DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
cara F 26623 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb cara Freqüència total:  26623 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

amb les ombres, les riqueses ctòniques i la mort, amb les seves múltiples cares. Posidó i Hades de segur que varen remugar i fins protestar del seu
Les Harpies i la diligent Iris Ocells de presa amb cap de dona, les cares de les Harpies són pàl·lides de fam. Filles de Thaumas i d'Electré, volen
amb vent. L'acompanyava Equidna, germana i dona alhora, de bonica i dolça cara de nimfa, de pits atractius i d'escurçó enorme, amb escames de color
tresor, i aleshores ni tu no pots apropar-t'hi, perquè gruny i et planta cara. Nota els canvis del vent i del temps. Si assenyala tempesta, ens estem
innocents i inexperts, divertir una mica. Una pitonissa La dona, de cara grossa i inexpressiva, va avançar la cama dreta i va proferir: "A
per una temporada, en la destrucció de llops. Paris "Amb aquesta cara de vet-ho aquí, és evident que l'havien de triar com a jutge en el famós
solta, quan em basto solitari." I els seus ulls es varen immobilitzar de cara al mirall. "Ets aquí?", el renyava, unes quantes hores després, en
"Sí que hi retira", concedia, apaivagada, la Ignasieta. "Tanmateix, té cara de viudo de mala jeia. Com es diu?" "Pan", va enunciar, cortès,
l'antiguitat. Però jo endevino qui sóc de debò, trista conca, fadrina de cara allargassada i dura. L'ingenu i lleial nuvi? Un pobre noi, joguina de la
Randa cridà Candi i, en girar-se aquest, li llançà un grapat de fang a la cara que li arrencà llàgrimes de dolor. Els altres celebraren la facècia, amb
per pur compromís. Si no ho feien es convidava ell, desafiant la mala cara i les malediccions del germanastre. —Mal llamp! Ja el tenim ací. No es
ell com si res. —Hola, germà; bon dia! O bé: —Et veig mala cara. Déu faci que no sigui res. Que Déu ens ajudi a tots! Mentrestant,
mentre ell s'hi ventava a mossegades cec de ràbia, impotent, amb la cara plena de sang. Quimet va córrer devers ell i l'abraçà estretament, i
cert que no hi havia fadrina al poble que no hagués donat un ull de la cara per atrapar l'hereu de can Candaina. Però ella és la Mila. Una nit se'n
Mila hagué d'estar tota la tarda de genolls amb els braços en creu, de cara a nosaltres, prop de la taula de la professora. Us ho juro per la meva
suaument: —Mila... Es girà ràpida, amb una expressió de viva alegria a la cara; s'agafà al seu braç i s'estrenyé contra ell. —Sóc feliç, padrí, sóc feliç
la va veure al balcó. Es quedà mirant-la una estona en la fosca —la seva cara era una taca borrosa; i, amb tot, com la veia, la seva cara!—;
—la seva cara era una taca borrosa; i, amb tot, com la veia, la seva cara!—; la mirava com dient-li el seu desig; la veié com tancava, i un
el qual, a canvi d'això, l'afaitava debades, i àdhuc li rentava la cara amb aigua d'olor, perquè, a més a més, era presumit. Només una cosa era
d'infondre el respecte que sempre havia infós, i molts li plantaven ja cara. Fos o no fos aquest el motiu, el fet cert és que a Randa, aquella nit,
seva vida, com si s'hagués vessat de sobte la mesura. Davant seu veia la cara vermella, de borratxo, de Randa, dilatada en un riure bestial. Candi no
desfeta a miques. Randa es desplomà, gemegant, com un bou ferit, amb la cara inundada de sang i de vi. S'havia produït tot amb tanta rapidesa i d'una
l'ansa de la cetra a la mà, en una total suspensió de sentits; la seva cara anava assumint a poc a poc una expressió de terror. Un dels de la colla,
a les vores per deixar-li pas. Sileta s'acostà a la reixa i el cridà de cara a l'interior, on res no es distingia. I de seguida veié les mans del
mataran! Em mataran! Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Ella li cercà la cara en l'ombra; l'acaricià dolçament, esforçant-se per dominar el seu plor.
