Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

tranquil·les de l'Hilisos. Sigui com sigui, ens cal més quedar-nos a	casa	, ran de la llar amb un bon foc encès, quan se'ns atansa aquest amo
d'un vestigi, d'un fals inici de tendresa de cor. Gossos "Estimes el de	casa	, a pesar de ser un bastard escuat", va dir Arístocles a Euforió. "Fas
si sent l'esma de moure's. Ja descansats, remarem a poc a poc fins a	casa	, menjarem per sopar un mos i ens colgarem sense entretenir-nos a la jaça,
"Persèfone, amiga molt benèvola, temps era temps habitual entrant de	casa	, em va assegurar en somnis que podia arriscar sense perill els meus atots
navegat, naufragat i vist. Tal vegada, perquè a la dona, sense moure's de	casa	, li havia vagat de teixir, desteixir i cavil·lar. Prudents i sagaços,
és un xitxarel·lo. Per a una dona, quedar-se asseguda dia rera dia a	casa	, sola, és un dany que esglaia. Per tant, que no se m'exigeixi més. I
no ho negaré, arreglada i, a més, senyora i majora. Tanmateix, una	casa	sense home, i a l'aguait un gendre, fa de mal governar. La gent assegura
no la meva, inexistent. Sóc una simple ombra: em llevo, feinejo per la	casa	, em banyo, m'endreço, passejo una mica, dino sense gana, fullejo una
de caminar al costat d'ell aquell breu espai que els separava de la	casa	. L'edifici posseïa un ample portal quadrangular i una entrada espaiosa.
de grans i farines. La reforma canvià completament l'aspecte d'aquella	casa	, davant la qual m'havia jo deturat tantes vegades amb una mena de pesar i
que l'habità amb els seus somnis i amb la seva exaltació d'amor. Jo, la	casa	, vaig arribar-la a veure encara tal com estava en els dies en què ella hi
el trespol al nivell del carrer. El record de Mila, com el de la	casa	, s'anà esvaint a poc a poc de la memòria dels veïns, dels quals a penes
apagat damunt del camp —brillaven ja les estrelles— i els contorns de les	cases	s'havien esborrat confosos amb les ombres, Tino Costa deixà el seu refugi
més profunda, amb un desengany més. Tino Costa aquesta nit es dirigia a	casa	seva. Hi havia deixat sa mare, ja vella, i, això no obstant, a penes si
vella, i, això no obstant, a penes si el seu cor, mentre s'acostava a la	casa	, alterava el ritme del seu glatir. Viuria? ¿Seria encara a la casa, amb
a la casa, alterava el ritme del seu glatir. Viuria? ¿Seria encara a la	casa	, amb el pensament, amb l'ànima fixa en el seu retorn? Ni tan sols això no
quines profundes alegries. Llavors el carrer on vivia la seva mare, la	casa	on ell havia nascut i on visqué de petit en companyia seva, la casa on
la casa on ell havia nascut i on visqué de petit en companyia seva, la	casa	on havia sofert i on havia gaudit, se li aparegué com un temple, com un
a rebre'l els seus records més bells, i ell avançava lentament entre les	cases	amigues gairebé commogut, com si estigués escoltant veus familiars que,
si estigués escoltant veus familiars que, des de les pedres, des de les	cases	, per balcons i terrats, el saludessin joiosament, com si en totes i en
ha tornat! Tino Costa ha tornat!" I ara, per què restaven mudes les	cases	? silenciós, el carrer? Per què adoptava tot, al seu pas, un aire de quasi
hostilitat? Per què no vibrava el seu cor? Allí hi havia, per fi, la	casa	. La porta de l'escala era tancada, però a la finestra hi havia llum:
el llum, amb el paner de la roba al costat, cosint. I en la soledat de la	casa	buida, on, si no a ell, podien anar els seus pensaments? Ell havia
Costa venia ja sense tendresa i sense desig. Una figura sortida de la	casa	veïna a la seva creuà veloçment el carrer passant pel seu darrera.
Costa sentia desig d'anar-se'n de nou per a no tornar mai més en aquella	casa	. Davant el plor de la seva mare es veia a si mateix com l'ésser més
