Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

s'imaginarien, senyores i senyors, el xivarri als cafès, les disputes als	carrers	, l'agitació a la tranquil·la, modèlica nació —i amb l'ambigua paraula
Pulcre Trompel·li. I se n'anava xano-xano a jóc, per la fosca del	carrer	de la Perera. Orestes "No es preocupi", va aconsellar l'advocat, que
reso? Ni se m'acudiria. A qui? Bé, estimada, et quedaràs aquesta nit. Els	carrers	són perillosos al foscant, mal governi qui mal governi, fins per a una
A la part baixa de Santa Maria, passada l'església, alguns	carrers	més endintre, vivia ell. Dos carrers més enllà, en un que s'endinsava en
Maria, passada l'església, alguns carrers més endintre, vivia ell. Dos	carrers	més enllà, en un que s'endinsava en pronunciat pendent, al fons, allí on
el pla formant una mena de replaça, vivia Mila. A dalt, al capdamunt del	carrer	, s'obria la plaça, que quedava invisible, però des de la qual, quan
veia, ella baixava a la porta, i manta vegada pujava àdhuc un bon tros de	carrer	al seu encontre. Després, Mila gaudia amb la il·lusió de caminar al
per donar més llum a la planta, i enrajolaren el trespol al nivell del	carrer	. El record de Mila, com el de la casa, s'anà esvaint a poc a poc de
Saludà el barquer, li donà una moneda i s'allunyà cap al poble. Els	carrers	eren gairebé intransitats, i Tino Costa pogué avançar amb comoditat. Feia
l'esperés la promesa de no sabia quines profundes alegries. Llavors el	carrer	on vivia la seva mare, la casa on ell havia nascut i on visqué de petit
Costa ha tornat!" I ara, per què restaven mudes les cases? silenciós, el	carrer	? Per què adoptava tot, al seu pas, un aire de quasi freda hostilitat? Per
desig. Una figura sortida de la casa veïna a la seva creuà veloçment el	carrer	passant pel seu darrera. L'havien reconegut. A tot el barri —a tot el
en el fons de la seva consciència, comprengué per què les pedres del seu	carrer	, les cases, les parets no l'havien acollit com la primera vegada; per què
de les poques famílies del poble amb qui es tractaven—. Vivien al mateix	carrer	, les respectives mares havien estat amigues de petites. Tino Costa sentia
fet objecte. La cosa succeí com segueix: Candi baixava un dia pel	carrer	, en direcció a casa seva. Era molt petit, i la seva mare vivia encara. Al
a casa seva. Era molt petit, i la seva mare vivia encara. Al final del	carrer	s'obria la ferreria, i al davant de la porta es trobaven tres o quatre
inusitada, un estrany renou. La criada deixà l'escombra i va sortir al	carrer	per veure què passava. Al cap de poc va tornar cridant, tota excitada:
claredats blau i rosa i transparències de cristall o d'aigua clara. Pel	carrer	, en la suavíssima penombra, pujaven i baixaven dones; algunes la
sobtada, i cercà ansiosament al seu entorn. El veié encara que es perdia	carrer	amunt, i sentí un desig ardent de córrer darrera seu, de dir-li una
En aquell moment aparegué davant d'ella el seu padrí. El cel, a dalt al	carrer	, s'havia anat cobrint d'ombres. Si no hagués arribat el seu padrí, és
repòs! Aquell dia Tino Costa s'abstingué, malgrat tot, de passar pel seu	carrer	. Veié com s'anava acostant l'hora —anava fent-se nit— i amb el córrer del
per ell. I al darrer moment Tino Costa no es pogué contenir: baixà al	carrer	i la veié. Estigué lluitant amb el seu cor, que l'hi empenyia amb una
et pegarà, que ton pare et pegarà... A dalt, cap al fons del	carrer	, a la plaça, s'alçava la resplendor d'una alta foguera. Crepitaven les
vernals. Les estrelles parpellejaven en l'ample cel, per damunt dels	carrers	oberts, i en la penombra dels portals s'oïen riures de donzelles. A Mila
que amb les mans enllaçades giraven entorn de les fogueres. D'uns	carrers	llunyans arribava una confusa i alta cridadissa; per l'indret oposat, cap
