Dispersions  
  Lemes:
  reset   aplica
cançó F 8506 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb cançó Freqüència total:  8506 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

d'engavanyar. Res de comparable a la melodia i a la dolcesa de les seves cançons, a les orelles humanes. Res, però, de més perillós. Qui les escolta
a la fi obtenies, després d'oblidar-te de tot en la pròpia delícia d'una cançó meravellosa, que la teva companya et fos retornada, sota la condició de
estimada. Li agradaven les festes, l'alegria dels camps, les flors i les cançons camperoles; li agradaven els infants, les bèsties, i àdhuc les plantes li
es deturà sota el seu balcó, i en nom del seu promès li dedicaren belles cançons. A Mila, en les cançons que li cantava la ronda, va semblar-li que sentia
i en nom del seu promès li dedicaren belles cançons. A Mila, en les cançons que li cantava la ronda, va semblar-li que sentia ressuscitar els seus
arribarà la nit de Nadal, quan a fora sonaran les campanes i s'escoltaran cançons; quan sobre l'anhel de tots els cors dels homes bons, sota el cel reblert
cor com un cant de victòria sobre la tristesa dels vençuts; eren com una cançó de llibertat que a través de les reixes espesses penetrés, barrejada amb
parla de grups escampats per les comes, d'alegria de tarda de Pasqua, de cançons dolces de la pàtria per a la oïda del qui hi viu present i desterrat. Més
companyia. En l'ànima de Mila palpitava ara una ferma decisió. Una antiga cançó acudia al seu record amb insistència, una antiga cançó apresa dels llavis
Una antiga cançó acudia al seu record amb insistència, una antiga cançó apresa dels llavis de la vella Càndia del Noro, que la coneixia de nena i
de joia per la ventura dels enamorats. Hi havia, després, les tendres cançons: la de la bona dida del Rei, que s'asseu a la vora del foc amb l'infantó
plor del nen al bressol. Entre les que més la commovien hi havia també la cançó de /La porquerola\, la qual, quan era encara una nena, el seu
la de ma muller. I Mila vessava dolces llàgrimes d'alegria, mentre la cançó anava referint el reconeixement d'ambdós i la relació que ella fa de les
i l'abraçada final amb la qual segellen llur alegria. Moltes altres cançons hi havia que havien fet palpitar el seu cor en les més diverses emocions,
La bona vella li assegurava que tot havia succeït tal com deia la cançó, car les cançons sols referien, segons ella, coses que havien passat
vella li assegurava que tot havia succeït tal com deia la cançó, car les cançons sols referien, segons ella, coses que havien passat realment; i a Mila,
que continués. Llavors la nena, dominant la seva pena, escoltava la cançó fins a l'última estrofa. Era un sinistre malson que es desenrotllava en
pensava en la noia d'aquella història, en la Catarineta de la vella cançó. En la seva fantasia un poderós, un invencible sentiment impel·lia la
vull anar. A Mila, asseguda ara al pedrís de la porta, les estrofes de la cançó li cantaven per l'esperit i difonien per tot el seu ésser una misteriosa
en una nit en què havia sofert sola. Si almenys hagués estat amb ell! La cançó continuava sonant allà al seu fons, acompanyada del voltar de les imatges
desfogar el seu pit d'aquell sentiment que l'enfebrosia, i en el to de la cançó l'ànima semblava plorar-li. —A la plaça en fan ballades: mare,
en un desig únic i inajornable: el desig de veure el seu amat. La cançó s'anava fent llunyana en el seu esperit, s'anava perdent, com el cant
a sopar? Mila del Santo s'eixugà una llàgrima amb la mà. El ritme de la cançó l'arrabassava de bell nou i la feia plorar; la carn semblava desfer-se-li
per tots els carrers, la nit sencera, ressonava d'alegria d'infants i de cançons, de rialles clares sota els porxos, de misterioses i íntimes crides. Mila
