Corpus textual informatitzat de la llengua catalana

el gran científic, duien tanmateix amb elles, com un sedant cobertor, la	clemència	d'un cel serè, sense vent, sense cap núvol. Sísif Diuen que Sísif, fill
aprensiu des del punt de vista moral, per a mesurar-ne la duresa... La	clemència	és una virtut que honora qui la practica: d'acord. Els dos alemanys en
els jesuïtes confessen que no poden estar en contra de cap forma de	clemència	, encara que els beneficiaris siguin uns tipus com l'Olberg i el Knochen.
elemental criteri d'equitat. Els jesuïtes de Fresnes es limiten a demanar	clemència	"per als altres": per a la multitud dels grisos malfactors, per als
queden obertes a tota hora i es relleven les novenes per a implorar	clemència	; a les cantonades i places cremen focs; i perquè cal trobar sempre la
fou un fet irreversible, ja que la mateixa monarquia hagué de demanar-li	clemència	durant la lluita que sostingué —de Pere el Gran a Jaume II— contra el
cels que van girant-se vers nosaltres com una cara, i amb lenta	clemència	que el neguit nostre no sabrà torbar, comença a
Mallarmé Aquesta independència paga la no	clemència	: només el nas, si vull, personalitza l'ull.
moment que Frederic de Lloberola s'havia de rebaixar i havia d'implorar	clemència	, de vegades per quantitats ridícules. La senyora Carreres, cultivava
però el món m'ha ofert constantment el do de la seva bellesa. Bellesa és	clemència	. Resto aturat enmig del pont. Les altres ànsies han desaparegut. Ací tot
tinch d' acusar en defensa de la pátria? Julia. Lo sentiment, la	clemencia	y 'l perdó, no tenen pátria: son un foch universal que per l' univers s'
tarima, ahont hi había los jurats, un gros Sant-Crist s' alsava la	clemencia	recordant. De prompte apareix lo poble lley y justicia clamant, y al toch
respecto, la mort vos donaria. Roch· [(Ab orgull)] La	clemencia	de tu, brau Timbaler, no necessito. Veurém qui te mes sanch en la
en veu alta generalment és odiós. L'acusat sol inspirar pietat, obtenir	clemència	, sobretot si l'acusat és una dona, i aquesta dona és vella i està voltada
veus, Cosme... —Era la tímida veu de la senyora Clotilde, que implorava	clemència	. Cosme va reaccionar amb vivesa: —Sí, tot és més clar que l'aigua! No
Era fàcil suposar què pretenia: una segona, però inútil, petició de	clemència	. "La situació no ha canviat. La falta, perquè han passat trenta o
d'una nova vida condemnada a l'odi? Venia a somicar, potser, a implorar	clemència	, a vessar llàgrimes de contrició còmodament establert a l'altra banda de
a ella sola, se li adreçà amb el seu propi llenguatge. Implorava	clemència	, sol·licitava que en aquella dramàtica alternativa li assenyalés quina
tolerava que pensés en tu, que en la meva imaginació m'inclinés a la	clemència	, a la tendresa, però en el fons, i afrontant la realitat, era inflexible,
, encara. M'hi faries nosa. El que jo demano a Déu no és el do de la	clemència	, sinó que em fortifiqui en la meva convicció... Si m'ho van prendre tot,
potser? —va demanar a la seva mare amb mirada mansoia, com si implorés	clemència	. —Ser humil no és cap defecte. —Aleshores... —Saps ben bé qui és? —
no tant de rigor vas condemnar-lo, oh Pare de la gràcia i la	clemència	, ans per la pietat vas decantar-te. El teu car i únic
¿O, aplacat a la fi!, lloc no hi hauria per al penediment i la	clemència	? Cal la submissió; aquesta paraula, me la veden
contrits; prevenient, la Gràcia, des de l'augusta seu de la	clemència	descendí a llur damunt, i va arrencar-los la duresa
Potser no es tracti d'"obrers", i que més aviat aquestes afectuoses	clemències	corresponguin a allò que els francesos en diuen cadres:
