Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

Persèfone una falsa història contra la seva dona i els suplicava que, per	castigar	-la, el deixessin sortir. Crèdula, la parella li va permetre de revenir a
modista no va encertar a guarnir-la adequadament i va ser així amb excés	castigada	. Amb roba, va perdre força encant, ho vaig notar. No devia estar
fa de les seves penes, la indignació del cavaller, el seu pensament de	castigar	els culpables, i l'abraçada final amb la qual segellen llur alegria.
Els ulls de l'ancià estaven inundats de llàgrimes. "Temo que Déu no et	castigui	, Tino Costa —li digué—. Tem a Déu." També l'ancià, ja des de la
seus dintres, com el ressò d'una terrible sentència: "Temo que Déu no et	castigui	, Tino Costa; tem Déu." Caminava en la nit, caminava; passava davant els
la memòria, bo i emplenant-lo d'un terror misteriós: "Temo que Déu no et	castigui	, Tino Costa. Has de témer Déu." I també d'això fugia desesperadament,
de l'ancià Baldà (tampoc no donava senyals de vida): "Temo que Déu no et	castigui	, Tino Costa; tem Déu". Volia rebutjar aquelles idees, rebel·lar-se. Per
rebel·lar-se. Per què, el càstig, tanmateix? Es preguntava: "De què ha de	castigar	-me Déu? En tot cas seria jo qui podria..." Però no acabava, i aquell
presentarà com ho feia davant la professora quan era una nena i la volien	castigar	... Potser aquesta vegada hi anirà només un xic commoguda... "Sóc aquí,
Tal vegada el rostre de Déu expressarà un dubte; sí, tal vegada la	castigarà	... —I, amb tot, hauré de castigar-te, Mila: el teu pecat és molt
expressarà un dubte; sí, tal vegada la castigarà... —I, amb tot, hauré de	castigar	-te, Mila: el teu pecat és molt greu i no pot quedar sense càstig. Sí,
el teu pecat és molt greu i no pot quedar sense càstig. Sí, t'hauré de	castigar	. Quin càstig t'imposaré? —Castigueu-me, Senyor —li contestarà ella—;
quedar sense càstig. Sí, t'hauré de castigar. Quin càstig t'imposaré? —	Castigueu	-me, Senyor —li contestarà ella—; castigueu-me, però ajunteu-me amb ell
Quin càstig t'imposaré? —Castigueu-me, Senyor —li contestarà ella—;	castigueu	-me, però ajunteu-me amb ell. Amb ell, el càstig més sever hauria de
vós que sabeu com és el meu amor, perquè el vau encendre en el meu pit,	castigueu	-me, Senyor, però doneu-me si us plau el meu amor. I Déu, amb
estrictes. Sobre aquesta gent —gentussa—, la unanimitat és rotunda: cal	castigar	-los. Els Eichmann, els Oberg i Knochen, no promouen un acord total:
sense contemplacions. En alguna mesura, la pena busca l'exemplaritat: hom	castiga	el delinqüent a fi que la sanció serveixi d'admonició als altres
procuri defensar-se contra els perills del vici. La legislació penal no	castiga	els pecats en les seves manifestacions corrents. Ara: un bon
en poderós i dominador, i aprofita la circumstància favorable a fi de	castigar	aquell qui va afligir-lo en la seva hora deprimida. L'avantatge podria
filla protegeixi una de les nostres noies? No us fa por que pugui ser	castigada	? —Sí. Però no és just que se us persegueixi. —La llei ho ordena. No
—Us podríem denunciar, doncs —diu el de l'orella partida—. La llei	castiga	fer-se passar per funcionari quan no se n'és. —No ho he dit pas, jo
avall, generoses i altes sota la combinació. —Sí —fa simplement ell. —Em	castigarà	, em castigarà! —crida la noia. Ell la mira, incomprensiu de primer,
i altes sota la combinació. —Sí —fa simplement ell. —Em castigarà, em	castigarà	! —crida la noia. Ell la mira, incomprensiu de primer, pregunta: —El
li posa la mà a l'espatlla. —I què t'és, el propòsit, que et pot	castigar	? No venies com jo a buscar uns papers? La dona explica per ella: —El
