Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

que fa referència a sant Pau ermità i a sant Antoni Abat, aquests foren	cenobites	i visqueren llarguíssimes temporades en el desert menjant arrels i
ferotges que l'atacaven per esquarterar-lo." Res, però, no hi valgué. El	cenobita	ho resistí tot a base de règim. Menjava tan subtilment que es pot dir que
home, que visqué més que sant Antoni —car la cèlebre entrevista dels dos	cenobites	és situada, pels historiadors, tenint sant Pau cent tretze anys d'edat i
d'obrar en les consciències amb l'austeritat i la senzillesa pròpies dels	cenobites	. Li cal avivar els sentits —diríem ascètics— amb el fast i l'art per tal
com ho era antigament —en teniu mostres ben a la vora— i per això, els	cenobites	que hi residim, com dieu vós, estem alliberats de la banalitat, la
Hom conta que, en aquesta ermita, hi feien vida de penitència els	cenobites	i que, tot passejant un dia per aquell indret la reina Violant que anava
en la història de l'intel·lectualisme català. I és que aquells venerables	cenobites	seguien plenament aquell esperit racial de l'Església Catòlica, i arreu
claustre amb ells. Fou mut, fou vigilant i en totes les coses fou un ver	cenobita	. Amb paraules humils demanà a l'abat que li volgués donar un ofici
Era tan clara la voluntat de Déu, que ell fos cenobiarca o cabdill de	cenobites	, com Sant Simeó li havia anunciat, que s'hagué de retre al seu mansíssim
viuen en simples cabanes, a poca distància unes de les altres —com els	cenobites	pacomians dels primers temps. Cada cabana té una cambra sagrada,
actes que se li dedican; i per això's compren que encara que les primeres	cenobites	fossin expulsades d'aquell lloc, santificat per la llur virtut i
juntament amb algunes cases de canonges. En que se ocuparien aquells	Cenobites	¿preguntará, pudé, algú?... En lo material, pot contestar-se que, en
susdita qüan els danys del terremotu deurien desesperansar aquells	cenobites	d'executar el plan concebut primitivament. Demés, llegim en una visita
i ràpidament les deixa de banda per dedicar l'atenció exclusivament als	cenobites	, és a dir, als monjos que viuen en comunitat: "que militen sota una
posem-nos a ordenar amb l'ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels	cenobites	". Malgrat la seva contundència, aquesta pàgina ha estat molt discutida,
en profunditat. La inspiració fonamental és, doncs, la mateixa per al	cenobita	i per a l'ermità: jugar-s'ho tot per amor a Crist. Ara bé: que
a una major coherència, a una conversió constant. La breu definició dels	cenobites	mereix tota l'atenció: "que militen sota una regla i un abat".
es proposa ordenar, "amb l'ajut del Senyor, el llinatge fortíssim dels	cenobites	", en els 72 capítols que segueixen. Però és simptomàtic que
individual, normal fins aleshores tant per als ermitans com per als	cenobites	, per adoptar el dormitori comú, més adequat a l'ajuda mútua i a una
els ermitans, sobretot al migdia, i que podia ser un perill per al monjo	cenobita	, quan es trobava sol per a la lectura divina. Si cedia a la temptació, no
del botí de Creta (que el general posava liberalment a disposició del	cenobita	), damunt una de les puntes extremes de l'Athos es llevà, ben tost, el
"Mentrestant, i per tal d'expiar els seus defalliments, curullà el	cenobita	de presents, i de dotacions i privilegis al monestir." Andrònic
gaudir de tantes riqueses i poders, volia fer la vida pobra i humil del	cenobita	, va proposar-li de fugir amb ell al seu monestir, a Cuixà. I el duc va
culte? ¡Ah! ¡Senyors y amichs meus! ¡Quí ho diría qu' eixos silenciosos	cenobites	, que en apariencia saben no més que resar y cantar y deixuplinarse y
obran; la mirada que se dirigeix al cel, es també una obra." "Per mi els	cenobites	no son sers ociosos: fer intervindre en la vida algún pensament de la
ha poblat los deserts: ahont ha ressonat la melancólica y sublime veu del	cenobita	ha confluit lo poble: qual obsequiosa oraneta ha volat en direcció á la
del comte Jofre lo Pelós, estava possehida dels mals esperits. Garí,	cenobita	de santa Cecilia (v. pág. 13), tenía tal renom d' home sant, que
de les galeries són una gent que se sacrifica molt per l'art. Són uns	cenobites	al servei de les ànimes, disposats a totes les intimitats, a suportar-ho
espígol embaumat de solitud, refecció frugal de	cenobita	—l'aigua de la terrissa i el pa eixut—: sols de
En nom de Deu, amunt. Chor de gojes Avall los hermitans y	cenobites	, com est palau no 'n daura un altre 'l sol; si volen
de Deu me envia Per dirte que vol de tu Ants no sias	cenobita	." "Ou be: lo monstre que has vist Com tu penitent vivia,
del seu temps, inflamat de fe, representant ferreny de la rígida escola	cenobita	: un religiós de severitats espartanes i intransigent en qüestions de
més gaudi que de la contemplació mateixa. Es pot donar el cas que el	cenobita	assoleixi una contemplació molt alta mentre l'eremita no passa del seu
de Sant Joan de Penyagolosa. L'actual edifici, un antic convent de	cenobites	construït el 1706 al costat d'unes ruïnes anteriors, es relacionaria amb
casta i religiosa. En canvi, sant Agustí diferencia els anacoretes i els	cenobites	(potser només feia referència al monacat copte). Jeroni i Cassià quan
qual cosa els diferencia de tots els altres monjos egipcis, solitaris i	cenobites	, que viuen a la rodalia de les ciutats i dels llogarets, sigui en el
germans en una comunitat. Aquests monjos d'un nou gènere se'ls anomenà «	cenobites	» («els que porten una vida comuna»). Aquest canvi es realitzà a l'Alt
afavoreix, singularment, la unió amb Déu i la contemplació. Entre monjos	cenobites	i ermitans les relacions han estat múltiples. Més d'un que havia començat
sencera comunitat de vida i de caritat. Aquest programa, que és el dels	cenobites	, ha estat particularment desenrotllat per dos grans bisbes-monjos: sant
estores i coves— i als monjos els sobraven moltes coses. Ermitans, o	cenobites	, reunien els seus beneficis per a enviar col·lectivament aliments o
i de la seva comunitat. Un ermità assistit en el més gran secret per un	cenobita	. Benet deu aquesta situació estranya a la necessitat, també poc corrent,
codi que l'il·lumina i el dirigeix. Encara que fou escrita per a «	cenobites	» (monjos que viuen en comunitat), la Regla de Benet reconeix, precisament
amb gran encert—: que Déu t'habita, bon	cenobita	; l'Absent present! Amén, amén. (Pentecosta del 2014.