Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

amb les ombres, les riqueses ctòniques i la mort, amb les seves múltiples	cares	. Posidó i Hades de segur que varen remugar i fins protestar del seu
Les Harpies i la diligent Iris Ocells de presa amb cap de dona, les	cares	de les Harpies són pàl·lides de fam. Filles de Thaumas i d'Electré, volen
amb vent. L'acompanyava Equidna, germana i dona alhora, de bonica i dolça	cara	de nimfa, de pits atractius i d'escurçó enorme, amb escames de color
tresor, i aleshores ni tu no pots apropar-t'hi, perquè gruny i et planta	cara	. Nota els canvis del vent i del temps. Si assenyala tempesta, ens estem
innocents i inexperts, divertir una mica. Una pitonissa La dona, de	cara	grossa i inexpressiva, va avançar la cama dreta i va proferir: "A
per una temporada, en la destrucció de llops. Paris "Amb aquesta	cara	de vet-ho aquí, és evident que l'havien de triar com a jutge en el famós
solta, quan em basto solitari." I els seus ulls es varen immobilitzar de	cara	al mirall. "Ets aquí?", el renyava, unes quantes hores després, en
"Sí que hi retira", concedia, apaivagada, la Ignasieta. "Tanmateix, té	cara	de viudo de mala jeia. Com es diu?" "Pan", va enunciar, cortès,
l'antiguitat. Però jo endevino qui sóc de debò, trista conca, fadrina de	cara	allargassada i dura. L'ingenu i lleial nuvi? Un pobre noi, joguina de la
Randa cridà Candi i, en girar-se aquest, li llançà un grapat de fang a la	cara	que li arrencà llàgrimes de dolor. Els altres celebraren la facècia, amb
per pur compromís. Si no ho feien es convidava ell, desafiant la mala	cara	i les malediccions del germanastre. —Mal llamp! Ja el tenim ací. No es
ell com si res. —Hola, germà; bon dia! O bé: —Et veig mala	cara	. Déu faci que no sigui res. Que Déu ens ajudi a tots! Mentrestant,
mentre ell s'hi ventava a mossegades cec de ràbia, impotent, amb la	cara	plena de sang. Quimet va córrer devers ell i l'abraçà estretament, i
cert que no hi havia fadrina al poble que no hagués donat un ull de la	cara	per atrapar l'hereu de can Candaina. Però ella és la Mila. Una nit se'n
Mila hagué d'estar tota la tarda de genolls amb els braços en creu, de	cara	a nosaltres, prop de la taula de la professora. Us ho juro per la meva
suaument: —Mila... Es girà ràpida, amb una expressió de viva alegria a la	cara	; s'agafà al seu braç i s'estrenyé contra ell. —Sóc feliç, padrí, sóc feliç
la va veure al balcó. Es quedà mirant-la una estona en la fosca —la seva	cara	era una taca borrosa; i, amb tot, com la veia, la seva cara!—;
—la seva cara era una taca borrosa; i, amb tot, com la veia, la seva	cara	!—; la mirava com dient-li el seu desig; la veié com tancava, i un
el qual, a canvi d'això, l'afaitava debades, i àdhuc li rentava la	cara	amb aigua d'olor, perquè, a més a més, era presumit. Només una cosa era
d'infondre el respecte que sempre havia infós, i molts li plantaven ja	cara	. Fos o no fos aquest el motiu, el fet cert és que a Randa, aquella nit,
seva vida, com si s'hagués vessat de sobte la mesura. Davant seu veia la	cara	vermella, de borratxo, de Randa, dilatada en un riure bestial. Candi no
desfeta a miques. Randa es desplomà, gemegant, com un bou ferit, amb la	cara	inundada de sang i de vi. S'havia produït tot amb tanta rapidesa i d'una
l'ansa de la cetra a la mà, en una total suspensió de sentits; la seva	cara	anava assumint a poc a poc una expressió de terror. Un dels de la colla,
a les vores per deixar-li pas. Sileta s'acostà a la reixa i el cridà de	cara	a l'interior, on res no es distingia. I de seguida veié les mans del
mataran! Em mataran! Vull sortir, Sileta! Vull sortir! Ella li cercà la	cara	en l'ombra; l'acaricià dolçament, esforçant-se per dominar el seu plor.