—les Monarquies d'Isabel II, d'Amadeu, de Sagunt— perseguiren sense	clemència	. L'idioma que emprava era patuès més vulgar, i ortografiat a la
qual és la còpula restrictiva: només és (n'est que). "La	clemència	dels prínceps sovint només és una política per guanyar l'afecte dels
per tal com l'autor, amb una paraula, redueix l'aparença (la	clemència	, la constància) a la seva realitat (una política, un art).
ocupat en el que podríem anomenar la classe de les virtuts (la	clemència	, la valentia, la força d'esperit, la sinceritat, el menyspreu de la
més la guerra sigui terrible, més seran curts els seus estralls. És per	clemència	, que cal ser sanguinari. Res més inhumà que la pietat mal entesa i a
Mil trenta-un damunt d'Essen! No hi haurà pietat per qui motejà la	clemència	de feblesa. La força haurà raó de qui la volgué deslligada per sempre de
del que feia la vida alta i bella no és tingut en estima. Bondat, pietat,	clemència	, han esdevingut tares vergonyoses. L'amor a la terra que ens veié néixer,
la misèria altra volta... S'humilià més i més... ajuntà les mans demanant	clemència	. —No em perdi, no em perdi, per l'amor de Déu!... Estava boig ...
és fantàstic: va de l'arbitrarietat, quan té mal de queixal, a una	clemència	il·limitada, quan ha fet un bon àpat; és un sant per explicar històries i
i altres combinacions per l'estil. Però aquella època mereix una certa	clemència	perquè ens va llegar les ballarines sentimentals, que sembla mentida que
la mesura de l'home. També jo per la meva meditació havia de menester la	clemència	dels versos del Petrarca i d'aqueixes valls. Em calia un dolç estímul
Cèsar. Pròleg I. He decidit, oh Neró Cèsar, d'escriure sobre la	clemència	, per tal de servir en certa manera de mirall i mostrar-te la imatge de tu
pel d'home la meva gràcia. Tinc amagada la severitat, però en palès la	clemència	; em continc talment, com si hagués de retre compte a les lleis que de
a tots, dels més grans fins als més petits, l'admiració de la teva	clemència	; car els altres béns, cadascú els experimenta segons el grau de la seva
la seva fortuna, que li fa esperar majors o menors beneficis, però de la	clemència	tots esperen el mateix; i no hi ha ningú que talment es complagui en el
en el bon testimoni de la seva consciència, que no gaudeixi de veure la	clemència	disposta a remeiar les desviacions humanes. La clemència, útil a tothom
de veure la clemència disposta a remeiar les desviacions humanes. La	clemència	, útil a tothom II. Prou sé que hi ha qui considera que la
útil a tothom II. Prou sé que hi ha qui considera que la	clemència	és el sosteniment dels més perversos, per tal com sols després del crim
és útil per als malalts, però també per als sans honorable, així també la	clemència	, per bé que invocada pels mereixedors de càstig, és reverida també pels
l'infortuni és imputat a culpa; i no solament és a la innocència que la	clemència	socorre, ans també sovint a la virtut, per tal com s'escauen de vegades
esperits guaribles i els que no donen cap esperança. Cal no tenir ni una	clemència	indiferent i taujana, ni tampoc estreta; car tan cruel és de perdonar a
la segona serà la que ensenyarà la naturalesa i els atributs de la	clemència	, perquè havent-hi alguns vicis que imiten les virtuts, no es poden
virtut, com la reforça i se l'apropia amb l'exercici. A qui escau més la	clemència	Cal tenir per cert que, de totes les virtuts, és aquesta la que més escau
pau i refrena la mà. Però a ningú més que al rei o al príncep no escau la	clemència	. Car un gran poder ressurt a honor i glòria, tota vegada que la seva
teu Estat i ella el teu cos, ja veus, em sembla, com t'és necessària la	clemència	, car a tu et planys, quan sembles plànyer els altres. Cal, doncs, plànyer

Pàgina 1 (de 12)

50 següents