Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Però el corcó de Metis no et rosegarà més, t'ho asseguro." I Atena va	callar	, i Zeus i els altres immortals varen respirar alleugerits, perquè els
gh'astu?" "Non lo so." "Cossa te sentistu, vita mia?" Dànae	callava	. La siora Ernesta indicava aleshores que Dànae havia de ser
badat boca, i l'immens heroi em va advertir que la sòlida aparició ha de	callar	, mentre s'anul·len sacres consagracions subterrànies, durant tres dies.
atenencs, estalviadors, les varen reduir a tres, els noms de les quals	callo	, com és el meu costum, quan ho puc evitar en referir-me a les figures que
ballar la sardana, que és la dansa més bella..." "No, això no, pari,	calli	, no la suporto. Xisclaré", em va interrompre de sobte, sense
a contar a la menuda la saviesa i tota la carrera de l'anomenat. "	Calli	, calli", va tallar, autoritària, la senyora Magdalena Blasi. "Amb la
a contar a la menuda la saviesa i tota la carrera de l'anomenat. "Calli,	calli	", va tallar, autoritària, la senyora Magdalena Blasi. "Amb la història
el punt dolç del que convenia que es contessin, del que importava de	callar	i del que els abellia d'oblidar. Acabada la prova del llit, ella se li
de sorge era— i, sobretot, la d'Estrabó, tan agraïda. Pulcre Trompel·li	callava	, mut i a la gàbia, perquè no atenyia, ni de bon tros, a tant. "
m'exigeixi més. I Crisòtemis, Laòdice o Ifianassa, les estimades noies,	callen	, submises, dòcils, i en el fons del fons m'aproven. I de sobte, en ferir
Randa amb tanta força, que, colpint-lo a l'orella, el féu tentinejar.	Callaren	de cop les rialles. Els homes es miraren esverats, convençuts que anava a
Que et faig por? —No... —Com està el teu pare? —Segueix igual. I	callà	, encara més encesa de galtes. —I Candiet? —No hi és; vindrà més tard...
cada cop que s'acalorava, començà a discutir. Ell li digué, tallant, que	callés	; ella tornà a replicar, i ara gairebé insultant-lo, fins a tal extrem que
, Mundeta? Ell és bo i t'estima, creu-me a mi. ¿Per què no	calles	quan ell s'enfada, i no esperes que se li esvaeixi la ira? Només amb això
I ho hauria fet —us ho juro— baldament m'hagués costat la vida. I	callà	, amb la mirada vaga i somniosa. I tots saludaren amb rialles les seves
a l'esperit, tota trasbalsada. Volia fugir i volia romandre; volia	callar	i volia parlar: no sabia el que volia; no feia res. Romangué en la
Només tu no esperes ja ningú... L'escoltava? No l'escoltava? La vella	callà	i intentà escrutar el rostre la blancor del qual es destacava a l'ombra;
, tia Càndia. Si ho sabés...! I ho digué amb un accent tal, que la vella	callà	impressionada pel to de la veu. Mila s'avançà de sobte, i li digué:
damunt els genolls, li parlava de guerres i de perills llunyans. Ella	callava	bo i escoltant-lo —sempre havia estat de tarannà silenciós—, i somreia de
Però el plor de l'infant es deixà sentir per fi, sonà alegrement.	Callaren	els crits, i els cors dels presents, oprimits fins aleshores, es
paraula, o per estrènyer senzillament la teva mà entre les meves. Mila	callava	commoguda; el seu cor sobreeixia d'una joia secreta: es sentia tan nova a
coses, t'ho repeteixo, que un no voldria saber que existeixen. I Mila	callà	: es sentí embargada d'horror i de pietat; el cor li feia mal, i, sense
l'excés de felicitat. I la va tornar a estrènyer amb força. Tornaren a	callar	, pit contra pit, sentint només el ritme irregular de llur respiració
els dolents, a corregir-se. Tino Costa tenia la rèplica als llavis, però	callà	. Home essencialment de sentiment i de passió, sentia amb tanta
com pilotes, en què la discussió és un joc, i la meta proposada, fer	callar	el rival. Ell ja sabia el que li havia de contestar: en la ment de
