria imperdonable oblidar un	cafeter	la popularitat del qual ha estat encara viscuda per molts de nosaltres:
la seva. Havent parlat del que havien fet els nostres restauranters i	cafeters	, caldria ara posar a contribució tot el que calgui per a explicar l'obra
certament a l'altre món. En Vilaseca era, per damunt de tot, un gran	cafeter	, sentia les penyes amb tot el seu esperit i, indiscutiblement, ell n'era
tarja anunciadora de la visita que esperava sota el nom de "Marcelinu,	cafeter	de Montblanc", vaig sentir un calfred d'emoció i d'enyorança. L'anunci
d'emoció i d'enyorança. L'anunci de la figura del més popular dels	cafeters	del meu poble, em transportà, no sé perquè, en els dies de la meva
i tortuós per les rutes de la vida. El "Marcelinu" havia nascut per	cafeter	. Fill d'una casa de jornalers, els nostres primers records ens el situen
multiplicades per una xifra astronòmica. És difícil "ésser" un bon	cafeter	. Especialment de poble. Si alguna vegada voleu saber-ne els secrets, no
número u en totes les llistes i subscripcions populars i benèfiques;	cafeter	que sabia oferir un suculent sopar al famolenc, o bé cobrar-li a meitat
i un si és no és caricaturitzat, de ratolí d'arxiu; i, amb tot, segons el	cafeter	—cronista espontani del poble—, el senyor Victorià Calafell, per anys,
tothom, en el Convent! Jo, francament encuriosit, vaig burxar una mica el	cafeter	perquè m'aclarís les coses. —Però, si s'agradaven... per què...?
gens; al contrari... Per això el pare... posem-nos al seu lloc... —El	cafeter	es posava sempre en el lloc de tothom; era el seu estirabot—. Els pares
entenent que la deixés... Totes aquelles confidències que m'havia fet el	cafeter	pocs dies abans, em revenien a la memòria mentre anava camí del
—Caratsus! —vaig saltar vivament, escarnint el vocabulari del	cafeter	. A l'acte va semblar penedir-se de la seva franquesa i encongir-se,
tampoc protestés, de por que vingués a destorbar-nos amb la seva xerra el	cafeter	, vaig entaforar el meu company en aquell petit reclau on no hi cabia més
de tota situació que s'estimi és anar tirant sense preocupar-se. El	cafeter	resultà una coneixença de molts anys: una guineu de la carteta camperola,
lletra, el paper provincial. —És el mestre!...— digué, estufant-se, el	cafeter	. —Tan jove i ja és mestre...— vaig fer, per dir alguna cosa. Ja ho
moment palplantats. El jove, rient amb una mirada extraviada i blanca; el	cafeter	, ridículament bufat; jo, disgustat de trencar-li les oracions sense
bufat; jo, disgustat de trencar-li les oracions sense causa. El	cafeter	trencà el silenci incòmode. —És un mestre molt bo i tothom n'està
, senyor mestre? —Home...! —Ja li ho diré jo en dues paraules— digué el	cafeter	, interposant-se—. Aquests homes tan il·lustrats es moren, com aquell qui
veure i senyoretes molt boniques. —Deixi'm acabar, per favor! —digué el	cafeter	, ràpid—. El que vull dir és que en aquella època dels mestres esguerrats
!— digué el jove de les ulleres, confós i atabalat. —Ho veu? —digué el	cafeter	amb una rialla de commiseració—. Ho veu? Aquests homes tan il·lustrats no
Déu! Però això és veritat?— digué el jove acostant la seva cara a la del	cafeter	en forma alarmant. —Si senyor! És la pura veritat. Per això jo dic: si un
ben pagades... El mestre quedà confós. Jo vaig emmudir veient visions. El	cafeter	anà a fer cafè per a uns joves que acabaven d'arribar. En tot això hi ha
amb una afectada serietat: —Té..., cobra cinquanta-quatre cafès... El	cafeter	consulta la seva llibreta de quadrícula i en una plana qualsevol, sota
El foraster es decideix a entrar al petit cafè a beure una cervesa. El	cafeter	sembla un home assequible, i la pregunta acaba caient: —Qui la paga,
d'explicar qui paga les coses. —La Mancomunitat. —La Mancomunitat?... El	cafeter	, ara, es recolza en la taula del foraster. Ha comprès que el foraster,

Pàgina 1 (de 5)

50 següents