tard pel carrer, hi havia presenciat violentes disputes en què de les	cares	il·luminades per la llum dels gresols s'esborrava tot vestigi
del primer paper. A la tarda es bastien dues barraques posades de	cara	: una davant l'edifici de l'Ajuntament, i una altra tocant al pont, a
ella volgué besar-lo en un tàcit gest de contrició, el nen li apartà la	cara	. El petit no plorà; tampoc no va queixar-se a sa mare; però tampoc aquell
pampallugueig de llumenetes tremoloses. Quan això li advenia es posava de	cara	al sostre, tancava els ulls i es lliurava a fantàstiques i quasi sempre
pasturaven per les amples deveses, prop de la mar, i a la tardor, de	cara	a l'hivern, eren conduïts a la serra. Amb ocasió de les festes d'un poble
Començà a plorar sense adonar-se'n, sense voler. Les llàgrimes li corrien	cara	avall abundantment, barrejades amb les gotes de pluja. A penes hi veia.
semblat que dormia. Tampoc no sé com presentar-me davant d'ella, quina	cara	fer-li, què dir-li. És tan gros el que ha gosat a fer! El
amb els sons, sempre iguals, que des d'un recó quatre músics cansats, de	cares	gastades i groguenques arrencaven als instruments llurs. En la penombra
clams dels concurrents. Els ulls brillaven aleshores en l'obscuritat; les	cares	, il·luminades pel reflex dels llums, adquirien expressions bestials; les
Començà a caure una pluja fina les gotes de la qual li ferien la	cara	com punxes agudes. Tino Costa s'ajustà més dintre la pellissa.
cos. La mossegà en un muscle. Ella amollà una queixa i li pegà fort a la	cara	, però rient; ell es sentí encara més abrusat, i l'estrenyé, mossegant-la,
en el seu cos— l'havien convertida en una despulla humana. Tenia la	cara	feta malbé, coberta d'arrugues i clapes, que debades tractava de
res" pronuncià en veu baixa, i volgué somriure, però no pogué: tenia la	cara	rígida, dolorosament. Guanyà la porta i, ja a fora, aixecà la mirada
entre les boires que li enterbolien el cervell, sobre la taula, posada de	cara	, veié la imatge de sant Francesc en la qual treballava. Era un sant
afilat, emergia de la caputxa tirada enrera, i deixava al descobert la	cara	, d'una flaquesa increïble, blanca, afinada, gairebé immaterial, amb la
un dol doble. S'havia fet una mica més alta; l'oval delicat de la seva	cara	, emmarcada amb el mocador negre, semblava més blanc, i als seus ulls
tot feia presagiar un èxit feliç, i la joia resplendia en la seva	cara	. La filla i la neteta, assegudes no gaire lluny d'ell, semblaven
seu muscle, i sanglotà. Ell li apartà els cabells que li queien sobre la	cara	, dolçament, amb aquell gest enternidor que li plaïa tant, aquell gest i
amb el seu vestit vell i esparracat, el seu mocador negre tirat damunt la	cara	, el seu cos magre i inclinat i el seu petit farcell a l'espatlla, tots
va romandre mirant-la encara un moment amb aquella expressió absent a la	cara	que s'havia fet habitual en ella. De sobte, somrigué a la dona. Li havia
gairebé consumida, com en un nínxol de l'infern, maleint-lo, amagant la	cara	per no veure'l, allargant cap a ell els braços descarnats, tot
en busca d'ell. No obstant, com que era de nit, no pogué veure-li la	cara	, i, per tant, no va saber dir la impressió que li causà. Tino Costa només
cap a l'escala. Jo em vaig quedar plantat allí, com un enze, i tenia la	cara	... —Com el que ets, vigilant, com el que ets! —l'interromperen gairebé a
ella no l'escolta. Ell la mira i es sent astorat d'un terror nou: en la	cara	de la mare persisteix la mateixa expressió d'angoixosa ansietat. Maria
es llancen contra ella en un combat ferotge, implacable. Ell la mira a la	cara	i comprèn amb terror que la mare ja no pot més, que les forces se li

Pàgina 1 (de 533)

50 següents