amb les rialles de les noies sota els porxos, amb la cridadissa i les cançons dels nois, amb tota llur alegria boja i crepitant que encenia la terra i
encenia la terra i es fonia i es confonia amb la seva sobtada alegria. La cançó s'havia esborrat de la seva ment. El seu cor, en la seva alegria, era com
ja li havien portat la nova, i estava esperant-la indignada. A Mila, la cançó li tornava de sobte al pensament: Al primer cop que li venta
deixar, mig morta la va deixar... Però, cosa estranya, ara, la cançó, per a Mila, era plena d'alegria. No, a casa seva no li havien de fer
s'enfonsava en aquella nit adormida en llunyania, i, tot caminant, la cançó li muntava als llavis en la cega obstinació que la menava: —Si em pega,
naixien d'ella amb moviment tan espontani! Mila arribà a tenir por de la cançó. Tino Costa li parlà també de la seva vida; li parlà de les seves
crits, potser el brogit d'una disputa. De tant en tant sonava una cançó d'embriacs. Tino Costa mirà en direcció a casa de Mila. Aquesta nit es
Dret a la finestra, Tino Costa mirava amunt i avall del carrer. L'última cançó d'un rotlle de nenes que havia estat sonant llarga estona acabava
els crits dels bevedors allí al davant a la taverna. Sobre el ressò de la cançó extingida de les nenes que pujaven a la plaça, sobre el cor dels homes
pel gir que prenia la conversa. El tema de les velles llegendes, de les cançons populars, havia estat, en efecte, l'afecció primordial de la seva vida i
a cada pena. Això ho podem veure, en efecte, en la majoria de les nostres cançons populars i ho podem veure abans en les narracions de tan pura bellesa de
Entre tu, amb les teves complaences, i la vella Càndia, amb les seves cançons, me li trastornareu el cervell. Amb tantes històries no sé pas què en
dempeus, mirant-lo, amb la sospita als ulls. Ja ho podia témer: una cançó irreverent, alguna facècia plena de malícia inofensiva. I, en efecte:
facècia plena de malícia inofensiva. I, en efecte: —Vols que et canti una cançó, Mila? És d'un frare i una pastora. Espero que t'agradarà. I cantava: Quan
li llançava al coll i el petonejava, mentre ell en veu baixa acabava la cançó: s'arrenca el fus i la filosa, li venta un cop a la corona.
es veia una guitarra amb què el difunt solia tocar les seves delicades cançons i amb la qual també Tino Costa havia tocat en altres dies, quan tal
vessava del seu cor, i contagiar-los tots amb la seva alegria. Cantava cançons d'amor, de guerra, de baralles: cançons apreses no se sabia on; en
tots amb la seva alegria. Cantava cançons d'amor, de guerra, de baralles: cançons apreses no se sabia on; en cantava també de tristes, però els imprimia un
quedava allí fins a la matinada bevent i fumant i cantant. Les darreres cançons sempre sobreeixien de joia i d'entusiasme, i, a vegades, Tino Costa, ja
la guitarra i hauria entonat a les seves notes una vella i alegre cançó que sentia ressonar dintre seu; tal vegada s'hauria posat a tocar com en
a jugar, i l'espai vibrava aleshores amb els crits i les curses, amb les cançons, que duraven fins a l'hora de sopar, o fins que les mares anaven a cercar
necessitava. Maquinalment el seu pensament anava al record de l'antiga cançó de la dida del rei, la cançó que li cantava tia Càndia del Noro essent
el seu pensament anava al record de l'antiga cançó de la dida del rei, la cançó que li cantava tia Càndia del Noro essent ella petita i que tantes
miracle no havia existit sinó en l'ànima bondadosa del qui compongué la cançó i que l'infant del rei aquella nit, com aquesta els pobres infants
els ports del món amb llurs navilis; en llurs carrers es senten, de nits, cançons de taverna i de bordell; sonen crits i s'hi encenen baralles; les
il·luminada per ciris posats en canelobres i cantava cada nit noves cançons: hauríeu dit que era sempre la mateixa cançó, cantada amb els sons,

  Pàgina 1 (de 171) 50 següents »