tard pel carrer, hi havia presenciat violentes disputes en què de les cares il·luminades per la llum dels gresols s'esborrava tot vestigi
del primer paper. A la tarda es bastien dues barraques posades de cara: una davant l'edifici de l'Ajuntament, i una altra tocant al pont, a
ella volgué besar-lo en un tàcit gest de contrició, el nen li apartà la cara. El petit no plorà; tampoc no va queixar-se a sa mare; però tampoc aquell
pampallugueig de llumenetes tremoloses. Quan això li advenia es posava de cara al sostre, tancava els ulls i es lliurava a fantàstiques i quasi sempre
pasturaven per les amples deveses, prop de la mar, i a la tardor, de cara a l'hivern, eren conduïts a la serra. Amb ocasió de les festes d'un poble
Començà a plorar sense adonar-se'n, sense voler. Les llàgrimes li corrien cara avall abundantment, barrejades amb les gotes de pluja. A penes hi veia.
semblat que dormia. Tampoc no sé com presentar-me davant d'ella, quina cara fer-li, què dir-li. És tan gros el que ha gosat a fer! El
amb els sons, sempre iguals, que des d'un recó quatre músics cansats, de cares gastades i groguenques arrencaven als instruments llurs. En la penombra
clams dels concurrents. Els ulls brillaven aleshores en l'obscuritat; les cares, il·luminades pel reflex dels llums, adquirien expressions bestials; les
Començà a caure una pluja fina les gotes de la qual li ferien la cara com punxes agudes. Tino Costa s'ajustà més dintre la pellissa.
cos. La mossegà en un muscle. Ella amollà una queixa i li pegà fort a la cara, però rient; ell es sentí encara més abrusat, i l'estrenyé, mossegant-la,
en el seu cos— l'havien convertida en una despulla humana. Tenia la cara feta malbé, coberta d'arrugues i clapes, que debades tractava de
res" pronuncià en veu baixa, i volgué somriure, però no pogué: tenia la cara rígida, dolorosament. Guanyà la porta i, ja a fora, aixecà la mirada
entre les boires que li enterbolien el cervell, sobre la taula, posada de cara, veié la imatge de sant Francesc en la qual treballava. Era un sant
afilat, emergia de la caputxa tirada enrera, i deixava al descobert la cara, d'una flaquesa increïble, blanca, afinada, gairebé immaterial, amb la
un dol doble. S'havia fet una mica més alta; l'oval delicat de la seva cara, emmarcada amb el mocador negre, semblava més blanc, i als seus ulls
tot feia presagiar un èxit feliç, i la joia resplendia en la seva cara. La filla i la neteta, assegudes no gaire lluny d'ell, semblaven
seu muscle, i sanglotà. Ell li apartà els cabells que li queien sobre la cara, dolçament, amb aquell gest enternidor que li plaïa tant, aquell gest i
amb el seu vestit vell i esparracat, el seu mocador negre tirat damunt la cara, el seu cos magre i inclinat i el seu petit farcell a l'espatlla, tots
va romandre mirant-la encara un moment amb aquella expressió absent a la cara que s'havia fet habitual en ella. De sobte, somrigué a la dona. Li havia
gairebé consumida, com en un nínxol de l'infern, maleint-lo, amagant la cara per no veure'l, allargant cap a ell els braços descarnats, tot
en busca d'ell. No obstant, com que era de nit, no pogué veure-li la cara, i, per tant, no va saber dir la impressió que li causà. Tino Costa només
cap a l'escala. Jo em vaig quedar plantat allí, com un enze, i tenia la cara... —Com el que ets, vigilant, com el que ets! —l'interromperen gairebé a
ella no l'escolta. Ell la mira i es sent astorat d'un terror nou: en la cara de la mare persisteix la mateixa expressió d'angoixosa ansietat. Maria
es llancen contra ella en un combat ferotge, implacable. Ell la mira a la cara i comprèn amb terror que la mare ja no pot més, que les forces se li

  Pàgina 1 (de 533) 50 següents »