Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

com el remei de tots els meus mals, i el meu cor i la meva sang, tot	clamava	en mi per aquell desig. I, malgrat tot, la vaig deixar. —I repetí, ja
planta i àdhuc hauria plorat demanant-li perdó, perquè tota la seva ànima	clamava	contra aquella violència, contra aquella crueltat usada amb ella i amb
cada palpitació del seu cor, cada gota de la seva sang, tot el seu ésser,	clamen	per ella, l'empenyen cap a ella amb una força desfermada. Retrocedeix;
de gener, era sotragada per un mateix estremiment: tota ella semblava	clamar	amb les seves cases, les pedres, les parets, amb les mil veus que, com
les argelagues, en els sots i en els ribatges, l'ànima immensa de la nit	clamés	contra ell ofesa, s'aixequés enfuriada. Ensopegà amb una pedra, caigué, i
davant de l'Encanyissada, i que allí havia mossegat un noi. La majoria	clamaven	contra els gossos, contra la desídia de les autoritats, com cada vegada
romania una estona desperta. A fora xiulava el vent contra la masia;	clamava	en les arbredes, agitava les aigües del riu, que xipollaven sordament
era un incendi. Milers de cèl·lules del meu cos tan cansat, tan vell,	clamaren	amb desesperació vers el teu. Però a l'hora de l'amor, rere els esbarts
Veu de Jahvè. ¿Què has fet? La veu de la sang de ton germà	clama	envers mi de la terra. I ara maleït sies tu de la terra, qui ha obert sa
d'aquest desert, des de l'amarga profunditat del pou, et	clamo	contra l'olor, contra el color, contra el voltor. Sí,
contra l'olor, contra el color, contra el voltor. Sí,	clamem	contra la sang, nosaltres, que hem vist els arbres i sabem prou
fins a palaus de llum. Com heu gosat de sobte des de tant llot	clamar	contra la sang que vessen només les vostres mans?
la visió que us vaig a dir. Ja davalla l'Àngel Negre tot	clamant	: —Ve-te'm ací! Se m'acara i amb veu dolça sol
I el cap li talla amb la navalla, tot	clamant	: —Traïdora! Infidel! i tot pensant: —Bonica i barata
contemporani. El tumult fou major que la mentida, però un metge	clamà	: —L'experiència de l'infantó que recusà la dida, del
una continència. Segons la concepció grega, és desmesurat el que	clama	venjança per haver penetrat més enllà del que calia, per haver infringit
en un concertant de caràcter molt primitiu el chor d'homes, a tres veus,	clama	venjança —tema del càstig (4)— en successió d'acords perfectes,
l'oracle del Senyor, i li respon l'oracle: —És Gabaó qui	clama	; és Gabaó ferida que amb sos udols inflama l'ira del
esmaperduda ran del mur. En la vorera del camí no	clama	com el cec de Jericó: —Senyor, Senyor! Com ell és
Beatriu, la neboda pobra, va i ve com una persona manada. —Trepitjar-te! —	clama	l'oncle Llibori. —Primer ella se'n tornarà allà d'on ha vingut. —I la
Déu us deixa arribar l'hereu a lloc, cal que tingueu compte a pujar-lo! —	clama	amb pregon adoloriment l'oncle Llibori. —Ja veieu quins exemples que
el cigarret o la copa de conyac als dits. I aquell tumult interior que	clama	amb el frenesí de la desesperació al fons d'aquells tres éssers
Déu sap quants. Justament t'ha fet goig ell! I en Pere no serà per a tu —	clama	la veu, furiosa,— perquè te l'arrencaré de les mans a mossegades. Mal
galta i al llavi; una mà se li aferra al pit. I com altres vegades, Laura	clama	: —Déu meu, ajudeu-me!... —I d'una empenta aboca el vell contra l'
de roba que s'estripa sota la batzegada de la mà del mascle... —No! —	clama	en un crit terrible. I rebutja la besada, la mà, el contacte. Llisca del
