DispersionsDispersions   Distribució cronològicacronològica
Distribució
  Distribució geogràficadialectal
Distribució
  Lemes:
  reset   aplica
carlisme M 148 oc.
Incloure lemes secundaris
  Filtres
 
     Filtre per autor
     Filtre per títol
     Filtre per any de publicació
     Filtre per tipus  
     Filtre per traducció  
     Filtre per varietat  
CTILC (1833-2018)
Imprimir  
CONCORDANCES D'UN LEMA
  Enrere Nova consulta
 
 
Lema:  Coincident amb carlisme Freqüència total:  148 CTILC1
  Mostra sobre el resultat     Quantitat:  aleat. línia punt a punt Quantitat per pàgina: 
  Ordenació:
referències integrades

el senyor de LLinàs. El senyor de Llinàs encara que simpatitzant amb el carlisme per conveniències de família, era un volterià una mica brutal; passava
Semblava mentida que dos acèrrims catòlics, dues reminiscències del carlisme militant, dues pàl·lides ombres de la reacció, l'una amb un vestit de
Tomàs amb la Dictadura, no és que cregués realitzat el seu somni, però el carlisme de don Tomàs era ja una mica cadavèric, i en la Dictadura hi veia si més
parroquials, estives decrèpites amb els quatre peus a mig cementiri, carlisme atonyinat, perseverants, capellans i ex-pistolers del lliure, don Tomàs
cantaria una tonada del moment, però hi hauria molt a dir a l'entorn del carlisme dels pagesos mallorquins. Un escriptor de la corda de George Sand esbrina
Monarquia isabelina i amb la Restauració, enfront de la República i del carlisme. Era una manera d'agrair el benefici i de col·laborar a preservar-se'l.
suportaven, contribuïren així a crear un clima d'agitació propici al carlisme. Els carlins valencians van fer guerra de "partides", amb capitostos
de tota manera, encara marca més aquella diferència. En aquesta ocasió el carlisme bel·licós ja no té la virulència que l'havia caracteritzat en les dues
retornava. L'excitació rural havia d'amainar, doncs, en proporció. El carlisme, que la representava, anirà desinflant-se al compàs d'aquesta
cop tindrà menys arrels i menys futur. El pagès catòlic trobava en el carlisme la seva oportunitat protestatària. Quan les coses li marxen bé, i ja no
el poble—, en arribar la segona desena del XX, es desentenen del carlisme que havien alimentat. Articulen aleshores un nou partit de dreta,
i cardenals col·laboracionistes amb la Monarquia de Sagunt. Se separà del carlisme perquè li semblava finalment massa d'esquerra, i acabà preconitzant un
comarques. La clerecia rural mantindrà al llarg del segle el caliu del carlisme, no tant pel seu contingut polític concret —i, menys encara, per la
que tenga un fusil, que lo limpie, y el que no, que lo compre." El carlisme, fins i tot quan no estava en peu de guerra, era una insurgència
titulant-se Dreta Regional Valenciana, reuniria els dissidents del carlisme i no pocs elements que abandonaren els ja desacreditats polítics
carlí, la cosa tampoc no quedava clara. Al Principat, l'evolució del carlisme fou més precoç: d'ella va sortir el "catalanisme històric", en part. El
fou més precoç: d'ella va sortir el "catalanisme històric", en part. El carlisme valencià, en descarlinitzar-se, origina la Dreta Regional Valenciana, que
des d'un altre angle, l'important, en el XIX, no era pas que el carlisme reivindiqués uns "furs" que els seus militants desconeixien, ni que el
termes lamentablement indecisos: l'important era la "insurgència" que carlisme i republicanisme —i anarquisme, en un altre estadi— representaven. La
a entrar en el joc general de l'Estat. Fenòmens tan "locals" com el carlisme, el republicanisme i l'anarquisme havien d'articular-se amb les
els que s'haurien hagut de casar per tal de solucionar el problema del carlisme, que no era sinó el problema de la lluita de les dues regions espanyoles
i sostenint les mateixes idees, sinó que eren els centres actius del carlisme i les fortaleses morals i fins materials de l'exèrcit de l'absolutisme
carlistes catalans, que eren els que s'havien apoderat de la direcció del carlisme, i que estaven destinats a donar l'espectacle dels catalans renegats que