damunt de les teulades, la resplendor de noves fogueres enceses en altres	carrers	inflamava l'atmosfera. Més lluny encara, un cor de veus infantils anava
de veus infantils anava expirant en el silenci. Tot el poble per tots els	carrers	, la nit sencera, ressonava d'alegria d'infants i de cançons, de rialles
la plaça, tia? Desitjo tant d'arribar-m'hi! Pujaren plegades pel mig del	carrer	. Mila, en la seva ànima, tenia la certesa que l'hauria de trobar.
ja debilitades. Nogensmenys, Mila ja no les sentia: ara, en la fosca del	carrer	, Mila cercava amb els ulls àvidament, i sentia al pit una mortal
de la festa de sant Joan a l'ànima. Lluny d'allí, no se sabia a quin	carrer	s'oïen encara els cants dels infants, que s'anaven apagant lentament amb
d'impossibles tendreses! Poc després Mila tornava a casa pel mig del	carrer	. La nit de cants i de fogueres s'anava tancant darrera els seus passos.
a plorar silenciosament. En aquella hora el poble estava ja solitari; els	carrers	, intransitats, car tothom era ja al llit; el vent udolava lúgubrement als
i vell tabard, l'hi abrigà, i entre el brogit del vent, a través dels	carrers	solitaris, l'acompanyà a la seva casa pairal. Endebades s'intentà
sota la severa vigilància del pare, que a penes la deixava sortir al	carrer	, en una nostàlgia incurable de tendreses que ell no li sabia proporcionar
les antigues muralles foren reconstruïdes; es produïren lluites pels	carrers	; de nit, la flama roja de les torxes il·luminava escenes d'horror i de
sempre a punt de convertir-se en una franca rialla, se'l veia passar pels	carrers	fent tabola amb els seus companys. La seva principal ocupació consistia
a ver si\... Es destacà dels seus companys i la seguí un tros de	carrer	enllà fins que l'aconseguí. —/¿Me permite que la acompañe? Sola y tan
A partir d'aleshores hom veié el jove capità passejar moltes vegades pel	carrer	. Alguns cops Maria Àgueda, dissimulada darrera la finestra, el veié
Un dia ell li digué (era ja molt tard; havien parlat llargament; el	carrer	, sota el suau parpelleig de les estrelles, estava sepultat en un
amb ella. Dret a la finestra, Tino Costa mirava amunt i avall del	carrer	. L'última cançó d'un rotlle de nenes que havia estat sonant llarga estona
seva ombra aquesta inquietud!" Tino Costa tancà la finestra i baixà al	carrer	. El seu desig de veure-la creixia encara més amb la seva decisió i amb el
després la sentia a baix que obria la porta. Ell mirà amunt i avall del	carrer	i avançà cap a ella. La va estrènyer fort, sense dir res. Ella es va
lentament. Tino Costa, per la seva banda, mentre s'allunyava pels	carrers	, no obstant aquell instant d'intensa felicitat, es sentia guanyat per una
, Tiago, i perdona'm. I s'allunyà bo i deixant-lo allí, al mig del	carrer	. Però Tiago no podia oblidar-la ni perdonar-la, i quan pensava en Tino
Candi va esclatar a plorar. Un moment després, Sileta baixava pel	carrer	gairebé corrents, en direcció a la taverna. Quim Bisa, l'amic de Tino
costat, i baixaren plegats, camí de la presó. Davant la reixa, per tot el	carrer	, es veien grups comentant la desgràcia. Quan aparegué Sileta, un murmuri
de Quim i de la criada, que havia vingut més tard, tornà a casa seva pels	carrers	solitaris. Candi sortí l'endemà. Sileta el veié entre els dos guàrdies
seva germana. Tot el món que coneixia eren els camps on treballava i els	carrers	de Santa Maria. Tota la resta era el món de l'ignot i del terror. "Si
dels Monts abundaven les tavernes. Tino Costa, passant ja molt tard pel	carrer	, hi havia presenciat violentes disputes en què de les cares il·luminades
Tino Costa havia sentit en nits tenebroses empaitar-se els homes pels	carrers	, amb crits d'amenaça com udols i amb alarits d'espant, com d'animals

Pàgina 1 (de 741)

50 següents