trobarà un "plaer"! I és això el que trobo terrible. Els pecats que "	clamen	venjança" a Déu —ho deia la meva "Doctrina"— són: el primer, l'homicidi
y, en mitj d' aquell defalliment de forsas, sentía la vida de la ciutat	clamar	per fòra y arribar allí dins ab sos contrasts, ab sas discordancias
em tingué tres dies clavat al llit. Però recordo que vaig començar a	clamar	dintre meu mateix: —Què he de fer? Què he d'ésser? Qui em guiarà? Qui
que li havia mostrat aquells darrers temps. —Em vols deixar per sempre —	clamava	amb el seu plor inestroncable, que jo, aquella nit, no podia suportar
Dintre la buidor de la nit obscura ha estat sempre en va que he	clamat	al cel: —Sóc jo, doncs, la víctima d'una raça impura,
tacada, i també una galta. —Sang d'un vell indefens! ¡Sang innocent que	clama	a Déu! Vengeu-me, els joves, d'aquest criminal! ¡Vengeu-me! Aniré
faran justícia! —Tu m'has pegat! M'has fet sang! Sang d'un vell! Això	clama	justícia! —Au, al dimoni tu i la justícia, vieux barbon! Amb una
la clemencia recordant. De prompte apareix lo poble lley y justicia	clamant	, y al toch de la campaneta que 'l President fa dringar, los murmulls
per faccions: dintre l'Infern, no ho dubto, ningú no	clamarà	per precedències; no hi ha ningú a l'Infern, amb part petita
la més amiga; digues-m'ho, doncs: aquesta meravella	clama	l'atenció que li és deguda." I el Temptador amb astúcia li replica:
la plana, llur botí; i els pastors, fugint amb vida,	clamen	ajut, i en neix sagnant contesa; cruel torneig els esquadrons
de la "generació del 98", ressò a la veu de Joaquim Costa, que	clamava	per tancar amb set claus el sepulcre del Cid, a Catalunya era tot un
testimoni de la piadosa solemnitat del meu vot. I la maledicció que vaig	clamar	d'Ell i de la que anava a esdevenir una santa de l'Elisi, si jo
tu la teva mortalla, com els musulmans de la Mecca." "Morella!" vaig	clamar	, —"Morella! com sabs tu això?"; però ella va girar la cara sobre'l
que el seu nom és: la Mort." "Que el seu nom és Davy Jones!" —	clamà	Tarpaulin, servint a la dama veïna d'ell un crani de licor, i
de Tim Hurlygurly, tota l'assamblea saltà dels seus seients. "Traició!"	clamà	Sa Majestat el Rei Pesta I··er. "Traició!" garipà
la terra endurida. Ens hauria d'escandalitzar més que Jesús pregués,	clamés	, plorés, supliqués, s'adrecés al Pare amb una angoixa que no era fingida,
Però no ens penséssim que només són ídols les imatges contra les quals	clamaven	els profetes o els autors dels llibres sapiencials. Tot allò que s'aparta
el cor se li nuà de mortal angoixa, les llàgrimes li negaren els ulls i	clamà	, amb una veu tan trencada, que semblava arribat a l'agonia: "—ai trist
per la rella impietosa de la mala sort. Les dones ploren i resen o	clamen	alienades el dolor present i tota la pena que veuen venir, dotze mesos
dónes a l'incert i a l'insabut! Bruela un bou que junyeixen. El pastor	clama	el gos i el ramat desencorrala. Escatainen unes oques, alarmades d'alguna
i avara, de regadiu quan plou, i ai si una setmana se n'oblida, que tot	clama	de set. Providència adusta, gens inclinada a satisfer el desig i la
i més temps, perdició i carnatge. Del fons del dolor i de les tenebres	clamen	els pobles. Per què el món tan capgirat? Per què tant neguit i tanta
per estultes, la major part de les versions més divulgades d'Aristòtil.	Clamava	constantment als poderosos i arreu cercava els diners que li calien
al habano y una bona branzida al balancí. —Nó, nó, dígui, dígui; —	clamarem	tots a una. Era tan fenomenal per nosaltres la reserva en que volía

Pàgina 1 (de 19)

50 següents