voluntaris a la guerra d'Àfrica i els guies de la Diputació contra el carlisme, havia de finar amb la renaixença del Born i del seu esperit mediterrani.
sermons i àdhuc contradia al seu pare, argumentant coratjosament que el carlisme no feia per a ell i que, en canvi, en el sindicalisme hi havia trobat
per a explicar. La seva figura destaca, sempre, sobre el to general del carlisme. De vegades fa l'efecte d'un home que es mou per violència. Trobant-se un
fou rector de la Pietat de Vic i la seva pobresa fou inenarrable. El carlisme d'aquella època té la força de les coses que foren defensades amb
passat i les guerres carlistes. Crec que la personalitat més gran que el carlisme ha produït a Catalunya ha estat don Ramon Cabrera. Malgrat el que en la
impostora, diria potser Bentham, amb menys cura de cortesia. —Però el carlisme ahir i el jaumisme avui, han tingut sempre una realitat: han estat sempre
definició de la realitat i de la substància. Si per realitat entens tu el carlisme i per substància el jaumisme, hauríem de passar algunes hores de
tenen un cos: la realitat i la substància meves tenen una ànima. —El carlisme o el jaumisme, avui més que mai, revela, pesi a tothom, el seu alt
llar en el món, aquesta llar no és en terres d'Espanya. Per això és el carlisme un anacronisme encara més absurd que si pretengués sols restaurar una
Crist caurien les blasfèmies més sentides dels homes més nets de cor. El carlisme, que fou en el seu naixement un crit de venjança, que fou amb Isabel II
expressant els seus planys per recons solitaris i per carrers estrets. El carlisme no pot tolerar-se com a crit de combat. No pot tolerar-se —ni invocant la
liberals, hauríem d'aixecar-nos contra Rússia, en nom de la llibertat. El carlisme és una paraula antiquada, sense substància, sense vida, que sols pot
la figura de "Don Dalmacio", el més clar i el més expressiu símbol del carlisme; un home seriós, que fa riure, un home seriós, que amb ses paraules, amb
com a polític la seva imparcialitat dubtosa hauria atorgat la victòria al carlisme. Ni la filosofia incrèdula, ni la branca borbònica es mostraren gaire
madur i respectable, i segons els aires era considerat per tothom. El seu carlisme anava afluint a un catalanisme d'aspecte literari, històric i
de la reforma domiciliària, el meu pare féu el seu darrer acte oficial de carlisme. Es tractà d'un llarg viatge a Itàlia, amb el marquès de Dou. Després de
que es deia don Ramon Nocedal; l'integrisme era de fet una escisió del carlisme, perquè considerava els carlins ortodoxos massa poc exigents i massa
XIII a Barcelona. A casa meva no pecàvem de monàrquics; encara que el carlisme del meu pare s'hagués aigualit, el seu catalanisme vivia en plena
gust absolutament intolerable. Les seves idees polítiques emanaven del carlisme integral, guisat a l'empordanesa; se les donava de gran valent, i jo vaig
El nostre amic, que tenia en el seu credo polític unes deixalles de carlisme, sabia que l'il·lustre Vázquez de Mella, en situacions similars, solia
sobretot en cas de greu perill social. En les classes populars, el carlisme és un populisme, defensor de l'antic mode de producció i de vida,
que podríem anomenar la Muntanya (és a dir, la tradició, d'on sortiria el carlisme) i la Ciutat (és a dir, el progrés, que inspiraria el liberalisme). La
tendències uniformadores que arrencaven del segle XVIII: amb el carlisme la Muntanya es farà foralista; la Ciutat defensarà les particularitats de
entre fanàtica i depredadora, dels homes que tenien a llurs ordres. El carlisme del XIX és un fenomen complex que no pot despatxar-se a partir
Els moviments europeus ultramuntans —des del Congrés de Viena fins al Carlisme— tenien objectius reaccionaris: una anàlisi de contingut de llurs textos
i corbata, nervi a la veu i als gestos, explicà la seva fe en el Carlisme, sense adonar-se'n de l'aixafagor que ens mullava els cabells, ni del
però que estaven totalment vençuts per l'evolució de les ideologies. El Carlisme, almanco entre la gent de la meva generació, a penes tenia adeptes. Doncs

  Pàgina 1 (de 3) 50 següents »