al dolor, car oïa onze Misses seguides agenollat, i quan volia	castigar	un dels seus soldats el feia agenollar al seu costat, sense
los res, Erasme li contestava: —És clar que sí! Tu et creus amb el dret de	castigar	i perdonar, segons el teu humor. I jo sé que tots som d'una mateixa
era de fer allò que estava prohibit, jugar a daus era tan prohibit i	castigat	com jugar a pilota, com llegir Voltaire, com circular pels carrers a la
plaer. Cinta apel·la a l'autoritat paterna perquè el noi sigui	castigat	, demana ser defensada de l'insult que el seu fillastre li ha infligit,
respecte, diríem més aviat que li inspirava terror per la manera com el	castigava	. A mi, em feia sofrir veure pegar-li d'aquella manera, a vegades amb el
mànec, a vegades amb la corretja, quan tots el miràvem apesarats. Quan el	castigaven	així, Quico després desapareixia; se n'anava per les terres i, amagat
el vaig estimar i moltes vegades vaig acostar-m'hi, quan el seu pare el	castigava	, i li preguntava si li feia mal, i em vaig esforçar a consolar-lo. Ell s'
Quico va girar la seva còlera contra ell mateix. Algunes vegades, quan el	castigaven	, desapareixia durant hores senceres de la masia; a vegades, no acudia ni
cocoters i sense illes de Patinir, en el qual tothom va de cul per terra,	castigat	per les ales dels àngels i per les dentadures dels diables. Jo sóc
hagué d'establir a Catalunya jurisdicció excepcional per a	castigar	els "crims atroços" dels eclesiàstics. Però així i tot el país tirava,
faci jo? Abel. El meu germà és un malvat i caldria que Jahvè el	castigués	. Sempre blasfema. És un oprobi per tots. Parla'n a Jahvè, sents? I
hora i em va agafar com un esvaniment. Jo vaig creure que Jahvè em	castigava	per la meva nuesa i així ho vaig dir a Caín. Però ell se'n va riure i em
Però tu mateix reconeixes que és una falta. I si Jahvè no la	castiga	, em veuré obligat a fer-ho per la meva mà. Caín. Llengua faràs!
Poder davant d'un perill tan obvi. No volen prevenir —em deia jo;— volen	castigar	quan n'arribi l'hora. Caín. Però, fet i fet, quin partit vas
Nara, compte amb Caín! Pensa que d'avui endavant Abel et senyoreja i pot	castigar	-te com li plagui... No badis! Nara. [(Entre dents.)] Ja en
agafar, un instant del llarg examen i amb l'ajuda del sol, que	castigava	durament el cobert raconer i l'era hirsuta d'un
El que voldràs, i prou. Ja em coneixes. Ets una tralla que em	castiga	els nervis. No m'encenguis la sang que arribo en so de pau i no
que no hi ha escapatòria. Temo que m'amenaci, que em	castigui	, que em renyi, que m'espiï, que em
em pesi, que sigui el meu turment en lloc del meu consol. Oh! I si Déu	castigués	el meu desig suprimint aquest lligam, Ernestina? Ernestina.
l'aldarull del veïnat; la mar d'espigues es tomba	castigada	per la set; el cel és fet de polsina; el peu desfà un
anava fent un sorollet feble, com d'animal espantadís, mentre la gata la	castigava	a cops de llengua. La història dels Lloberola era una de tantes històries
per por d'agafar puces. Quan els cabells blancs i el reuma començaren a	castigar	-la, es feia dur la cadireta per una minyona, i a la missa de dotze de l'
de la pintura de Gauguin, i el cabell com un gran floc de seda platinada,	castigat	per la pinta igual que un cabell de gigoló, tot plegat, agredint-se i
espardenyes anònimes. La profanació de la sang humana és una cosa que no	castiguen	els codis dels països moderns. Aquell dia al carrer de Barbarà hi havia
dels folls encantaments de N' Estel d'Or. Chor de cavallers	Castigau	al fal·laç, que, en sa feblesa, s'ha valgut d'artificis i d'enganys! Sia
car, com el pare al fill, la seva mà al que ama sols	castiga	. Sacríleg és el que profana un temple, i més el que profana

Pàgina 1 (de 50)

50 següents