hi pot haver? Quina recompensa se'ls pot donar?" Tino Costa havia	callat	, doncs, davant les paraules de l'ancià. Ell comprenia molt bé que a la
; t'ho prego... —No et disgustis, Mila. Si et desagrada això que et dic,	callaré	. La teva voluntat abans que tot... Però, ai, Mila!... —Li posà la mà
de la baralla—. Mira que voler-me pegar! I no es pot aguantar, Mila!	Callà	com si encara no ho pogués creure. En la insistència amb què el fet
i tots els turments de l'infern serien poc per a la seva culpa... —I	callà	de sobte, i es digué una vegada més: "No em comprendrà". En canvi, a
de morir i que em cridava enmig de la seva agonia. En canvi, ella..."	Callà	, i acabà en un esforç, amb veu apagada: "Ella m'havia fatigat. Tot em
un instant i vaig sortir sense girar la mirada. Ja no l'he vista més."	Callà	. Els ulls de l'ancià estaven inundats de llàgrimes. "Temo que Déu no et
Tino Costa begué una resta de licor que quedava al seu got. Quim Bisa	callava	. Ell prosseguí: —Quan la vaig veure aquí a Santa Maria jo em sentia
em sentís reconciliat amb tu i t'estimés amb el mateix afecte. Tino Costa	callà	: tal vegada tenia els ulls humitejats. Quim Bisa sentia una opressió a la
tenir-lo amb ella, se la veu preocupada. Em fa pietat Maria Àgueda. Mila	callava	; feia estona que havia deixat d'escoltar-la, i, de sobte, li digué d'una
taula, sospirà: —Si mal no ve arribarà aquí quan menys ho esperarem. —I	callà	: en aquell moment pensava en el seu propi fill. Tino Costa, assegut en
i el difícil que és portar-ho a cap sense que se n'adonin. —	Callà	. Tia Càndia vacil·lava entre el temor i el desig de complaure Mila. Ella,
recordava d'una altra desgràcia igual que succeí quan jo era joveneta...	Callaren	. Ni l'una ni l'altra a penes tastaven res. Munda del Roso intentà portar
el cap damunt del respatller, va cloure els ulls. A baix les veus havien	callat	: només s'oïa l'udolar furiós de la tempestat enverinant-se contra els
de Déu! Un xiuxiueig va recórrer en aquell moment els grups. Les dones	callaren	i es posaren totes a mirar. Manuel del Santo passava pel carrer en
han dit que no res: un esgarrany. —Doncs a mi, Rosa la del Forn... —	Calleu	, que ve la Marta —interrompé una altra—. Ella ens dirà alguna cosa. —Què
home." És veritat que va matar un home? Jo no ho puc creure. Tino Costa	callava	. Havia posat novament la mirada a la mà del difunt, i romania immòbil,
i quan ve borratxo... L'empentejà de bell nou tot obligant-la a	callar	. En l'obscuritat l'abraçà i, enllaçats tots dos, pujaren l'estreta
Ell no sabrà mai on és. Primer la voldria morta que a les seves mans. —	Callà	; contemplà un moment el retrat, i somrigué: —Què bufona que és, oi? Tornà
seva mare, un dia que ella intentà interrogar-la sobre això, l'havia feta	callar	amb aspror, però Andreu li ho explicà amb gran secret: —Saps? Diuen que
en la mateixa postura, mirant el camí. És com si esperés algú. Ell	calla	. "Sí, espera", es diu. Però calla. Després, quan és al davant de
. És com si esperés algú. Ell calla. "Sí, espera", es diu. Però	calla	. Després, quan és al davant de sa filla, la mira dissimuladament. El pare
amb aquesta idea; de cap manera penedida. Ell sofreix en el seu cor i	calla	, però a voltes pensa que la seva paciència s'esgotarà, que un dia... Un
la vegi. —Però, és per ella que t'inquietes? Perquè si és per ella... Mila	calla	, potser penedida d'haver parlat. I ell torna a mirar-la. Cada cop que
agradat de conèixer-lo! —exclamà ella. I quedà pensarosa. El vell	callà	; reflexionà un moment el misteri de l'obscura atracció que aquestes vides
després, ja casada, hi baixaràs amb ell. Potser jo també..." I Mila	calla	amb el seu pensament. "Potser jo també..." I, de sobte, recobrada: "T'

Pàgina 1 (de 201)

50 següents