de la seva consciència, comprengué per què les pedres del seu carrer, les	cases	, les parets no l'havien acollit com la primera vegada; per què el seu cor
braços... És fill del diable..." A Santa Maria hi havia, tanmateix, una	casa	on l'arribada de Tino Costa despertava alegria, i aquesta era la casa del
una casa on l'arribada de Tino Costa despertava alegria, i aquesta era la	casa	del vell Lino del Pont, un pagès que, atuït des de molt temps per una
cosa succeí com segueix: Candi baixava un dia pel carrer, en direcció a	casa	seva. Era molt petit, i la seva mare vivia encara. Al final del carrer
d'ell, deia una veïna: "No sé com poden fer-li mal." A la	casa	aquella nit havien acabat de sopar. Candi se n'havia anat a la taverna a
Es quedà un moment perplexa i sortí corrents, com una folla. La porta, a	casa	de Tino Costa era oberta, i Sileta pujà desalenada les escales. Entrà com
Era neta, endreçada i diligent. A la tarda, acabats els quefers de la	casa	, la noia, mentre el temps li ho permetia, s'asseia vora el balcó a
el de pensar en el seu prometatge. Ella no hi volia pensar, però els de	casa	seva no cessaren: la mare li'n parlava; li'n parlava el padrí. Així,
ja de temps renunciat a la idea de tornar-se a casar, vivia sol a la	casa	pairal amb una vella criada que el servia. Era un home jovial, amable amb
de la simpatia de tots. Manuel del Santo es passava moltes hores a la	casa	, i, no sense terror, havia anat adonant-se del rumb que prenien les
on, a la nit, es recollien. Posseïen fèrtils camps a la vora del riu i	cases	a Santa Maria. Al celler del seu antic casal hi havia vins que comptaven
no sabia què inventar per veure contenta la Mila, per fer-li agradable la	casa	i apressar el casament. Un dia Tiago, amb l'ajut del padrí de la noia,
algun present fet d'amagat, i l'esdeveniment es celebrà amb un sopar a	casa	de Manuel del Santo, per al qual s'encetà la bóta més antiga del celler i
criar-los i educar-los en la virtut i en la religió; és tenir cura de la	casa	i tenir sempre l'ull en tot el que s'hi fa. La resta són fantasies de
posat al prometatge. Munda del Roso, la mare, era feliç. Feliços eren a	casa	de Candaina, i l'endemà el padrí féu a Mila el present més costós de tots
Candaina l'hora del sorteig militar. Tiago va treure blanc. És cert que a	casa	del vell Candaina hi havia or per a alliberar del servei tot un regiment;
no per això l'esdeveniment fou celebrat amb menys alegria. A la vella	casa	pairal es disposà en tal ocasió, una menjada; volgueren que hi
qual el vell Candaina no podia veure ni en pintura. Se'l veia poc per la	casa	: només en alguna festa o solemnitat, en què se'l convidava per pur
a gatamèus per davall de la taula. Dos d'ells hagueren d'ésser portats a	casa	, mentre l'un protestava, forcejant, que no estava borratxo i que volia
se oblidat de tot: dels seus anys, de la seva dona, de son fill, de la	casa	, dels invitats, com atacat d'una sobtada follia. La veu del padrí de Mila
sense forces; feia falta una jove mestressa que es posés al front de la	casa	i, sota la direcció de la vella —ara que encara vivia—, aprengués el
la direcció de la vella —ara que encara vivia—, aprengués el govern de la	casa	. —Podríem sondejar Mila, què us en sembla? —Per mi, encantat —digué el
a créixer en ell aquella preocupació, que a la tarda tornà a veure Mila a	casa	seva. La féu cridar i, ja sol amb ella, en un to greu, gairebé solemne i
el recordava. Quan ell se n'havia anat, ella era encara una nena. Les	cases	on vivien estaven molt prop l'una de l'altra. Era fàcil que, de nens,
aquell soldat de les guerres civils, que un dia, per dissort, rondà la	casa	del vell Antoni Costa. Tino Costa era de talla regular, més aviat prim,

Pàgina 1 (de 1772)

50 següents