Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

roca calcària de la taca triàssica de Segorb, província de Castelló. El	climax	vegetal, que és una pineda d'/halepensis\ o pi blanc, es
risc de la salut personal. Aquesta obsessió, reflex de les formes d'un	climax	tropical estilitzades per les publicacions de perruqueria, gairebé totes
no pot seguir així. —No? —No. Aquest procés va fent via i ens acostem al	clímax	. Quan aquest arribi, no responc de res. I el clímax, per dir-ho amb la
via i ens acostem al clímax. Quan aquest arribi, no responc de res. I el	clímax	, per dir-ho amb la mateixa paraula, vingué. Era el vespre d'un dijous i l'
predominança d'una espècie donada sobre les altres. I, s'entén per	clímax	de l'associació o associació clímax, el terme ideal, perfecte, de
les altres. I, s'entén per clímax de l'associació o associació	clímax	, el terme ideal, perfecte, de l'evolució de l'agrupament,
en la història. Perquè (en aquest indret el problema arriba al seu	clímax	) deslligant Paraula de força, ideologia d'història, què esdevé l'adhesió
de gradual acomodament, cosa que actualment potser està arribant al	clímax	. (És evident el caràcter altament constructiu de molts aspectes de la
de selecció basat en la capacitat de sobreviure i de deixar descendència.	Clímax	Hem donat a entendre moltes vegades que la successió tendeix a un límit,
constant, etc.. Aquest estadi final hipotètic és anomenat	clímax	. El creador d'aquest concepte, l'americà Clements, creia que en una regió
creia que en una regió climàtica homogènia hi podia haver una comunitat	clímax	, cap a la qual s'evolucionaria constantment. Totes les sèries iniciades
les sèries iniciades en aquest territori convergirien cap a la mateixa	clímax	. L'erosió geològica, amb el seu treball d'uniformització del relleu cap a
de facilitar en darrer terme la uniformització del paisatge. La	clímax	seria aleshores l'etapa final d'equilibri amb un clima determinat i els
clima dos substrats fonamentalment diferents donin lloc a sèries i a	clímax	diferents, sense que l'evolució del sòl arribi a neutralitzar les
a molts llocs. Alguns autors prefereixen reservar la denominació de	clímax	per a la vegetació "normal" (o zonal) d'un territori que suposem lliure
per aigües pròximes, etc.. Braun-Blanquet diferencia, per tant, entre una	clímax	general del territori i unes comunitats permanents, que estarien
que estarien més localitzades a llocs excepcionals. El concepte de	clímax	, creat pels geobotànics, ha tingut una utilitat innegable a l'hora de
d'interès molt dubtós. D'altra banda, la generalització del concepte de	clímax	com a etapa final de qualsevol tipus de successions ecològiques resulta
més o menys madures i evitar l'especulació inherent al concepte de	clímax	. Canvis en la successió Durant la successió hi ha una modificació de les
Així, Huguet del Villar (1929) ha pogut definir la	clímax	com "l'etapa regional del màxim biològic estable". No resulta, però,
biomassa molt superior a la de la comunitat que podria ser considerada	clímax	. El que sí que pot ser afirmat és que les etapes terminals de les sèries,
pot ser afirmat és que les etapes terminals de les sèries, tant si són	clímaxs	com si són comunitats permanents, tenen una biomassa i una complexitat
procés evolutiu que forma part integral de la successió que condueix a la	clímax	. Fins se sol parlar de sòls clímax, o pedoclímax, per designar aquells
de la successió que condueix a la clímax. Fins se sol parlar de sòls	clímax	, o pedoclímax, per designar aquells sòls que "han acomplert la seva
clima i la vegetació, amb la condició que aquesta constitueixi també la	clímax	" (Duchaufour). Ens sembla, però, que aquesta definició separa de manera
ha pogut o no ha volgut arribar). És el que els científics anomenen un	climax	, és a dir, l'etapa final d'equilibri d'una successió geobotànica. Per
amb plantes heliòfiles i alguns representants més resistents del bosc	clímax	anterior. Les diferències obeeixen sempre, per un costat, a una variació
de trànsit, que, si es pogués desenvolupar, evolucionaria vers al	clímax	vegetal corresponent. En una primera etapa, l'erm és ocupat bàsicament
fins a esdevenir una garriga, que serà l'últim estadi vers la vegetació	clímax	. L'ocell més comú dels erms és la garsa (Pica pica), que hi troba tota
valors psicològiques de veritable apassionament. Hem arribat al ple	clímax	de l'estil espressivo. Forta ventada unfla les veles de la nau
la qual correspon, doncs al macroclima; així evitem l'ús del concepte de	clímax	, que moltes vegades ha estat mal interpretat. El clima de la conca de
que arriba de les regions infernals. L'escena següent és tant el "	clímax	" com la fi de la funció. La gran batussa entre Titella i el Dimoni, amb
com a éssers de poca envergadura, varen arribar durant el Miocè al	clímax	del seu desenvolupament amb un nombre notable de gèneres, els quals però,
i que tendeix a un estat estable, autoregulat, que s'anomena la	clímax	(vegeu capítol II). La comunitat, segons aquesta manera de
dels nostres estudiosos de la vegetació. 2. Successió i	clímax	2.1. La noció de clímax en fitosociologia El model general de
de la vegetació. 2. Successió i clímax 2.1. La noció de	clímax	en fitosociologia El model general de Clements per a la successió —una
que es van rellevant fins a arribar a un estadi final estable, la	clímax	— va ésser adoptat plenament en fitosociologia per interpretar les
una vegetació final estable, dominant en les condicions mitjanes (	clímax	), i unes comunitats també estables lligades a condicions particulars, com
o d'altres que faci possible l'existència de més d'un tipus de	clímax	(policlímax), de manera que no es pot dir que a una classe de clima
naturals. Walter (1976) proposa de substituir el concepte de	clímax	pel de vegetació zonal, però la diferència de fons és escassa. No hi ha
connotacions que convé conèixer. 2.2. Dificultats de la noció de	clímax	En primer lloc, tant la idea de comunitat fitosociològica com la de
En primer lloc, tant la idea de comunitat fitosociològica com la de	clímax	han estat acusades de platòniques: la vegetació real es converteix en
enlloc. Alguns ecòlegs, com Margalef, s'estimen més d'evitar el terme de	clímax	i parlen de grau d'organització o de maduresa relativa de
final estable en el procés de successió. Un problema greu amb la noció de	clímax	és que l'intent de descobrir una clímax apropiada a cada indret pot ésser
Un problema greu amb la noció de clímax és que l'intent de descobrir una	clímax	apropiada a cada indret pot ésser causa de distorsions importants en la
hi ha una tendència inherent a confondre en la pràctica els conceptes de	clímax	i vegetació potencial (la que es desenvoluparia en un indret a la llarga
clima). La noció de vegetació potencial, tan platònica com la de	clímax	, es creà precisament per tenir en compte fets com que segles
un temps raonable a escala humana, no es pugui reconstruir la veritable	clímax	del territori. Però, a la pràctica, els fitosociòlegs tenen una tendència
en llurs conclusions sobre l'evolució espontània de la vegetació cap a la	clímax	. Això, de fet, equival a no enfrontar-se amb el problema real de conèixer
l'abstracció. Un altre problema, més conceptual, associat a la noció de	clímax	és el del temps. La noció de clímax sembla exigir en certa manera un

Pàgina 1 (de 4)

50 següents